dimarts, 25 de juny de 2019

PREMI ARTICLE D'OPINIÓ

AUTORA: AURORA CID


Escollir el meu camí


M'agrada veure a través de la finestra com la gent passeja tranquil·lament, com el vent fa moure les fulles de les palmeres i sobretot m'encanta veure com s'allunyen els trens de l'estació i com volen els avions per sobre del blau cel de Vilanova. Em fa pensar en la meva vida un cop fora de l'institut: podria passejar com aquella gent, sentir el vent que mou aquelles fulles i viatjar, sobre tot viatjar. Però en canvi, estic en el mateix lloc de sempre, a tercera fila al costat de la finestra, escoltant a les classes, encara que no sempre amb la mateixa atenció.

Tothom vol viatjar, a tothom li agradaria anar a la romàntica Paris, el curiós i fascinant Tòkio, a la ciutat cosmopolita de Nova York o, per què no, també al luxós Dubai. Però pensar en el meu futur com a pura aventura és massa irreal, llavors acabo pensant en els diners i, finalment, sempre surten les mateixes preguntes al meu cap: Què estudiar? Per on encaminar la meva vida? A què realment, m'agradaria dedicar-me? Què se'm dona bé? No tinc cap hobby, o al menys no un que em destaqui entre d’altres. Aquestes típiques preguntes que et fan els avis quan ets petit i sols respondre coses com ballarina, com és el meu cas, per aquella època quan em posava a ballar tothom somreia, m’acompanyava i aplaudia, ara la meva mare sembla un jurat d’aquests que només ho critiquen tot cada cop que veu fer-me un simple i innocent pas de ball. Encara que tinc clar que el món de l'espectacle en general el veig molt inestable per a mi, això ja em dona una pista.

Sempre he pensat que la recerca del futur ideal està sempre present, petits factors del dia a dia que intervenen en tu mateix, en la teva personalitat i això modifica el camí del teu futur perfecte. La manera com ens han educat i com nosaltres hem decidit aprendre inconscientment. Durant l'institut he après, entre moltes coses, que tots volem una feina que ens agradi, que ens aporti temps lliure i suficients diners per invertir-los en aquest temps lliure. I durant aquest temps m'han preguntat bastantes vegades la meva preferència entre diners o temps lliure. No és una pregunta molt intel·ligent ja que normalment, totes les feines tenen els dos conceptes bastant equilibrats, hi ha excepcions, com en tot a la vida, i també la intervenció del criteri personal de cadascú. És curiós com de vegades jo a classe, dintre d'un avorriment espontani i normalment curt, destaco les habilitats dels meus companys i molts d'ells amics i me'ls imagino en la feina que per mi farien de manera gairebé perfecta. Alguns d'ells els envejo, amb d'altres dubto i llavors se'm passa pel cap que som una espècie de competència, no només entre nosaltres, si no també amb nosaltres mateixos. I és que encara que no sapiguem què volem ser i a què dedicar-nos intentem no suspendre i fer l'esforç de millorar cada vegada més, només per si les mosques. L'esforç per a mi és veure els meus apunts i resums impecables després d'un examen amb una nota que no m'avergonyeix dir a la família, que és la que més orgullosa està després de tu, resumint: un treball ben fet. En conec d'altres per a qui l'esforç és ser millor que el més intel·ligent o la prioritat de fer que algú es senti orgullós abans que tu pel teu propi treball.

Però a l'hora de destacar les meves habilitats, un enorme mar de dubtes m'ofega, així que aniré pas a pas. I és que a 3r d'ESO vaig camí d’escollir per acabar fent el que més m'agradi, imaginant qui vull ser i vivint el que dins d'una classe mirant per la finestra desitjo viure, i tinc la sensació que serà un llarg camí ple d’obstacles.

dijous, 20 de juny de 2019

SEGON PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: AINHOA LAFIGUERA



Amor i amistat

Aquesta història tracta sobre quatre persones, dos nois i dues noies. Els llocs són reals, però els fets i els personatges són inventats.
És dia 9 de setembre quan per fi tots els nois comencem l’institut. Jo començo ja tercer d’ESO.  
Per fi veuré la meva millor amiga, ella es diu Sofía. En realitat no fa tant de temps que no ens veiem perquè ens vam veure el dissabte, però sempre tenim coses per explicar-nos perquè per WhatsApp es pot malinterpretar i no seria una bona idea.
És veritat, se m’ha oblidat presentar-me: jo em dic Emma, tinc 15 anys, i com ja us he dit abans, estic a punt de començar tercer d’ESO.
Com us he dit al principi, aquesta història tractarà sobre quatre nois: Sofía, Cristian, Carlos i jo, encara que possiblement surtin altres persones però no seran molt importants (personatges secundaris), i us aniré explicant una mica la meva vida.
Com ja us he explicat abans, avui començo l’institut i m’acabo de despertar. Estic morta de son perquè em vaig quedar fins a les dues de la matinada parlant per un grup que tenim el Carlos, la Sofía, el Cristian i jo sobre ximpleries. Són dos quarts de vuit i si no m’espavilo arribaré tard. 
Ja estic a la cantonada de la plaça dels arcs on hem quedat la Sofía i jo, com sempre. No sé perquè vinc a tres quarts de vuit si sempre arriba tard perquè és impuntual. Crec que ja és el costum d’anar-hi a aquesta hora o pot ser que tingui alguna esperança que algun dia arribi a l’hora.
Sort que a primera hora no es fa classe perquè estic adormida. No farem classe perquè ens donaran papers, l’agenda i l’horari. Espero que aquest any no tinguem quatre hores d’anglès a la setmana com l’any passat, perquè es fa molt pesat i més a mi que no m’agrada gens l’anglès, no m’agrada estudiar-lo però si les cançons.
Ja es l’hora del pati. L’horari de classe m’ha agradat per una part perquè tenim plàstica i una hora menys d’anglès, però hi ha una part que no m’ha agradat perquè ja no tenim música i era una de les meves assignatures preferides a banda de matemàtiques i educació física. He vist els nens nous de primer, són molt petits, però no puc dir-ho perquè jo era igual.
–Hola, què tal us han anat les vacances?
La Sofia i jo hem contestat al Cristian que ens han anat molt bé, però el Carlos ha començat a explicar coses que li han passat i han estat parlant fins que ha acabat l’hora del pati.
Estic a classe de matemàtiques i m’estic començant a enfadar perquè la professora no em deixa corregir a la pissarra les operacions que ha posat, perquè sap que les faig ràpid i bé, i em diu “Tu, Emma, no pots corregir perquè ho saps fer i tens companys que no en saben”. Però a mi m’és igual que ho sàpiga fer o no; al final faré les operacions malament perquè em deixi sortir a corregir.
Per fi és última hora, em toca educació física: és la pitjor hora per fer aquesta classe, perquè a l’estiu ens morirem de calor, però igualment m’agrada fer esport. Ens toca fer futbol, a mi m’encanta el futbol així que un punt positiu per al professor. A la Sofía no li agrada i justament ara se n’està anant a no sé on, vaig a perseguir-la perquè aquesta noia és capaç d’anar-se’n de la classe.
-Jo em nego a fer una la classe de futbol perquè els nois són molts bèsties i a algunes de les noies no se’ns dona bé jugar a futbol.
–Per això fem classe de futbol, perquè n’aprengueu. Farem quatre equips, han de ser combinats, de noies i nois i de gent que sàpiga jugar i gent que no, perquè n’aprengueu més.
Ja hem acabat la classe, jo m’he divertit molt jugant i crec que la Sofía també perquè se la veu molt contenta.
Ja són dos quarts de cinc de la tarda i tinc vint missatges de la Sofía i del Cristian dient-me que si puc quedar. Jo ja em vaig a posar a fer els deures perquè són per a demà i vull intentar aprovar-ho quasi tot perquè si no he d’estudiar a l’estiu i no em fa gaire gràcia, la veritat, perquè et perds totes les vacances.
Ja estem en el segon dia d’institut. La Sofía està asseguda a la tercera fila, al meu costat.  El Cristian i el Carlos també estan a la tercera fila, però a l’altre costat. El Cristian no para de mirar-me i somriure, però el problema és que no sé per què i m’incomoda una miqueta. El Carlos no para de mirar la Sofía i tampoc sé per què. Crec que aquests dos estan tramant alguna cosa i no voldran dir-nos res perquè ells són així. 
És l’hora del pati i el Cristian i el Carlos no estan amb nosaltres com sempre. Estan asseguts en un banc i ens estan mirant i parlant i m’estic començant a cansar de tot això.
Són dos quarts de tres i el Cristian m’ha dit que l’esperi a la cantonada del metge i el Carlos li ha dit a la Sofía que l’esperi a la cantonada del bar que hi ha al costat del metge.
Jo ja estic a la cantonada i el Cristian ja està arribant.
–Hola.
–Hola.

El Cristian està una mica nerviós, crec que em vol preguntar alguna cosa.
–Et puc preguntar una cosa, i em respons amb sinceritat?
–Clar que sí, pots preguntar-me tot el que vulguis.
–En aquest moment t’agrada algú?
–Si et dic la veritat, sí que m’agrada algú...
–Qui?
–Em fa molta vergonya dir-t’ho, Cristian.
–El conec?
–Sí.
–És el Carlos?
–No!
–Llavors? Va a la nostra classe?
–Sí!
–Digues qui és, si us plau, et prometo que no li diré a ningú qui és, quedarà entre nosaltres.  
–M’ho promets de veritat?
–Es clar que sí.
–D’acord ,el noi que m’agrada... ets tu...
–De veritat?
–S...

Abans d’acabar la frase m’ha fet un petó, m’estic posant súper vermella, estic flipant una mica, crec que això és del que no paraven de parlar avui ell i el Carlos. No sabia que ell sentia el mateix que jo! Crec que a la Sofía li acaba de passar el mateix però amb el Carlos. 
Són les onze de la nit i no deixo de pensar en el moment del petó... No puc dormir, i estic parlant per WhatsApp amb la Sofía sobre el que ens ha passat avui a les dues.
Ja són dos quarts de vuit i només he dormit una hora, però tinc molta energia. Estic al·lucinant una mica, la Sofía ha arribat puntual, es veu que tampoc ha dormit gaire i està molt enèrgica com jo.  
–Mira, Emma!
–Què?
–Hi ha una nota en la nostra taula.
–Què deu ser?
–No ho sé, llegeix tu la nota.
–“A l’hora del pati  aneu a l’aula d’informàtica, hi haurà un paper a la porta amb una operació combinada de nombres enters, si la responeu bé podreu passar, i si no us quedareu amb l’intriga. El Cristian i el Carlos.”
A tu se’t donen molt bé les matemàtiques. Segur que les operacions combinades també se’t donen bé.
–Sí, és el que em va millor.
Genial!

Queden cinc minuts perquè sigui l’hora del pati, ja he començat a recollir les coses per sortir puntual i poder resoldre al més abans possible l’operació.
–Mira Emma, allà hi ha la nota.
Ja la veig, què hi posa?
–3-(-5)+8+(-9)
–D’acord, és molt fàcil, 3-(-5)+8+(-9) és igual a 8+8+(-9) és igual a 16+(-9) és igual a 7.
–La resposta és 7. Obriu!
Se sent com obren la porta, però només amb clau, encara està tancada. La Sofía i jo l’anem a obrir a la vegada.
–Una, dues, i tres.
–Aaaaah!
–Quin fàstic!

Hi ha dues noies al fons de la classe rient de nosaltres, perquè ens hem mullat d’aigua amb una galleda que hi havia a sobre de la porta.
–Heu estat vosaltres?
–Es clar que sí.
–Què us hem fet per a què ens feu això?
–Us creieu que sou molt i no sou res.
–No ens creiem res.
–Sou unes falses i ens feu molta gràcia així mullades.
–Deixeu-nos en pau.  

És un quart de dotze i estem assegudes a les escales sense saber què fer perquè la gent no ens vegi així.
Veiem que el Cristian i el Carlos estan pujant les escales cap a nosaltres.
–Què us ha passat?
–Unes noies ens han deixat una nota al vostre nom i ens han portat a l’aula –d’informàtica i ens havien preparat una trampa per a mullar-nos amb una galleda plena d’aigua.
–Us deixem les nostres jaquetes.
–Gràcies!
–De res.

És penúltima hora, la Sofía i jo estem anant cap al despatx del Cap d’estudis a dir-li tot el que ens ha passat abans a l’hora del pati. 
El cap d’estudis ha castigat les dues noies a netejar els lavabos de les noies i dels nois.
A la Sofía, el Carlos, el Cristian i a mi se’ns ha ocorregut embrutar tots els lavabos perquè triguin més a netejar-los.
Ens hem passat pels lavabos i ens hem estat rient d’elles. Però després ens hem adonat que estaven malament i els hem preguntat:
–Què us passa?
–Doncs que nosaltres estàvem geloses de vosaltres perquè ens agraden el Carlos i el Cristian.
–Ah... però nosaltres no tenim la culpa que ells ens estimin a nosaltres, si voleu podem tornar a ser amigues i oblidar tot el que ha passat.
–D’acord.
–Vinga us ajudem a netejar tot això.

