dimarts, 20 de setembre del 2016

PREMIS SANT JORDI 2016

Ens fa molta il·lusió reprendre, aquest nou curs, la publicació dels treballs premiats durant la Diada de Sant Jordi del curs passat. Avui donem a conèixer el treball guanyador del primer premi de 3r i 4t d'ESO en la modalitat de prosa. Pertany a l'alumna Marta Rodríguez, que l'any passat estava a 4t B. Enhorabona!



Paraules nues
Quan t'adones de tot el que ha passat, dels moments i dels records, de la teva fantasia i del núvol on residies, i desitges viure-ho altre cop i és impossible, en aquell instant, just en aquell mateix instant, estimes tant la mort que vols anar-te'n amb ella, el més aviat i lluny possible. Aquells dies en què els sentiments estaven a flor de pell sentia que l'enyorança se'm menjava per dins, junt amb les gotes salades que em recorrien pel rostre amb expressió de dolor. Sentia, també, com les mans s'havien oblidat de volar i com la mirada s'apagava tan lentament que feia mal. Les cames em pesaven i només volia tancar els ulls i, amb una mica de sort, poder dormir sense somiar. Després van passar els dies i molt pausadament millorava, aquests se'm feien llargs i les nits encara més... Fins que llavors, un tímid i petit bri d'esperança va arribar a mi, traspassant-me la pell i adherint-se a l'esperit que, encongit per la por, va decidir amb molta calma tornar a sortir a l'exterior.
Va passar tot massa ràpid i ara sóc aquí, asseguda a l’última filera del bus i mirant la trista pluja que balla un vals lent. Poc després es para a la ronda Sant Pau Paral·lel, està mig buida i només hi pugen una mare amb la seva filla petita i maca, que s'asseuen dues fileres més endavant, i una parella de joves agafats de la mà, que es queden drets. Els observo i em fan sentir tristesa, però d'aquella que no fa malestar ni angoixa, sinó més aviat parlo d'una tristesa maca i dolorosa, la que et fa mal el pit quan hi penses, però mal d'amor.
I llavors em vénen mil imatges amb ell, molt ràpides i confuses. Decideixo posar-me els auriculars amb la música melancòlica, tancar els ulls i desaparèixer entre els records.
<<Faig la vista enrere i recordo el primer dia que el vaig veure, ma mare i jo vam entrar a una botiga de tatuatges. Jo acabava de fer els 18 anys i vam decidir fer-nos un tatuatge compartit; ella un sol i jo una lluna. Un noi baixet i amb monyo ens va atendre, era bastant simpàtic i ens va fer asseure en una saleta que hi havia al fons. No vam haver d’esperar molt més d’un quart d’hora quan de l’habitació del costat (on es feien els tatuatges) en va sortir un noi molt més alt, morè i amb moltes rastes recollides amb un mocador. Ens va preguntar què volíem i poc després va començar a traspassar la tinta a la meva pell. No parlava gaire i se’l veia concentrat, fent les formes més perfectes possibles, i aleshores jo aprofitava per mirar-lo més atentament. Quan va acabar de fer-nos el dibuix a les dues, ma mare va donar-li les gràcies i jo també. Aquella mateixa nit vaig quedar amb uns companys de Batxillerat per anar a fer una cervesa, vam anar a un pub musical on sempre hi havia ambient. A la poca estona d’estar allà, es van acabar les cerveses i em vaig oferir jo a anar a la barra ja que volia aprofitar per anar al lavabo. Vaig baixar les escales del reservat i mentre m’anava fent pas entre la gent per arribar a la noia que estava preparant una copa d’un alcohol rosa, algú em va agafar pel braç. Em vaig girar pensant que era la Júlia, que també m’havia dit abans d’anar a pixar, però em vaig trobar amb el guapo tatuador de les rastes, que encara era anònim per a mi. Vam anar a seure en una tauleta apartada de la gent, tots dos havíem arribat acompanyats però en aquell moment ja no importava. Em va convidar a una ronda i vam estar parlant tota l’estona, poc després ja sabia que es deia Marc, que tenia 23 anys i que treballava allà des d’en feia dos, que li encantava el seu ofici i que el seu mestre va ser sempre la seva mare, que li havia ensenyat des de ben petit a dibuixar. A partir d’aquell dia res va ser igual, sortíem a fer un tomb pels carrers de Barcelona, a sopar a la llum de la lluna, em venia a recollir amb cotxe a la sortida de l’institut i després anàvem a casa seva fins que ell havia d'entrar a treballar... Cada vegada estàvem més enamorats, i així van anar passant els mesos, mesos perfectes amb ell al costat quan un dia em va trucar, era la una de la matinada i jo ja estava dormint, vaig agafar el mòbil una mica espantada per l'hora que era i llavors m’ho va dir, amb la veu trencada que m’encantava i amb un to mig desesperat, em va dir per primer cop que m’estimava i que volia que anéssim a viure junts, que ja ho tenia tot planejat: un pis petit que donava a un carreró d'un barri antic de Barcelona, que jo seguiria estudiant i ell treballant. I jo, que estava encantada de la vida, vaig dir-li que sí, un sí que no vaig dubtar i un sí etern, amb ell.>>
Obro els ulls, les portes del bus s'obren, la parella ja ha marxat i la mare amb la filla encara estan assegudes, rient. Encara em falten bastants parades per baixar i decideixo tornar al meu racó aïllat.
<<Van passar els anys, jo vaig començar a treballar de cambrera en un bar de nit mentre de dia estudiava, i ell seguia amb la seva botiga de tatuatges. Treballàvem quasi tot l'any i estalviàvem per anar-nos-en de viatge a l'abril. Als 19 anys vam anar a Itàlia amb una furgoneta llogada, molt lletja per cert, però va sortir bastant barat ja que només fèiem la despesa d’entrepans i gasoil. A l'any següent vam anar a Menorca, simplement preciosa. Als 21 anys no vam anar enlloc perquè el meu pare va tenir un accident a la feina i va ser ingressat a l'hospital bastant temps. No obstant això, quan es va recuperar, vam agafar una setmana de festa per anar a una casa rural de la Conca de Barberà a Tarragona. Va ser diferent però maco perquè mai havíem anat a l'hivern enlloc i a més hi havia una llar de foc al mig de la saleta que me n'enamorava. Aquell mateix any se li va ficar al cap que em volia fer un tatuatge. A mi em va fer gràcia, i a més m'ho deia amb molta tendresa i un xic de desesperació. Li vaig dir que no, que ara no volia fer-me'n cap, però ell hi insistia, i jo m'enamorava encara més. Un dia que estàvem al llit, em va agafar les mans i em va mirar als ulls. Estàvem a poc més de cinc centímetres de distància i notava la seva respiració com si fos la meva. "T'estimo" em va dir. Sempre m'ho deia, i jo a ell, encara que l'efecte que provocava era com el primer. I així, per cap motiu més, em vaig aixecar del llit i vaig agafar el primer que hi havia a l'armari. "Què fas?" em va preguntar amb un to mig enfadat, mig dubtós. "T'has deixat una clienta insatisfeta perquè no li has fet un tatuatge, vés-hi abans que s'enfadi, home" Recordo que en aquell moment se li van il·luminar els ulls, perquè es va aixecar d'un salt i em va venir a fer un petó que em va deixar sense aire als pulmons.>>
Obro els ulls i me n'adono, per la dona de davant meu que m'està mirant, que estic somrient i semblo una mica bleda. I de cop un impuls em fa abaixar-me el jersei de tirants fins al sostenidor per tal de veure'm el tatuatge, me'l va fer just a sobre de les sines, a la zona esquerra, on just hi ha el cor... "Som i fem l'art." I dos mil·límetres més avall dues emes juntes, de Marc i Marta. M'encanta. El bus s'atura al Paral·lel Drassanes, ja falta menys.
<<I llavors va arribar el dia que ho va canviar tot, ell se'n va anar a treballar i jo, que feia torn de nit i encara estava dormint, vaig haver d'aixecar-me perquè no paraven de trucar al mòbil. Vaig agafar-lo a la segona, després de pensar que segurament era la mama que volia fer-nos visita aquell cap de setmana. No va ser així. Tant de bo, però no.
Recordo aquell moment com si l'estigués sentint en aquests instants. Les cames em tremolaven i tota jo era pànic pur. Després de penjar, les llàgrimes inconscientment em regalimaven per les galtes i no podia parar. Se m'ha quedat gravat el que em va dir: "Ha tingut un accident amb el cotxe, li estan fent proves". Recordo com vaig sortir corrents de casa, encara que les imatges són bastant confuses i borroses. Vaig intentar cridar un taxi però no em sortien les paraules, tot i així un que em va veure es va aturar i em va portar a l'hospital. I així ho recordo. Amb imatges que vénen i se’n van.>>
I finalment obro els ulls, la història s'ha acabat i ja he arribat. El bus s'atura i baixo. Algunes persones em miren amb cara d'empatia i no sé per què però sempre em causa una sensació estranya que no m'agrada. Baixo i llegeixo "Cementiri de Montjuïc", ja no ploro però encara se m'estremeix el pit quan hi penso. Començo a caminar i intento, com sempre, no mirar la gent que es lamenta o que murmura alguna cosa al seu ésser estimat que està a la làpida. I així, entre ànimes i passos lents, arribo a la seva llosa on hi ha escrit ''Marc Ferrer Pons, 1987-2014, Serem i farem sempre l'art".
“T'estimo”, murmuro, perquè sé que la teva essència és aquí, amb mi, i que em sents quant t'ho dic: “T'estimo”.
 
Marta Rodríguez (4t B)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada