TEXTURES

PRIMER PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: CLARA CAZALLA

623 QUILÒMETRES PER TROBAR-TE A FALTAR

Tot i que ja havia mirat aquella foto de perfil moltes vegades abans, aquell dia semblava que l’estava veient per primera vegada. La imatge d’aquella noia de cabells i ulls negres, somrient, amb aquell noi, abraçats, no se’m treia del cap. La noia es veia tan feliç i còmoda a la foto i semblava que tingués una vida tan perfecta i diferent a la meva que  em causava curiositat i tantes ganes de conèixer-la que després de tant temps mirant-la a través d’una foto, volia mirar-la més enllà, així que ajuntant tota la meva valentia vaig escriure-li.

-Hola, soc l’Òscar -vaig enviar-li per fi amb un nus a l’estómac i unes tremoloses mans.

Mentre esperava una resposta d’aquella misteriosa adolescent vaig imaginar-me un milió de possibilitats de situacions que podien arribar a passar tant si contestava com si no, i per fi, un missatge d’ella entre els meus xats sense obrir es va fer present.

-Hola, soc la Candela. Com has aconseguit el meu número de telèfon? -va respondre ella.

Un tornado de papallones es va fer present al meu interior i la meva ment es va quedar en blanc. Rellegia aquell missatge una i una altra vegada com si no sabés què contestar.

-Estaves en un grup de WhatsApp en què jo també hi era i mira, no sé, per la teva foto de perfil semblaves simpàtica i m’agrada fer amics nous de tot arreu i vaig pensar “per què no?“ i aquí estic- vaig enviar-li.

-Ah si? Doncs no ho sabia, de totes maneres encantada de conèixer-te Oscar.

I aquell va ser el principi d’una historia d’amistat a 623 quilòmetres de distància, ella a Barcelona i jo a Madrid. Parlàvem dia rere dia i amb cada missatge que ens enviàvem més a prop la sentia. Encara no la coneixia del tot però sentia que allò era tan sols el principi d’alguna cosa més gran. Com havia suposat ella portava una vida molt diferent de la meva. Li agradava escriure, volia ser escriptora de gran, no li agradaven els seus cabells i preferia quedar-se a casa abans que sortir. Era dos anys més petita que jo, ella catorze i jo setze, però què importa l’edat si les dues persones es volen? Les trucades es van fer presents en la nostra amistat, la seva veu era delicada i harmònica, era com ella.

Dos mesos, dos mesos havien passat des que vam començar a parlar, mai vaig pensar que algú m’ arribaria a importar tant a tanta distancia. Les coses entre nosaltres anaven bé, l’anava coneixent una mica més i és que jo no sé què té aquella adolescent que em té a les seves mans, potser em començava a agradar una mica, només una mica. És que ella em causa curiositat, és tan dolça i tímida que segueixo sense entendre com algú com ella vol ser amiga meva, sabent com som de diferents.

No entenc com algú tan tranquil com ella m‘estima tant com ella diu que m’estima. Un noi que va a 300 km/hora per oblidar-se de tot el que el rodeja, que surt cada tarda, que es fica en baralles, que viu envoltat de tants problemes... No ho entenc i és això el que m’espanta, que sent tan diferents algun dia ella  es desperti i decideixi que no vol saber res més de mi .

Quatre mesos, la primera discussió, una broma mal entesa genera la primera discussió.

-No em parlis més! -m’envia la Candela.

-Què? No, si us plau no em facis això, tan sols ha estat una broma, ho sento. -La primera llàgrima de moltes cau sobre la pantalla del telèfon, ella em deixa en vist.

Amb les mans tremoloses tanco la porta de l’habitació, apago el llum, poso el mòbil a carregar i em poso dins dels llençols, em tapo fins al cap i em faig una pilota. Les llàgrimes cauen soles per la cara, mai m’hagués imaginat que l’amistat tan bonica que havíem format es destruís tan aviat i d’una forma tan dolorosa. Em quedo adormit amb la seva cara clavada als pensaments.

