PRIMER PREMI PROSA 2n CICLE
AUTORA: CLARA CAZALLA
623 QUILÒMETRES PER TROBAR-TE A FALTAR
Tot i
que ja havia mirat aquella foto de perfil moltes vegades abans, aquell dia
semblava que l’estava veient per primera vegada. La imatge d’aquella noia de
cabells i ulls negres, somrient, amb aquell noi, abraçats, no se’m treia del
cap. La noia es veia tan feliç i còmoda a la foto i semblava que tingués una
vida tan perfecta i diferent a la meva que
em causava curiositat i tantes ganes de conèixer-la que després de tant
temps mirant-la a través d’una foto, volia mirar-la més enllà, així que
ajuntant tota la meva valentia vaig escriure-li.
-Hola, soc
l’Òscar -vaig enviar-li per fi amb un nus a l’estómac i unes tremoloses mans.
Mentre
esperava una resposta d’aquella misteriosa adolescent vaig imaginar-me un milió
de possibilitats de situacions que podien arribar a passar tant si contestava
com si no, i per fi, un missatge d’ella entre els meus xats sense obrir es va
fer present.
-Hola, soc
la Candela. Com has aconseguit el meu número de telèfon? -va respondre ella.
Un
tornado de papallones es va fer present al meu interior i la meva ment es va
quedar en blanc. Rellegia aquell missatge una i una altra vegada com si no
sabés què contestar.
-Estaves
en un grup de WhatsApp en què jo també hi era i mira, no sé, per la teva foto
de perfil semblaves simpàtica i m’agrada fer amics nous de tot arreu i vaig
pensar “per què no?“ i aquí estic- vaig enviar-li.
-Ah si?
Doncs no ho sabia, de totes maneres encantada de conèixer-te Oscar.
I aquell
va ser el principi d’una historia d’amistat a 623 quilòmetres de distància, ella
a Barcelona i jo a Madrid. Parlàvem dia rere dia i amb cada missatge que ens
enviàvem més a prop la sentia. Encara no la coneixia del tot però sentia que allò
era tan sols el principi d’alguna cosa més gran. Com havia suposat ella portava
una vida molt diferent de la meva. Li agradava escriure, volia ser escriptora
de gran, no li agradaven els seus cabells i preferia quedar-se a casa abans que
sortir. Era dos anys més petita que jo, ella catorze i jo setze, però què
importa l’edat si les dues persones es volen? Les trucades es van fer presents
en la nostra amistat, la seva veu era delicada i harmònica, era com ella.
Dos
mesos, dos mesos havien passat des que vam començar a parlar, mai vaig pensar
que algú m’ arribaria a importar tant a tanta distancia. Les coses entre
nosaltres anaven bé, l’anava coneixent una mica més i és que jo no sé què té
aquella adolescent que em té a les seves mans, potser em començava a agradar
una mica, només una mica. És que ella em causa curiositat, és tan dolça i
tímida que segueixo sense entendre com algú com ella vol ser amiga meva, sabent
com som de diferents.
No
entenc com algú tan tranquil com ella m‘estima tant com ella diu que m’estima.
Un noi que va a 300 km/hora per oblidar-se de tot el que el rodeja, que surt
cada tarda, que es fica en baralles, que viu envoltat de tants problemes... No
ho entenc i és això el que m’espanta, que sent tan diferents algun dia ella es desperti i decideixi que no vol saber res
més de mi .
Quatre
mesos, la primera discussió, una broma mal entesa genera la primera discussió.
-No em
parlis més! -m’envia la Candela.
-Què?
No, si us plau no em facis això, tan sols ha estat una broma, ho sento. -La
primera llàgrima de moltes cau sobre la pantalla del telèfon, ella em deixa en
vist.
Amb les
mans tremoloses tanco la porta de l’habitació, apago el llum, poso el mòbil a
carregar i em poso dins dels llençols, em tapo fins al cap i em faig una pilota.