diumenge, 16 de juny de 2019

PRIMER PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: CLARA CAZALLA



623 QUILÒMETRES PER TROBAR-TE A FALTAR


Tot i que ja havia mirat aquella foto de perfil moltes vegades abans, aquell dia semblava que l’estava veient per primera vegada. La imatge d’aquella noia de cabells i ulls negres, somrient, amb aquell noi, abraçats, no se’m treia del cap. La noia es veia tan feliç i còmoda a la foto i semblava que tingués una vida tan perfecta i diferent a la meva que  em causava curiositat i tantes ganes de conèixer-la que després de tant temps mirant-la a través d’una foto, volia mirar-la més enllà, així que ajuntant tota la meva valentia vaig escriure-li.
-Hola, soc l’Òscar -vaig enviar-li per fi amb un nus a l’estómac i unes tremoloses mans.
Mentre esperava una resposta d’aquella misteriosa adolescent vaig imaginar-me un milió de possibilitats de situacions que podien arribar a passar tant si contestava com si no, i per fi, un missatge d’ella entre els meus xats sense obrir es va fer present.
-Hola, soc la Candela. Com has aconseguit el meu número de telèfon? -va respondre ella.
Un tornado de papallones es va fer present al meu interior i la meva ment es va quedar en blanc. Rellegia aquell missatge una i una altra vegada com si no sabés què contestar.
-Estaves en un grup de WhatsApp en què jo també hi era i mira, no sé, per la teva foto de perfil semblaves simpàtica i m’agrada fer amics nous de tot arreu i vaig pensar “per què no?“ i aquí estic- vaig enviar-li.
-Ah si? Doncs no ho sabia, de totes maneres encantada de conèixer-te Oscar.
I aquell va ser el principi d’una historia d’amistat a 623 quilòmetres de distància, ella a Barcelona i jo a Madrid. Parlàvem dia rere dia i amb cada missatge que ens enviàvem més a prop la sentia. Encara no la coneixia del tot però sentia que allò era tan sols el principi d’alguna cosa més gran. Com havia suposat ella portava una vida molt diferent de la meva. Li agradava escriure, volia ser escriptora de gran, no li agradaven els seus cabells i preferia quedar-se a casa abans que sortir. Era dos anys més petita que jo, ella catorze i jo setze, però què importa l’edat si les dues persones es volen? Les trucades es van fer presents en la nostra amistat, la seva veu era delicada i harmònica, era com ella.
Dos mesos, dos mesos havien passat des que vam començar a parlar, mai vaig pensar que algú m’ arribaria a importar tant a tanta distancia. Les coses entre nosaltres anaven bé, l’anava coneixent una mica més i és que jo no sé què té aquella adolescent que em té a les seves mans, potser em començava a agradar una mica, només una mica. És que ella em causa curiositat, és tan dolça i tímida que segueixo sense entendre com algú com ella vol ser amiga meva, sabent com som de diferents.
No entenc com algú tan tranquil com ella m‘estima tant com ella diu que m’estima. Un noi que va a 300 km/hora per oblidar-se de tot el que el rodeja, que surt cada tarda, que es fica en baralles, que viu envoltat de tants problemes... No ho entenc i és això el que m’espanta, que sent tan diferents algun dia ella  es desperti i decideixi que no vol saber res més de mi .
Quatre mesos, la primera discussió, una broma mal entesa genera la primera discussió.
-No em parlis més! -m’envia la Candela.
-Què? No, si us plau no em facis això, tan sols ha estat una broma, ho sento. -La primera llàgrima de moltes cau sobre la pantalla del telèfon, ella em deixa en vist.
Amb les mans tremoloses tanco la porta de l’habitació, apago el llum, poso el mòbil a carregar i em poso dins dels llençols, em tapo fins al cap i em faig una pilota. Les llàgrimes cauen soles per la cara, mai m’hagués imaginat que l’amistat tan bonica que havíem format es destruís tan aviat i d’una forma tan dolorosa. Em quedo adormit amb la seva cara clavada als pensaments.
M’aixeco del llit, no tinc ganes de res. Miro el rellotge, les 6:32. Em començo a dutxar i una altra vegada mil pensaments de com canviar la situació en què em trobo amb ella apareixen. Les llàgrimes tornen a caure i allà entre cançons de Natos i Waor la història d’amor que em vaig muntar al cap es destrueix pensament rere pensament que es dirigeix a la paperera de les il·lusions. Surto de casa amb la motxilla de l’institut a l’esquena i el casc de la moto a la mà, li envio un missatge a la meva millor amiga i li dic de trobar-nos abans d’entrar a l’institut. Em poso el casc, engego la moto i surto de l’aparcament a 300 km/h, el fred colpejant els meus braços em relaxa, i per uns minuts el record de la seva veu i aquell missatge se’n va del meu cap i semblo estar en una amnèsia temporal del dolor. Aparco la moto i allà asseguda en el banc de sempre veig la meva millor amiga. Porta dos cafès a la mà, sap perfectament que no estic bé. Em veu i s’aixeca deixant els cafès a un costat. Arribo davant seu i m’abraça i un mar de llàgrimes tornen a sortir pels meus ulls. Ella m’abraça més fort encara, l’aixafo encara més contra el meu pit com si sentís que s’anirà aviat i no és així, ella és real, ella està allà amb mi suportant les llàgrimes mullant la seva samarreta, el mar que brota dels meus ulls s’asseca i em calmo sentint com la pau envaeix cada racó del meu cos, la meva respiració torna a ser constant i pausada, ella afluixa l’abraçada i torno a la realitat. Una sola mirada, una sola mirada és el que necessita la meva millor amiga per dir-me que tot està bé. No va fer preguntes, no eren necessàries, ens vam asseure al banc i el silenci es va fer present. No era incòmode, amb ella mai ho havia estat. No em jutjava, ni jo a ella. No dèiem res, no perquè la situació fos incomoda o no, sinó perquè tots dos sabíem que estava fotut. Ella intuïa perquè estava així de malament, sabia que era per la Candela. A ella li preocupava això, no m’estranya, el seu millor amic estava mig enamorat d’una noia que només havia vist per videotrucades, fotos i vídeos.
-Tot anirà bé. Deixa que passi el temps, sanaràs, ja ho veuràs i ella passarà a ser un record, només deixa actuar al temps -va trencar el silenci.
La vaig mirar incrèdul sense acabar-m’ho de creure gaire. Per acte reflex vaig mirar el rellotge incòmode, sense saber què fer, com si no m’hagués agradat el fet que hagués dit que la Candela passarà a ser tan sols un record. La volia tant lluny de mi? La resposta la sabia i m’espantava. No, no la volia tan lluny de mi.

Havia passat una setmana, una setmana i semblaven mesos sense parlar amb ella, era un costant pensament sobre si ella ho estava passant igual que jo o per ella tan sols havia estat una descàrrega de pes. No ho sé i no saber les coses m'aclapara, és un constant cúmul de preguntes què li volia fer, però m’havia d’acostumar a viure sense els seus constants “Ves amb compte amb la moto”, “No arribis tard a casa”, “No et passis amb l’ alcohol”, “T’estimo de la lluna fins a mart”, “Bon dia, piltrafilla”...  era qüestió d’acostumar-s’hi. També trobava a faltar les seves trucades quan tornava de l’institut, les seves paranoies que et feien pensar durant hores, el seu afany perquè jo llegís una mica més. Trobo a faltar quan m’enviava les seves històries sense acabar perquè n’hi donés una opinió, el seu riure a través dels àudios. Trobo a faltar tantes coses d’ella... Tampoc ajudava que cada frase que llegís me la recordés.
Revisava el seu xat una vegada i una altra esperant que un “Escrivint...” aparegués sota el seu nom, no va passar...

Dues setmanes. Ho començava a assimilar? No, gens ni mica. Però fingia que sí. Potser si feia com si mai hagués passat res, el seu record se n’aniria i per fi tornaria a la meva vida. Ja no esperava que un missatge seu m’arribés, això sí que ho vaig assimilar. Em va costar més del que jo pensava, però no em podia seguir fent falses esperances perquè era una ximpleria. Per molt que jo m’il·lusionés, ella seguiria sense enviar-me un missatge, així que passava una mica de patir més innecessàriament. Feia dues setmanes, des que havia passat tot que no sortia de festa i aquell mateix cap de setmana n’hi havia una al poble del costat, així que, per què no? Em serviria una mica per desconnectar de tot el que estava passant a la vida real.                                                                                                                       
El cap de setmana, vaig quedar amb uns amics i em van deixar plantat, així que vaig decidir donar unes voltes  mentre pensava en les meves coses.

Estiu, final de classes, la calor s’ impregna en els nostres cossos, els nens jugaven entre ells a la sorra de la platja. Em trobava estirat sobre una tovallola mentre respirava l'aroma del mar, el temps passava i la meva esperança de tornar-la a recuperar s’anava oblidant, deixant pas a una pau interior que feia temps que no trobava en mi mateix. Alguns dies tenia davallades i queia una altra vegada en la temptació d’escriure-li però acabava sense fer-ho.
La gent diu que és impossible encapritxar-se tan aviat amb algú. Jo crec tot depèn de la química que hi hagi entre les dues persones. Entre nosaltres tot semblava fluir i encara que no sé què significava jo per a ella, per a mi ella era molt més que la meva a amiga a distància. Era molt més que allò, en la Candela hi confiava plenament sense haver d’amagar res, sense por que em jutgés perquè jo sabia que no era capaç de jutjar-me i si ho feia no seria per criticar-me o posar-me una etiqueta d’aquestes que estan tan de moda, ella no es així. Trobava a faltar el seu estil de vida i com intentava contagiar-me’l, però no pensava fer res per canviar-lo. Ara, que sí que havia de deixar de “ratllar” amb aquell tema. La guerra estava perduda i havia d’afrontar-ho ja si no volia acabar malament. Vaig parlar als meus pares d’ella, ho veia convenient. Em van dir que em veien apagat i sense ànims i que estaven orgullosos que confiés en ells, encara que es van decebre quan els vaig dir el temps que portava sentint tot allò, però tot i així em van ajudar dia rere dia perquè jo estigués millor. Em sento afortunat de tenir uns pares com ells, per a mi són els millors del món, perquè deixeu-me dir-vos, que per moltes baralles o discussions que tingueu amb ells, ells seran els únics que us podran proporcionar amor incondicional, ells i si tens germans, doncs els teus germans. Pareu-vos a pensar deu segons en el que us diré ara, ells ens donen la vida, ens cuiden, ens donen un llit on dormir i menjar dia rere dia, i nosaltres que els donem? Amb sort seràs un fill perfecte i no els donaràs cap decepció a la seva vida, però siguem realistes això no passarà, almenys no amb la vida que porto. Potser des de fora, a simple vista, no sembla que jo tingui una vida molt diferent a la vostra, però si us fiqueu a la meva pell o entreu en el meu cercle d’amics comprovareu que esteu equivocats. El meu pare va morir de càncer quan jo tenia vuit anys,  a casa ho vam passar fatal però és el que té, cada vida és diferent l’una de l’altra, la meva mare es va tornar a enamorar i es va casar amb el que avui dia li dic “papa”. Heu d’intentar comprendre que per a un nen d’onze anys que la teva mare es torni a enamorar ho trobes com un problema, o almenys així ho vaig trobar jo. Als tretze anys vaig començar a fumar i a beure, i direu “Tan jove i destrossant-te els pulmons?” Doncs sí, però encara que ara ho veieu una barbaritat heu de comprendre que la vida a les grans ciutats i la dels petits pobles és molt diferent. En els pobles més petits, com en el que jo visc als afores de Madrid els nens creixem rodejats de gent més gran, perquè és així, creixes amb gent més gran i més tard o més d’hora vols ser com ells, vols ser més gran i que et deixin de tractar com un nen petit i és veritat que ho pots evitar però jo no ho vaig poder evitar. I ara als setze, em trobo que he perdut un munt de persones de les que jo pensava que eren amigues. Mai pensava enamorar-me d’una veu, d’un somriure i d’uns ulls que es troben a 623 quilòmetres de mi.