M’aixeco del llit, no tinc ganes de res. Miro el rellotge, les 6:32. Em començo a dutxar i una altra vegada mil pensaments de com canviar la situació en què em trobo amb ella apareixen. Les llàgrimes tornen a caure i allà entre cançons de Natos i Waor la història d’amor que em vaig muntar al cap es destrueix pensament rere pensament que es dirigeix a la paperera de les il·lusions. Surto de casa amb la motxilla de l’institut a l’esquena i el casc de la moto a la mà, li envio un missatge a la meva millor amiga i li dic de trobar-nos abans d’entrar a l’institut. Em poso el casc, engego la moto i surto de l’aparcament a 300 km/h, el fred colpejant els meus braços em relaxa, i per uns minuts el record de la seva veu i aquell missatge se’n va del meu cap i semblo estar en una amnèsia temporal del dolor. Aparco la moto i allà asseguda en el banc de sempre veig la meva millor amiga. Porta dos cafès a la mà, sap perfectament que no estic bé. Em veu i s’aixeca deixant els cafès a un costat. Arribo davant seu i m’abraça i un mar de llàgrimes tornen a sortir pels meus ulls. Ella m’abraça més fort encara, l’aixafo encara més contra el meu pit com si sentís que s’anirà aviat i no és així, ella és real, ella està allà amb mi suportant les llàgrimes mullant la seva samarreta, el mar que brota dels meus ulls s’asseca i em calmo sentint com la pau envaeix cada racó del meu cos, la meva respiració torna a ser constant i pausada, ella afluixa l’abraçada i torno a la realitat. Una sola mirada, una sola mirada és el que necessita la meva millor amiga per dir-me que tot està bé. No va fer preguntes, no eren necessàries, ens vam asseure al banc i el silenci es va fer present. No era incòmode, amb ella mai ho havia estat. No em jutjava, ni jo a ella. No dèiem res, no perquè la situació fos incomoda o no, sinó perquè tots dos sabíem que estava fotut. Ella intuïa perquè estava així de malament, sabia que era per la Candela. A ella li preocupava això, no m’estranya, el seu millor amic estava mig enamorat d’una noia que només havia vist per videotrucades, fotos i vídeos.

-Tot anirà bé. Deixa que passi el temps, sanaràs, ja ho veuràs i ella passarà a ser un record, només deixa actuar al temps -va trencar el silenci.

La vaig mirar incrèdul sense acabar-m’ho de creure gaire. Per acte reflex vaig mirar el rellotge incòmode, sense saber què fer, com si no m’hagués agradat el fet que hagués dit que la Candela passarà a ser tan sols un record. La volia tant lluny de mi? La resposta la sabia i m’espantava. No, no la volia tan lluny de mi.

Havia passat una setmana, una setmana i semblaven mesos sense parlar amb ella, era un costant pensament sobre si ella ho estava passant igual que jo o per ella tan sols havia estat una descàrrega de pes. No ho sé i no saber les coses m'aclapara, és un constant cúmul de preguntes què li volia fer, però m’havia d’acostumar a viure sense els seus constants “Ves amb compte amb la moto”, “No arribis tard a casa”, “No et passis amb l’ alcohol”, “T’estimo de la lluna fins a mart”, “Bon dia, piltrafilla”...  era qüestió d’acostumar-s’hi. També trobava a faltar les seves trucades quan tornava de l’institut, les seves paranoies que et feien pensar durant hores, el seu afany perquè jo llegís una mica més. Trobo a faltar quan m’enviava les seves històries sense acabar perquè n’hi donés una opinió, el seu riure a través dels àudios. Trobo a faltar tantes coses d’ella... Tampoc ajudava que cada frase que llegís me la recordés.

Revisava el seu xat una vegada i una altra esperant que un “Escrivint...” aparegués sota el seu nom, no va passar...

Dues setmanes. Ho començava a assimilar? No, gens ni mica. Però fingia que sí. Potser si feia com si mai hagués passat res, el seu record se n’aniria i per fi tornaria a la meva vida. Ja no esperava que un missatge seu m’arribés, això sí que ho vaig assimilar. Em va costar més del que jo pensava, però no em podia seguir fent falses esperances perquè era una ximpleria. Per molt que jo m’il·lusionés, ella seguiria sense enviar-me un missatge, així que passava una mica de patir més innecessàriament. Feia dues setmanes, des que havia passat tot que no sortia de festa i aquell mateix cap de setmana n’hi havia una al poble del costat, així que, per què no? Em serviria una mica per desconnectar de tot el que estava passant a la vida real.                                                                                                                       

El cap de setmana, vaig quedar amb uns amics i em van deixar plantat, així que vaig decidir donar unes voltes  mentre pensava en les meves coses.

Estiu, final de classes, la calor s’ impregna en els nostres cossos, els nens jugaven entre ells a la sorra de la platja. Em trobava estirat sobre una tovallola mentre respirava l'aroma del mar, el temps passava i la meva esperança de tornar-la a recuperar s’anava oblidant, deixant pas a una pau interior que feia temps que no trobava en mi mateix. Alguns dies tenia davallades i queia una altra vegada en la temptació d’escriure-li però acabava sense fer-ho.

La gent diu que és impossible encapritxar-se tan aviat amb algú. Jo crec tot depèn de la química que hi hagi entre les dues persones. Entre nosaltres tot semblava fluir i encara que no sé què significava jo per a ella, per a mi ella era molt més que la meva a amiga a distància. Era molt més que allò, en la Candela hi confiava plenament sense haver d’amagar res, sense por que em jutgés perquè jo sabia que no era capaç de jutjar-me i si ho feia no seria per criticar-me o posar-me una etiqueta d’aquestes que estan tan de moda, ella no es així. Trobava a faltar el seu estil de vida i com intentava contagiar-me’l, però no pensava fer res per canviar-lo. Ara, que sí que havia de deixar de “ratllar” amb aquell tema. La guerra estava perduda i havia d’afrontar-ho ja si no volia acabar malament. Vaig parlar als meus pares d’ella, ho veia convenient. Em van dir que em veien apagat i sense ànims i que estaven orgullosos que confiés en ells, encara que es van decebre quan els vaig dir el temps que portava sentint tot allò, però tot i així em van ajudar dia rere dia perquè jo estigués millor. Em sento afortunat de tenir uns pares com ells, per a mi són els millors del món, perquè deixeu-me dir-vos, que per moltes baralles o discussions que tingueu amb ells, ells seran els únics que us podran proporcionar amor incondicional, ells i si tens germans, doncs els teus germans. Pareu-vos a pensar deu segons en el que us diré ara, ells ens donen la vida, ens cuiden, ens donen un llit on dormir i menjar dia rere dia, i nosaltres que els donem? Amb sort seràs un fill perfecte i no els donaràs cap decepció a la seva vida, però siguem realistes això no passarà, almenys no amb la vida que porto. Potser des de fora, a simple vista, no sembla que jo tingui una vida molt diferent a la vostra, però si us fiqueu a la meva pell o entreu en el meu cercle d’amics comprovareu que esteu equivocats. El meu pare va morir de càncer quan jo tenia vuit anys,  a casa ho vam passar fatal però és el que té, cada vida és diferent l’una de l’altra, la meva mare es va tornar a enamorar i es va casar amb el que avui dia li dic “papa”. Heu d’intentar comprendre que per a un nen d’onze anys que la teva mare es torni a enamorar ho trobes com un problema, o almenys així ho vaig trobar jo. Als tretze anys vaig començar a fumar i a beure, i direu “Tan jove i destrossant-te els pulmons?” Doncs sí, però encara que ara ho veieu una barbaritat heu de comprendre que la vida a les grans ciutats i la dels petits pobles és molt diferent. En els pobles més petits, com en el que jo visc als afores de Madrid els nens creixem rodejats de gent més gran, perquè és així, creixes amb gent més gran i més tard o més d’hora vols ser com ells, vols ser més gran i que et deixin de tractar com un nen petit i és veritat que ho pots evitar però jo no ho vaig poder evitar. I ara als setze, em trobo que he perdut un munt de persones de les que jo pensava que eren amigues. Mai pensava enamorar-me d’una veu, d’un somriure i d’uns ulls que es troben a 623 quilòmetres de mi.

Dos de setembre, és el meu aniversari. Em llevo esperant trobar-me la mateixa soledat amb què em llevo cada dia ja que els meus pares treballen, però no és així, tot al contrari, a l’arribar al menjador veig la meva mare i el meu pare vestits de carrer com si haguessin d’anar a alguna banda o se n’haguessin d’anar. Quan veuen, tots dos em feliciten i és en aquell moment en què m’adono de com soc d’afortunat. Em porten l’esmorzar, un esmorzar complet, suc, bacon, torrades, ous... Vaja un esmorzar de rei en tota regla! Mai havien fet alguna cosa així. Normalment, em deixaven sol i sobre la taula el regal. Mentre esmorzava es van apropar tots dos amb un sobre a la mà, el vaig obrir i el que vaig veure mai m’ho hagués imaginat, eren quatre bitllets, dos d’anada i dos de tornada, i unes claus d’un apartament a Barcelona. Els vaig abraçar tots dos com si mai ho hagués fet.

-Espera, aquí n’hi ha dos d’anada, qui m’acompanyarà? -vaig preguntar.

-Això ja ho decideixes tu sol -va respondre la meva mare. Quan va dir allò, un nom em va aparèixer al cap.

-L’Alba -vaig dir segur. Els meus pares van somriure i vaig tornar a preguntar -Però, quina és la funció real d’aquest viatge?

-Creiem que després de tant de temps és hora de fer les paus i de veure-us per fi en persona. Estic segur que ella també t’ha trobat a faltar tant com tu a ella i després de tot, t’ho mereixes, els dos ho mereixeu, i tots dos hem cregut que era el moment exacte de donar-te aquest regal. Has sanat, ja no et fa mal, tan sols per acabar de cicatritzar, els dos necessiteu veure-us encara que sigui per dos segons. –Va respondre el meu pare.

Aquí em trobo, dins d’un avió amb destinació l’Aeroport del Prat de Barcelona, amb la meva millor amiga al costat. Estic nerviós. El pensament que quan arribi a Barcelona la podré veure a ella per primera vegada fa remoure tot el meu estómac i fa que les papallones adormides tornin a despertar-se. Aterrem, recollim les maletes, i només sortir del aeroport agafem un taxi direcció a l’apartament que ens havien llogat els meus pares. Només arribar ens asseiem al llit i sé que és el moment de fer-ho, és el moment de trucar-la i després de molt de temps tornar a escoltar la seva veu. Un xiulet, dos xiulets i la seva veu ressona a l’ habitació.

-Hola, Òscar -el seu to és tranquil, però puc percebre un to d’alegria a través d’ell -Què vols?

-Candela ha passat molt de temps, ho sé, i entendria que no volguessis saber res més de mi, però hem de tancar capítols i començar-ne un altre de nou, perquè tant tu com jo sabem que allò no va ser un punt final a la historia, sinó un punt i coma, i vinc a dir-te que ja no em trobo a  623 quilòmetres, els 623 quilòmetres que em feien trobar-te a faltar. Ara et trobo a faltar una mica més a prop, estic a Barcelona, Candela.

A través de l’altaveu tan sols s’escoltava la seva respiració i quan ja pensava que no contestaria vaig sentir un...

- I si ens veiem?