Les llàgrimes cauen soles per la cara, mai m’hagués imaginat que l’amistat tan
bonica que havíem format es destruís tan aviat i d’una forma tan dolorosa. Em
quedo adormit amb la seva cara clavada als pensaments.
M’aixeco
del llit, no tinc ganes de res. Miro el rellotge, les 6:32. Em començo a dutxar
i una altra vegada mil pensaments de com canviar la situació en què em trobo
amb ella apareixen. Les llàgrimes tornen a caure i allà entre cançons de Natos i Waor la història d’amor que em
vaig muntar al cap es destrueix pensament rere pensament que es dirigeix a la
paperera de les il·lusions. Surto de casa amb la motxilla de l’institut a
l’esquena i el casc de la moto a la mà, li envio un missatge a la meva millor
amiga i li dic de trobar-nos abans d’entrar a l’institut. Em poso el casc,
engego la moto i surto de l’aparcament a 300 km/h, el fred colpejant els meus
braços em relaxa, i per uns minuts el record de la seva veu i aquell missatge
se’n va del meu cap i semblo estar en una amnèsia temporal del dolor. Aparco la
moto i allà asseguda en el banc de sempre veig la meva millor amiga. Porta dos
cafès a la mà, sap perfectament que no estic bé. Em veu i s’aixeca deixant els
cafès a un costat. Arribo davant seu i m’abraça i un mar de llàgrimes tornen a
sortir pels meus ulls. Ella m’abraça més fort encara, l’aixafo encara més
contra el meu pit com si sentís que s’anirà aviat i no és així, ella és real,
ella està allà amb mi suportant les llàgrimes mullant la seva samarreta, el mar
que brota dels meus ulls s’asseca i em calmo sentint com la pau envaeix cada
racó del meu cos, la meva respiració torna a ser constant i pausada, ella
afluixa l’abraçada i torno a la realitat. Una sola mirada, una sola mirada és
el que necessita la meva millor amiga per dir-me que tot està bé. No va fer
preguntes, no eren necessàries, ens vam asseure al banc i el silenci es va fer present.
No era incòmode, amb ella mai ho havia estat. No em jutjava, ni jo a ella. No
dèiem res, no perquè la situació fos incomoda o no, sinó perquè tots dos sabíem
que estava fotut. Ella intuïa perquè estava així de malament, sabia que era per
la Candela. A ella li preocupava això, no m’estranya, el seu millor amic estava
mig enamorat d’una noia que només havia vist per videotrucades, fotos i vídeos.
-Tot anirà
bé. Deixa que passi el temps, sanaràs, ja ho veuràs i ella passarà a ser un
record, només deixa actuar al temps -va trencar el silenci.
La vaig
mirar incrèdul sense acabar-m’ho de creure gaire. Per acte reflex vaig mirar el
rellotge incòmode, sense saber què fer, com si no m’hagués agradat el fet que
hagués dit que la Candela passarà a ser tan sols un record. La volia tant lluny
de mi? La resposta la sabia i m’espantava. No, no la volia tan lluny de mi.
Havia
passat una setmana, una setmana i semblaven mesos sense parlar amb ella, era un
costant pensament sobre si ella ho estava passant igual que jo o per ella tan
sols havia estat una descàrrega de pes. No ho sé i no saber les coses m'aclapara,
és un constant cúmul de preguntes què li volia fer, però m’havia d’acostumar a
viure sense els seus constants “Ves amb compte amb la moto”, “No arribis tard a
casa”, “No et passis amb l’ alcohol”, “T’estimo de la lluna fins a mart”, “Bon
dia, piltrafilla”... era
qüestió d’acostumar-s’hi. També trobava a faltar les seves trucades quan
tornava de l’institut, les seves paranoies que et feien pensar durant hores, el
seu afany perquè jo llegís una mica més. Trobo a faltar quan m’enviava les
seves històries sense acabar perquè n’hi donés una opinió, el seu riure a
través dels àudios. Trobo a faltar tantes coses d’ella... Tampoc ajudava que
cada frase que llegís me la recordés.
Revisava
el seu xat una vegada i una altra esperant que un “Escrivint...” aparegués sota el seu nom, no va passar...
Dues
setmanes. Ho començava a assimilar? No, gens ni mica. Però fingia que sí. Potser
si feia com si mai hagués passat res, el seu record se n’aniria i per fi
tornaria a la meva vida. Ja no esperava que un missatge seu m’arribés, això sí
que ho vaig assimilar. Em va costar més del que jo pensava, però no em podia
seguir fent falses esperances perquè era una ximpleria. Per molt que jo m’il·lusionés,
ella seguiria sense enviar-me un missatge, així que passava una mica de patir
més innecessàriament. Feia dues setmanes, des que havia passat tot que no
sortia de festa i aquell mateix cap de setmana n’hi havia una al poble del
costat, així que, per què no? Em serviria una mica per desconnectar de tot el
que estava passant a la vida real.
El cap de setmana, vaig quedar amb uns amics i em
van deixar plantat, així que vaig decidir donar unes voltes mentre
pensava en les meves coses.
Estiu, final de classes, la calor s’ impregna en els
nostres cossos, els nens jugaven entre ells a la sorra de la platja. Em trobava
estirat sobre una tovallola mentre respirava l'aroma del mar, el temps passava
i la meva esperança de tornar-la a recuperar s’anava oblidant, deixant pas a
una pau interior que feia temps que no trobava en mi mateix. Alguns dies tenia
davallades i queia una altra vegada en la temptació d’escriure-li però acabava
sense fer-ho.
La gent diu que és impossible encapritxar-se tan aviat
amb algú. Jo crec tot depèn de la química que hi hagi entre les dues persones.
Entre nosaltres tot semblava fluir i encara que no sé què significava jo per a ella,
per a mi ella era molt més que la meva a amiga a distància. Era molt més que
allò, en la Candela hi confiava plenament sense haver d’amagar res, sense por que
em jutgés perquè jo sabia que no era capaç de jutjar-me i si ho feia no seria
per criticar-me o posar-me una etiqueta d’aquestes que estan tan de moda, ella
no es així. Trobava a faltar el seu estil de vida i com intentava contagiar-me’l,
però no pensava fer res per canviar-lo. Ara, que sí que havia de deixar de “ratllar” amb aquell tema. La guerra
estava perduda i havia d’afrontar-ho ja si no volia acabar malament. Vaig
parlar als meus pares d’ella, ho veia convenient. Em van dir que em veien
apagat i sense ànims i que estaven orgullosos que confiés en ells, encara que
es van decebre quan els vaig dir el temps que portava sentint tot allò, però tot
i així em van ajudar dia rere dia perquè jo estigués millor. Em sento afortunat
de tenir uns pares com ells, per a mi són els millors del món, perquè deixeu-me
dir-vos, que per moltes baralles o discussions que tingueu amb ells, ells seran
els únics que us podran proporcionar amor incondicional, ells i si tens germans,
doncs els teus germans. Pareu-vos a pensar deu segons en el que us diré ara,
ells ens donen la vida, ens cuiden, ens donen un llit on dormir i menjar dia
rere dia, i nosaltres que els donem? Amb sort seràs un fill perfecte i no els
donaràs cap decepció a la seva vida, però siguem realistes això no passarà, almenys
no amb la vida que porto. Potser des de fora, a simple vista, no sembla que jo
tingui una vida molt diferent a la vostra, però si us fiqueu a la meva pell o
entreu en el meu cercle d’amics comprovareu que esteu equivocats. El meu pare
va morir de càncer quan jo tenia vuit anys,
a casa ho vam passar fatal però és el que té, cada vida és diferent
l’una de l’altra, la meva mare es va tornar a enamorar i es va casar amb el que
avui dia li dic “papa”. Heu d’intentar comprendre que per a un nen d’onze anys
que la teva mare es torni a enamorar ho trobes com un problema, o almenys així
ho vaig trobar jo. Als tretze anys vaig començar a fumar i a beure, i direu
“Tan jove i destrossant-te els pulmons?” Doncs sí, però encara que ara ho veieu
una barbaritat heu de comprendre que la vida a les grans ciutats i la dels
petits pobles és molt diferent. En els pobles més petits, com en el que jo visc
als afores de Madrid els nens creixem rodejats de gent més gran, perquè és
així, creixes amb gent més gran i més tard o més d’hora vols ser com ells, vols
ser més gran i que et deixin de tractar com un nen petit i és veritat que ho
pots evitar però jo no ho vaig poder evitar. I ara als setze, em trobo que he
perdut un munt de persones de les que jo pensava que eren amigues. Mai pensava
enamorar-me d’una veu, d’un somriure i d’uns ulls que es troben a 623
quilòmetres de mi.
Dos de setembre, és el meu aniversari. Em llevo
esperant trobar-me la mateixa soledat amb què em llevo cada dia ja que els meus
pares treballen, però no és així, tot al contrari, a l’arribar al menjador veig
la meva mare i el meu pare vestits de carrer com si haguessin d’anar a alguna
banda o se n’haguessin d’anar. Quan veuen, tots dos em feliciten i és en aquell
moment en què m’adono de com soc d’afortunat. Em porten l’esmorzar, un esmorzar
complet, suc, bacon, torrades, ous... Vaja un esmorzar de rei en tota regla!
Mai havien fet alguna cosa així. Normalment, em deixaven sol i sobre la taula el
regal. Mentre esmorzava es van apropar tots dos amb un sobre a la mà, el vaig
obrir i el que vaig veure mai m’ho hagués imaginat, eren quatre bitllets, dos
d’anada i dos de tornada, i unes claus d’un apartament a Barcelona. Els vaig
abraçar tots dos com si mai ho hagués fet.
-Espera, aquí n’hi ha dos d’anada, qui m’acompanyarà? -vaig preguntar.
-Això ja ho decideixes tu sol -va respondre la meva mare. Quan va dir allò,
un nom em va aparèixer al cap.
-L’Alba -vaig dir segur. Els meus pares van somriure i vaig tornar a
preguntar -Però, quina és la funció real d’aquest viatge?
-Creiem que després de tant de temps és hora de fer les paus i de veure-us
per fi en persona. Estic segur que ella també t’ha trobat a faltar tant com tu
a ella i després de tot, t’ho mereixes, els dos ho mereixeu, i tots dos hem
cregut que era el moment exacte de donar-te aquest regal. Has sanat, ja no et
fa mal, tan sols per acabar de cicatritzar, els dos necessiteu veure-us encara
que sigui per dos segons. –Va respondre el meu pare.
Aquí em trobo, dins d’un avió amb destinació l’Aeroport del Prat de
Barcelona, amb la meva millor amiga al costat. Estic nerviós. El pensament que
quan arribi a Barcelona la podré veure a ella per primera vegada fa remoure tot
el meu estómac i fa que les papallones adormides tornin a despertar-se.
Aterrem, recollim les maletes, i només sortir del aeroport agafem un taxi
direcció a l’apartament que ens havien llogat els meus pares. Només arribar ens
asseiem al llit i sé que és el moment de fer-ho, és el moment de trucar-la i
després de molt de temps tornar a escoltar la seva veu. Un xiulet, dos xiulets
i la seva veu ressona a l’ habitació.
-Hola, Òscar -el seu to és tranquil, però puc percebre un to d’alegria a
través d’ell -Què vols?
-Candela ha passat molt de temps, ho sé, i entendria que no volguessis
saber res més de mi, però hem de tancar capítols i començar-ne un altre de nou,
perquè tant tu com jo sabem que allò no va ser un punt final a la historia,
sinó un punt i coma, i vinc a dir-te que ja no em trobo a 623 quilòmetres, els 623 quilòmetres que em
feien trobar-te a faltar. Ara et trobo a faltar una mica més a prop, estic a
Barcelona, Candela.
A través de l’altaveu tan sols s’escoltava la seva respiració i quan ja
pensava que no contestaria vaig sentir un...
- I si ens veiem?