Dos de setembre, és el meu aniversari. Em llevo esperant trobar-me la mateixa soledat amb què em llevo cada dia ja que els meus pares treballen, però no és així, tot al contrari, a l’arribar al menjador veig la meva mare i el meu pare vestits de carrer com si haguessin d’anar a alguna banda o se n’haguessin d’anar. Quan veuen, tots dos em feliciten i és en aquell moment en què m’adono de com soc d’afortunat. Em porten l’esmorzar, un esmorzar complet, suc, bacon, torrades, ous... Vaja un esmorzar de rei en tota regla! Mai havien fet alguna cosa així. Normalment, em deixaven sol i sobre la taula el regal. Mentre esmorzava es van apropar tots dos amb un sobre a la mà, el vaig obrir i el que vaig veure mai m’ho hagués imaginat, eren quatre bitllets, dos d’anada i dos de tornada, i unes claus d’un apartament a Barcelona. Els vaig abraçar tots dos com si mai ho hagués fet.

-Espera, aquí n’hi ha dos d’anada, qui m’acompanyarà? -vaig preguntar.

-Això ja ho decideixes tu sol -va respondre la meva mare. Quan va dir allò, un nom em va aparèixer al cap.

-L’Alba -vaig dir segur. Els meus pares van somriure i vaig tornar a preguntar -Però, quina és la funció real d’aquest viatge?

-Creiem que després de tant de temps és hora de fer les paus i de veure-us per fi en persona. Estic segur que ella també t’ha trobat a faltar tant com tu a ella i després de tot, t’ho mereixes, els dos ho mereixeu, i tots dos hem cregut que era el moment exacte de donar-te aquest regal. Has sanat, ja no et fa mal, tan sols per acabar de cicatritzar, els dos necessiteu veure-us encara que sigui per dos segons. –Va respondre el meu pare.

Aquí em trobo, dins d’un avió amb destinació l’Aeroport del Prat de Barcelona, amb la meva millor amiga al costat. Estic nerviós. El pensament que quan arribi a Barcelona la podré veure a ella per primera vegada fa remoure tot el meu estómac i fa que les papallones adormides tornin a despertar-se. Aterrem, recollim les maletes, i només sortir del aeroport agafem un taxi direcció a l’apartament que ens havien llogat els meus pares. Només arribar ens asseiem al llit i sé que és el moment de fer-ho, és el moment de trucar-la i després de molt de temps tornar a escoltar la seva veu. Un xiulet, dos xiulets i la seva veu ressona a l’ habitació.

-Hola, Òscar -el seu to és tranquil, però puc percebre un to d’alegria a través d’ell -Què vols?

-Candela ha passat molt de temps, ho sé, i entendria que no volguessis saber res més de mi, però hem de tancar capítols i començar-ne un altre de nou, perquè tant tu com jo sabem que allò no va ser un punt final a la historia, sinó un punt i coma, i vinc a dir-te que ja no em trobo a  623 quilòmetres, els 623 quilòmetres que em feien trobar-te a faltar. Ara et trobo a faltar una mica més a prop, estic a Barcelona, Candela.

A través de l’altaveu tan sols s’escoltava la seva respiració i quan ja pensava que no contestaria vaig sentir un...

- I si ens veiem?



divendres, 14 de juny de 2019

SEGON PREMI POESIA 2n CICLE

AUTORA: IMAN FARRUKH





El meu concepte de llibertat :
Només vull sortir del meu cos


Volar lliure en el cel com un ocell,
Ser Incontrolable com les ones del mar,
Vull caure a terra com un meteorit gegant,
Però aixecar-me com si res hagués passat,

Penso córrer per tot arreu del món,
Vull descobrir cada racó de cada ciutat,
Estic disposada a asseure’m, descansar i observar,
Però la idea de parar mai la puc suportar,

Vull tornar a ser lliure com un animal,
I no ser un ninot sistematitzat pel sistema,
M'agradaria aprendre cada dia coses noves,
Per veure les coses des de diferents perspectives,

Desitjaria saber tallar aquestes cordes,
Que em controlen els braços i les cames cada dia,
Vull només sortir d'aquest sistema i cos,
Per poder ser una ànima lliure i salvatge.

dijous, 6 de juny de 2019

PRIMER PREMI POESIA 2n CICLE

AUTOR: ARNAU GARCIA


TRETZE ROSES


Clamem llàgrimes
per aquelles que lluitaven,
pel que volen, pel que desitgen
i pel que mereixen.

Clamem llàgrimes
llàgrimes violetes,
violetes com Roses,
Roses que no es reguen amb l'aigua que mereixen.

Clamem llàgrimes
per aquestes roses,
roses que suporten tempestes,
tempestes de dolor.

Clamem llàgrimes
per aquest dolor,
un dolor insofrible que
han de suportar aquestes roses.

Roses que, en realitat, són:
fortes, tendres, sensibles, valentes,
intel·ligents, treballadores, independents,
humanes.

diumenge, 2 de juny de 2019

SEGON PREMI PROSA 1r CICLE

AUTORA: JÚLIA RIVAS






La Marina era una nena normal i molt feliç encara que no tenia gaires amics.
Tot va començar quan un dia a l’escola la van acusar de robar de l’escriptori del director la recaptació de les colònies d’aquell any, que estaven en el calaix de l’escriptori. Ella no ho va fer, però ningú la creia i es va sentir molt sola. Ella ho va negar tot perquè no volia els diners per res. Tot i així la van expulsar i es va quedar sense amigues. Després d’això es va refugiar en les coses que li agradaven, els còmics de superherois. Els còmics que ella llegia eren tots de superherois bons que lluitaven contra el mal. Ella pensava que si algun dia es convertia en superheroïna es venjaria de tota aquella gent que no l’havia cregut.
Un dia la Marina es va quedar fins tard llegint còmics. A les vuit del vespre es va recordar que tenia deures i va pensar:
-Desitjaria que ara s’aturés el temps per així poder acabar els deures a temps.
Tot just ella va acabar de dir aquestes paraules, el rellotge es va aturar de cop, va mirar les piles i n’hi va posar unes de noves però encara no funcionava.
-Pare, el rellotge no funciona!
Ningú li va contestar. Va anar a buscar el seu pare. Estava d’esquenes i la Marina li va dir:
-Pare, que no em sents? El rellotge s’ha espatllat, no funciona.
El pare no va contestar. La Marina es va apropar més i va veure que estava immòbil com una estàtua. Es va espantar, va mirar al seu voltant i res no es movia. Només es podia moure ella.
-Que tot torni a la normalitat, sisplau!
De sobte tot es va tornar a moure.
L’endemà va anar a classe pensant en el que havia passat la nit anterior.
“Si ahir vaig poder aturar el temps, puc tornar enrere i esbrinar qui va robar els diners de les colònies”. Va pensar la Marina.
Ho va intentar i va funcionar. Va mirar el calendari de l’aula i era el matí del mes anterior, el dia que la van acusar. Portava una càmera i la va col·locar al despatx del Director de l’escola.
L’endemà, quan va tornar a l’escola, va passar pel despatx de direcció a recollir la càmera i la seva sorpresa va ser molt gran quan va poder veure la gravació. En ella sortia el director agafant del calaix els diners de les recaptacions de les colònies.



La Marina va agafar la càmera i va anar a presentar una denúncia a la policia. Tot el que havia passat va quedar com un mal son. Va aprofitar aquestes noves qualitats que havia descobert que tenia per fer el bé i ajudar els altres.

dimecres, 29 de maig de 2019

PRIMER PREMI PROSA 1r CICLE

AUTORA: EMMA PATACCHIOLA

Hola noies i nois!

Segur que tots coneixeu la història de Sant Jordi, on apareixen el drac, el cavaller i la princesa, però... i la rosa? La rosa no és important?
I si us expliqués l’emocionant història d’aquesta simple roseta?...
Hi havia una vegada un bosc encantat, on hi havia un roser ple de precioses roses. Cada rosa era diferent, una més vermella, una altra més espinosa, l’altra més curta,... però totes tenien una cosa en comú, sabien perfectament quina era la seva comesa. La vida de les roses era mooooooooolt avorrida! Consistia en créixer i fer-se cada cop més bonica, fins que vingués algú i n’arranqués una.
Entre totes aquestes roses tan boniques, en destacava una que es deia Malifló. Ella no era feliç, ja que no li agradava la idea que vingués algú i la matés. A més a més, el que ella volia en realitat, era veure món i viure aventures emocionants, i per aquest motiu sempre estava de mal humor.
Un dia va passar pel bosc una fada una mica despistada, que portava una preciosa vareta, tota coberta de diamants. Va veure l’expressió trista de la rosa i li va preguntar:
-       Hola bonica, que et passa?
-       És que... no m’agrada aquesta vida, jo vull fugir d’aquí! –va dir la flor.
-       Dons si això és el que desitges, jo t’ho faré realitat! –va dir la fada amb bona intenció.
-       De veritat ho pots fer? –va dir la rosa, sorpresa i a la vegada il·lusionada.
-       Doncs sí, noia! – va afirmar la fada amb molta seguretat.
La fada va moure tres o quatre cops la vareta i va donar un copet a un dels pètals de la flor. En aquell moment a la Malifló li van sortir dues cames i dos braços, se li va eixamplar la tija i els pètals es van fer més resistents.
La Malifló cridava d’alegria mentre es reia de les seves companyes, ja que elles no podien caminar.
Només havien passat cinc minuts que la Malifló ja sabia caminar, i es va burlar i riure de tots els arbres i arbustos que es trobava. Quan es va cansar, va decidir pujar a una gran fulla i navegar per un petit rierol que va trobar. La rosa estava molt feliç, ja que mai ningú la podria ferir o arrencar de cap lloc. De cop, va sentir uns cops sota la fulla, i de sobte, una gran carpa va intentar menjar-se-la. Molt espantada, la Malifló va començar a impulsar la fulla amb els braços, mentre la carpa la seguia. Al final va aconseguir agafar-se a la fulla d’un arbre i saltar. Un cop fora de perill, es va adonar que per molt que pogués caminar i moure’s, els altres éssers vius també li podien fer mal. Tot seguit va demanar ajuda a la fada, i li va dir:
-       No em podries convertir en un ésser més gran i perillós? És que amb aquesta mida qualsevol em pot fer mal.
-       És clar que puc! – va dir la fada sobrada.
La fada va moure la vareta tres o quatre cops i la va convertir en un conill.
-       Millor, però vull algun animal més gran! – va dir la Malifló
-       Ara mateix! – va dir la fada.
La fada va moure la vareta de nou i aquest cop la va convertir en un gos.
-       Això continua sent molt petit! VULL ALGUNA COSA MÉS GRAN!
-       Està bé – va dir la fada una mica molesta
La fada va moure la vareta i... aquest cop la va convertir en un cavall.
-       No m’agrada! VULL SER MÉS GRAN!
-       L’últim cop que ho faig! Si no t’agrada, et quedaràs com la simple flor que eres abans – va dir la criatura màgica, enfadada.
La fada va moure per últim cop la seva vareta i... la va convertir en un DRAC!
-       Així m’agrada, fada!
La Malifló era més gran, de manera que no es podia alimentar de les mateixes coses que abans. Va decidir provar coses noves, fins que va tastar una ovella, i li va semblar una delícia. Se’n va menjar tot un ramat, fins que va tastar un pastor, que segons ella, estava encara més bo.
La Malifló creava un enrenou a cada poble per on passava, fins que va arribar a un poble en què els seus habitants van decidir, que el menjar del Drac es faria per sorteig. Les persones i els animals anaven sols a la boca del Drac.
Tot això va durar fins que un dia van aparèixer una princeseta i un cavaller, que desprès de molta lluita van aconseguir guanyar el Drac. Tot i que la Malifló s’havia convertit en un Drac, ella seguia sent una preciosa rosa. Quan el cavaller va matar al Drac, la Malifló va deixar el seu cos de Drac, i d’ell va sorgir el seu cos real. El Jordi li va donar la rosa a la princesa i d’allà va ser traslladada d’un lloc a un altre, segons per on viatjaven la princesa i el seu cavaller.
Després de tot el que va passar, la Malifló es va adonar que “més és menys, i menys és més”. Tot aquest viatge la va fer reflexionar i va deixar de ser la flor insuportable i malcarada que era. Al passar tot allò, va canviar de dir-se Malifló a Santafló.
D’allà prové el títol de la llegenda de Sant Jordi.
Qui sap quina aventura estarà vivint ara mateix la Santafló?...