Després d'uns quants premis de poesia i de prosa, és el torn dels premis que l'any passat es van donar als articles d'opinió. El primer primer va atorgar-se a aquesta reflexió de la Júlia Zhang Vaca Conesa, que era alumna de 4t i ara ja cursa 1r de Batxillerat. Enhorabona, Júlia!
Som conscients del que tenim, els joves?
En aquest
segle XXI i en el lloc on vivim, l’educació fins als setze anys és obligatòria;
la meva generació ja ha nascut amb aquesta “obligació”. Fa uns mesos vaig
assistir a unes classes que van despertar la meva consciència amb relació a
aquest tema, ja que em vaig posar a pensar què significava això per a nosaltres
i, fins i tot, em vaig posar a investigar una mica.
Resulta que va
ser quan vaig descobrir que no tots els nens anaven a l’escola ni tots els joves
a l’institut. Gent de la meva edat, i encara més petita, no podia aprendre a
llegir o a escriure, ni tampoc tenia accés a uns llapis de colors com els que
tant apreciava ni sabia com resoldre els problemes que tant em costaven. Fet
que em va sobtar, perquè, no se suposa que tots tenim els mateixos drets i
deures, tot i que siguem negres o blancs, nois o noies, cristians o musulmans,
etc.?
En les meves
investigacions vaig retrobar-me amb la Declaració del drets dels infants i,
encuriosida, vaig llegir-me uns paràgrafs d’aquells que tantes vegades ens
desanimen quan apareixen en el llibre de socials. D’aquesta lectura em va
quedar gravat el Principi 7, en què s’enunciava el dret a rebre educació.
Més endavant,
fonts diverses que vaig buscar van evidenciar que aquest dret no es complia a
més de la meitat del món a causa del treball infantil, els nens soldat, les
violacions... i tot per uns conflictes generats arran de l’avarícia i la
intolerància.
Però no tot va
ser descoratjador, ja que vaig trobar un documental que t’arriba a l’ànima:
“Camí a l’escola”, de Pascal Plisson. En aquest documental, el director mostra
quatre joves d’edats properes que, malgrat tenir l’escola a dues hores o més,
no desisteixen, atès que saben que l’educació els obrirà portes cap a un futur
millor.
Després em
miro a mi i els meus companys i percebo un gran interès, quasi un hipnotisme,
que ens envolta a tots nosaltres i ens atrau cap al mòbil que tots posseïm. Per
bé que som humans i, per consegüent, està bé relacionar-se, és veritat també
que contribueix a deixar poc temps a altres coses importants com saber d’on
venim, per què parlem aquesta llengua, com funciona la nostra societat, de què
està format l’aire que respirem, qui va inventar la nevera?
És per tot
això que pot ser que no valorem prou l’educació, perquè no som conscients de
les oportunitats que ens dóna i que altres no tenen tanta sort de tenir. Ens
conformem amb haver aprovat; mentre la nostra vida social vagi bé...
Júlia
Zhang Vaca Conesa (4t A ESO)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada