dilluns, 1 d’abril de 2019

Rutes literàries 1r de Batxillerat


Enguany l’alumnat de 1r de Batxillerat ha participat en quatre rutes literàries per la nostra ciutat i la nostra comarca.

El 21 de gener va tenir lloc la primera d’aquestes rutes, concretament la dedicada al Barroc. Van visitar l’església de Santa Maria de la Geltrú on van assistir a una classe sobre aquest moviment del segle XVII amb lectura de poemes de Francesc Garcia i van poder gaudir d’una audició de música barroca a càrrec d’alumnes del centre que van interpretar peces de Johann Sebastian Bach i de George Philipp Telemann. Tot plegat amb el rerefons del retaule barroc que presideix l’església.

L’1 de febrer, la segona ruta els va portar a la Masia d’en Cabanyes, on van poder conèixer de més a prop el poeta que dona nom al nostre institut, la seva obra i el Romanticisme, moviment dominant durant la primera meitat del segle XIX.

Tot just una setmana més tard, ens vam desplaçar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Allà, a més de rebre una classe sobre Renaixença, l’alumnat va poder contemplar llibres antiquíssims, com una edició bilingüe de poesies d’Ausiàs March, el procés contra Joan de Serrallonga o el manuscrit de la novel·la de Narcís Oller, La febre d’or. La visita al Museu va completar la visió del que van representar la Renaixença i Víctor Balaguer per a Vilanova.

I finalment, el 19 i el 26 de març van sortir del municipi per acostar-se al que Josep Pla anomenava la Meca dels modernistes, és a dir, a Sitges i, concretament, al Cau Ferrat. La ruta els va permtre vistar, a més d'aquest museu i part del Maricel, diferents indrets de la vila relacionats amb el Modernisme i llegir-hi textos de Santiago Rusiñol, màxim representant del vessant esteticista d'aquest moviment literari. 

La Geltrú

Masia d'en Cabanyes
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Cau Ferrat




dimarts, 26 de juny de 2018


PRIMER PREMI CRÒNICA DE VIATGE 

AUTORA: YAIZA BRAVO 


INTERCANVI A FRANÇA DE 1r DE BATXILLERAT

Blois, finals de març del 2018



                                                                                            (El castell de Chambord)


El segon trimestre estava sent força dur i crec que tots necessitàvem una petita pausa per poder agafar una mica d’aire per respirar. Recordo que la majoria dels meus companys no estaven gaire il·lusionats quan els preguntava si tenien ganes de marxar a França, però jo sí que en tenia. Volia veure la meva corresponent francesa, ja que vam tenir molt bona relació quan va venir ella al mes de desembre, tot i que tampoc esperava res al·lucinant d’aquest intercanvi.
Han sigut nou dies molt complerts que han passat volant, cada un d’ells amb moltes anècdotes per explicar. Hem visitat molts castells per Blois i pels voltants, esglésies, l’ajuntament del poble, algun museu, pobles súper bonics amb els carrers molt nets i cuidats, veritables boulangeries i boutiques... El sistema educatiu d’allà és bastant diferent al d’aquí i el pitjor són els horaris. Fins les sis de la tarda tenien classe els francesos! I l’institut era immens, tenia fins i tot el seu propi bosc, sala de descans pels alumnes que no tenien classe, una cantina enorme, internat, etc.
Quasi sempre a les activitats i les visites que fèiem durant el matí anàvem només els alumnes catalans, ja que els francesos estaven a classe i ens venien a recollir quan acabàvem la jornada. Vam trobar a faltar una mica estar francesos i catalans junts perquè quan van venir ells aquí, passàvem pràcticament totes les tardes junts. Crec que els únics dos moments que vam estar tots va ser al làser game i al berenar-sopar de l’últim dia amb els pares francesos. També és a causa de les grans distàncies que hi ha, cosa que et treu una mica de llibertat i fa que hagis de dependre del cotxe.
Parlant de cotxes... la meva francesa, si es pot dir així, conduïa. Clar, jo era conscient de que allà els joves poden conduir a partir dels setze, però quan em va dir de sobte un dia que anava a conduir ella, se’m va canviar completament la cara. Al principi, em pensava que era una broma, però quan es va posar el cinturó al seient del conductor ja ho vaig deixar de pensar. És una de les coses que em va xocar més, la veritat.
No recordava que França era tant verda, crec que el paisatge és el que més m’ha agradat d’allà, a part de la família que em va tocar (i el menjar), és clar. La meva francesa vivia bastant lluny de l’institut i tardàvem uns trenta minuts amb cotxe, però justament era un dels millors moments del dia perquè em quedava mirant per la finestra contemplant bocabadada els camps i els boscos súper verds que semblaven infinits. Sabeu els anuncis de cotxes que van per aquells boscos de pel·lícula? Doncs em recordaven molt a aquests. Quan nevava es tornava tot blanc i era encara més bonic. Feia bastant de fred, això sí.
El cap de setmana que estàvem amb la família, em van portar a París. Em vaig sentir força privilegiada, ja que vaig ser una de les tres persones que únicament hi van anar. Jo ja hi havia estat quan era petita, però vam passar per una zona que no havia trepitjat. Les vistes de tota la ciutat de París des de dalt al Sacré Coeur eren impressionants, em recordaven als Búnkers de Barcelona. Abans d’això vam passejar pel barri de Montmartre i em vaig quedar enamorada dels seus carrers, era el barri dels artistes. Allà hi havia el mur del Je t’aime on hi havia escrit “t’estimo” en tots els idiomes del món, tot i que no em vaig fixar si hi estava escrit en català... Per suposat vam veure la Tour Eiffel i l’Arc de Triomf també. Vam haver de moure’ns sempre en metro perquè París no és especialment petit.
Tots els viatges tenen el seu què, sobretot si vas ben acompanyat, però crec que aquest en concret, vulguis o no, ens ha unit ni que sigui un xic més a tot el grup, fins i tot també amb la nostra tutora. Hem passat molt de temps la classe sencera i ha estat molt bé, la veritat.
M’ha agradat molt aquest intercanvi perquè he estat súper còmode amb la meva francesa i la seva família, s’ha creat una relació molt bonica i tot i havent acabat l’intercanvi, segueixo encara en contacte amb ella. Espero que aquest estiu puguem tornar-nos a veure...

dijous, 21 de juny de 2018


PRIMER PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: LUNA MIA SIGLE 


LA NOIA A LA FINESTRA





Tot el que recordo és aquella noia a la finestra. Aquella noia com qualsevol altra que cada dia a les tres de la tarda treia el cap per la finestra. Aquella noia que sempre portava els cabells despentinats. Aquella noia que tenia una tassa de cafè com a cinquena extremitat. Aquella que, tot i no haver creuat dues paraules amb mi en tota la seva vida, m’havia ensenyat a estimar. O això és el que crec.
Gal·la, li deia jo. Com la protagonista d’aquella història d’amor impossible que vaig llegir en un dels meus viatges a Milà. Mai no vaig saber el seu nom, però creia, o volia creure, que tenia certa semblança amb la protagonista d’aquell relat: apassionada, valenta, sensible i amb un punt de bogeria. D’aquesta bogeria que se’t contagia i et fa sentir especial al món.
I aquí, en un llit de llençols blancs, la recordo. Penso en tot el que podria haver passat si hagués estat més valent, si m’hagués arriscat pel possible amor de la meva vida o potser només un entre d’altres. M’hauria llevat com qualsevol dia i potser hauria baixat a la cafeteria a esmorzar. O potser no. Potser només hauria esperat fins a les tres de la tarda per veure-la i, llavors, la saludaria com per casualitat, per educació. Potser li preguntaria com porta el dia, o la faria sentir envaïda? Podria iniciar una conversa que acabaria en una trobada pel poble. Aquell dia hauria estat el primer de la nostra història. O no. Li hauria portat flors, i l’hauria convidat a passejar i, potser, si la cosa hagués funcionat, li hauria demanat que es casés amb mi. Hauríem tingut fills? Sí, ella hauria estat una mare fantàstica. O això crec. Hauríem viatjat molt, arreu del món, l’hauria portat a les ciutats més boniques d’Europa. L’hauria fet feliç, molt feliç.
Tot això podria haver passat, o podria haver quedat només a la meva imaginació. Però si una cosa tinc clara, és que si hagués tingut el valor de saludar-la, així, per casualitat, aquests últims anys de la meva vida haurien valgut la pena, i potser jo no seria aquí, a aquesta habitació d’hospital, lamentant-me pel que no vaig ser capaç de fer quan vaig tenir l’oportunitat. Vaig ser il·lús en pensar que aquesta malaltia m’impediria formar una família com qualsevol persona sana, i que no podria riure, amar i gaudir mai més com una persona sana. I ara, al meu llit de mort, l’única cosa que desitjo és tenir l’oportunitat d’acomiadar-me de la persona que mai vaig ser capaç de saludar.                                                                                 

dilluns, 18 de juny de 2018

SEGON PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: MARTA IBÁÑEZ 


VIATGE EN TREN




El despertador sonava com cada matí però aquell no era un matí qualsevol. Despertar-me sempre m’ha costat però en aquesta ocasió era diferent. M’esperava un dia ple d’emoció i aventura, era el primer cop que viatjava sola en tren. Em vaig aixecar d’un salt del llit i vaig preparar-me l’esmorzar: llet amb Colacao, uns cereals, dues torrades amb melmelada i una poma. M’encanta esmorzar sense pressa, és relaxant. Recollint la taula vaig adonar-me que el cel estava cobert, plouria. Vaig acabar de tancar la maleta, vaig agafar el bitllet i la documentació i sortir disposada a no tornar en molt de temps.

Havia arribat a l’estació. Era un edifici eclèctic amb preciosos detalls que la guarnien fent d’ella un monument característic de la ciutat. Sortien d’ella una gran quantitat de persones. Suposo que havia arribat a l’estació un tren procedent de Barcelona. Encara quedava mitja hora perquè arribés el tren que em portaria a la meva destinació. Vaig seure a les escales i vaig menjar-me l’entrepà que havia preparat el dia anterior. Era deliciós. Mentre gaudia d’aquell deliciós menjar veia la gent passar. Una àvia portava als seus néts a fer una excursió al poble del costat. Els nens semblaven tenir la mateixa il·lusió que jo per viatjar. Somreien i cantaven cançons, alhora l’àvia semblava rejovenir cada segon amb l’alegria que sentia passant un dia amb els seus adorats néts.

Quan ja no quedava ni una molleta de pa del meu petit àpat vaig entrar a l’estació i vaig preguntar quina era la línia del meu tren. Mai m’havia entès amb els papers, sempre he preferit parlar les persones. Em sembla que això ho he tret de la meva mare, ella volia preguntar per assegurar-se. La línia per la qual passaria el tren era la cinc. Hi havia molta gent, el soroll es feia insuportable. Vaig decidir dirigir-me amb el meu equipatge a la línia pertinent. Allà només esperaven el mateix tren que jo tres persones. Un d’ells era un home alt i prim amb una expressió facial seriosa. No m’inspirava confiança la seva mirada freda i impassible. Tenia els ulls clars, gairebé blancs, i la seva pal·lidesa contrastava amb la meva pell morena. Vaig apartar la vista de seguida, em produïa temor pensar que pogués advertir que l’observava amb deteniment. Les altres dues persones eren una parella. El noi era molt guapo, somreia molt i no parava de mirar a la seva xicota com si fos el primer cop que la veia. La noia l’abraçava contenta. Eren la viva imatge de la felicitat. El seu equipatge era escàs, només portaven un parell de motxilles poc plenes.

El tren es podia començar a distingir en l’horitzó. Vaig treure ràpidament el bitllet de tren per mirar el vagó en el qual es trobava el meu seient. Era el vagó divuit. El tren va parar tot fent un soroll de frenada. No va baixar ningú. Vaig pujar directament al meu vagó, ja que aquest havia parat just davant meu. L’entrada era molt estreta i el meu equipatge pesava molt. Després de posar l’equipatge al seu lloc vaig seure al meu seient. Era un bon seient, era ample còmode i, a més, era al costat de la finestra. Anunciaven per megafonia la sortida del tren. No tronaria en molt de temps. De sobte vaig sentir un vertigen que va tallar-me la respiració. Deixava la ciutat on havia viscut tota la meva vida. Ho havia de fer, ja no hi havia marxa enrere. El tren començava a moure’s i les meves pors s’esvaïen.

El paisatge era preciós. Poc després d’haver sortit de l’estació es veien uns immensos camps de flors. Per aquella zona només hi havia la tranquil·litat del camp, quedaven lluny els ambients sorollosos de la ciutat. Les rialles dels dos enamorats que havia vist a l’andana van distreure la meva mirada d’unes vistes que mai no havia presenciat. Seien dues files més endavant. Parlaven baixet i contenien les seves riallades. Es respirava un ambient de calma i pau. Amb aquesta sensació vaig seguir mirant per la finestra. Ara començaven a caure unes gotes molt fines de pluja. Vaig adormir-me.

El tren va frenar bruscament. Havia dormit dues hores. Ara, al meu costat s’asseia un jove pèl roig. Va notar el meu petit sobresalt i es va presentar. Es deia Paul i tenia dos anys més que jo. Vam parlar una bona estona. Ell parlava molt del seu poble. Em va venir de gust visitar-lo. Ho faria algun dia. Jo no li vaig explicar molt sobre la meva vida. No hi havia molt a explicar. Després d’una llarga conversació sobre els temes d’actualitat es va fer el silenci. Em vaig posar a llegir el llibre que havia comprat pel viatge: una novel·la romàntica. El Paul no va trigar molt a interrompre’m per convidar-me a un cafè al vagó restaurant. Vaig acceptar.

El vagó restaurant era l’últim del tren. Vam avançar a través dels vagons plens de gent. Un nen petit em va agafar de la jaqueta per cridar la meva atenció. Jo em vaig girar i el vaig mirar amb tendresa. La seva mare va disculpar-se i va renyar-lo. Jo li vaig dir que no passava res i que tenia un fill molt bufó. El Paul ja era al vagó-restaurant. En veure’m va dir-me que havia demanat dos cafès tallats. Vaig donar-li les gràcies i vam seure en una taula. Mentre ens portaven el que havíem demanat jo li explicava el meu incident amb el nen petit. Ell em va dir que li encantaven els nens. Em sentia ve amb aquell desconegut que començava a conèixer. Parlàvem baixet i conteníem les riallades com la parella que havia pujat en la mateixa estació que jo. Notava que la gent ens mirava de la mateixa manera que jo mirava aquella parella.

Vam passar dues hores parlant asseguts al vagó restaurant. Cada cop em sentia més a gust amb ell. Els temes fluïen i els somriures eren constants. Quedava més de mig trajecte per arribar a la nostra destinació però no volia que aquest viatge en tren acabés. Quina casualitat! Els dos anàvem al mateix lloc. Vam aixecar-nos per tornar al nostre lloc. Tonant als seients el nen petit em va somriure i jo vaig buscar a la butxaca de la jaqueta un caramel. Era un caramel dels grans de maduixa. El nen el va mirar amb una brillantor als ulls extraordinària. Va acceptar-lo dient gràcies i ensenyant-lo a la seva mare tot rient.


Vaig seure al meu lloc i vaig seguir llegint la novel·la romàntica. Després de deu minuts llegint vaig pensar que volia seguir parlant amb el Paul. M’agradava. Ell em va dir que m’havia vist donant-li el caramel al nen i que li semblava una noia molt maca. Mentre ho deia jo ja m’havia posat molt vermella i m’amagava darrere el llibre. Vam quedar en silenci durant una estona. De cop i volta em va preguntar si volia ballar. Jo, mentre reia li vaig dir que sí. Em va agafar la mà i em va portar a la separació que hi ha entre vagó i vagó. Allà va començar a cantar mentre m’agafava de la cintura i la mà. Hi havia molt poc espai però em va semblar un molt bon ballarí. Va deixar de cantar i va somriure. Ens havíem anat apropant cada cop més. Érem a mil·límetres l’un de l’altre. La porta d’un vagó es va obrir. Era l’home de mirada freda que havia pujat a la mateixa estació que jo. Va somriure i va passar pel nostre costat. Va notar que ens havíem enamorat.

Vaig despertar-me. Tot havia sigut un somni. No hi havia ningú assegut al meu costat. Només feia una hora que havíem sortit de l’estació, seguia plovent i els dos enamorats seguien parlant i rient. M’hauria agradat que no fos un somni. Però no necessito cap persona al meu costat. La meva aventura només acabava de començar.





divendres, 15 de juny de 2018

PRIMER PREMI POESIA BATXILLERAT

AUTORA: AINA ABALO 


LLENGUA PASSIONAL





Ens escrivíem sobre la pell 
reguerons de tendra cal·ligrafia 
repassant-nos l'alfabet vertebral 
lletra a lletra, pauses i fonètica 

Arrugues, pigues, plecs, cicatrius, 
llegíem amb veus accelerades 
i molts (teus, nostres) llavis mecanògrafs 
amb tinta flamígera les marcaven 

Literatura barroca 
entre el meu cor i la teva boca. 

Crema, incendi, cau el tinter 
esmicolat en trossets metzinosos 
de absoluta tot omple foscor 
nega ulls, ofega boques, trenca en plor 

Sanglota, cada barbarisme 
cada mot dictat per veus cegues 
plens de faltes d'ortografia cruels 
dels desesperats (ignorants) armes. 

Després del temporal, 
silenci de biblioteca. 

(Però. Sempre hi ha un però, 
amb un accent solemne a la “o”, 
que carregat d'objeccions i dubtes 
sobtadament ho capgira tot.) 

Però vaig voler posar els punts 
sobre totes aquelles “is” passades. 

“No et necessito per viure, 
no ets la meva mitat cítrica, 
però amb el teu poètic 
somriure totes les estrofes tenen rima”. 

Cantarella xiuxiuejada 
la nit marcada amb punt de llibre 
vora el foc de la teva mirada 
tu i jo, lingüísticament lliures. 

La lluna volia ser el punt i final. 
Però, nosaltres, vam fer-la coma.

dilluns, 11 de juny de 2018

PRIMER PREMI POESIA 2n CICLE

AUTOR: MARC DE PEDRO 


PARAULES BUIDES


Unes lletres simples, res especial.
Dues paraules, poc significat.
Tres frases per ajudar un cor trencat.
Quatre cartes, sentiment celestial.


Dins el teu joc, tothom era essencial.
I amb tot el trencaclosques ja muntat,
Vas esperar que quedés impactat.
No obstant, les peces van caure. Final.

Tot va caure en una immensa foscor.
Les teves mentides eren la llum.
Què faràs amb el record al teu cor?

T’apunta directe, et té molt rancor.
Les teves paraules, a l’entrellum.
Tot era buit, vas marxar a contracor.

dijous, 7 de juny de 2018

SEGON PREMI POESIA 2n CICLE

AUTORA: SASHA COLOMÉ 


FÚRIA


Obro els ulls al món,
veig la meva mare,
també em miren uns humans
que m’ofereixen les seves mans.


Les meves primeres passes amb la mare,
al camp troto al seu costat,
troto i galopo
i quedo tot cansat i esgotat.

Tot va canviant, el meu pelatge s’esfuma,
vaig creixent,
vaig corrent
i amics nous vaig coneixent.

Em volen ensinistrar,
Un munt de barres i corretges em volen col·locar,
És molt desagradable,
Però gràcies a la civada es fa suportable.

Unes sabates de ferro em posen
i me’n vaig a passejar,
camino amb dificultat
però em començo a acostumar.

El meu amo i jo galopem,
galopem com un de sol,
junts emprenem el vol
i del món ens oblidem.

Haig de canviar d’amo i estable,
sembla gent amable.
he vist una euga presumida
que em fa l’ullet però m’intimida.

Soc feliç, he trobat l’amor,
es diu Gínger i és esplèndida.
He conegut l’amistat d’un humà
i un gran vincle s’ha creat.

Ara ens han de separar,
estimada Gínger, on aniràs a parar?
La tristesa em pesa,
però els records em fan viure.

El nou amo és cruel,
solament pensa en si mateix,
em fa córrer sense parar
i la ferradura em fa marxar.

Són dies de tristesa,
La soledat es fa feixuga,
Els dies passen lents
I mica en mica les forces vaig perdent.

Però què veig...?
Ets tu Gínger?
És possible que els meus somnis s’hagin fet realitat?
Soc feliç novament al teu costat.

Torno allà on vaig ser feliç,
on vaig conèixer l’amistat
i l’amor al teu costat.