dijous, 31 de maig del 2018

PRIMER PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: MERCÈ JUANMARTÍ 


VIOLETA




La llum entra per la finestra. Una llum càlida i tranquil·la, que et fa veure que el llarg hivern ja s’està acabant i que el temps de les noves flors ja arriba. Les flors que d’aquí a uns mesos naixeran al jardí i ompliran la casa d’olors dolces que dibuixen rialleres.

Tanco els ulls i desitjo de tot cor que el fred temps passi, que tot torni a ser com abans, com quan les flors estaven al jardí i no dins del meu cor. Penso i medito, somnio i imagino, desitjo i desitjo encara més, busco i trobo l’essència, la llavor, l’aigua per aquesta  flor que porto amb mi.

Penso i m’adono que he canviat però que el meu voltant tot segueix igual. La Violeta que va marxar un bon dia i que encara no ha tornat, que l’estimaria si fos aquí però que encara l’estimo més ara que la tinc lluny.

Somnio que el bon temps arriba, que els rajos de sol em toquen les cames i la cara, que m’assec al mig del prat i que ella està al meu costat. Penso que si la tinc present cada dia, en tot el que visc ella també ho viu. A través dels meus ulls, les meves mans, el meu cor, els meus sentits.

Desitjo poder descobrir nous camins que em portin a ella, a aquesta germana que tant trobo a faltar, a aquesta Violeta que cuidava amb mi les flors de primavera, les del jardí. Que em somreia i em deia bon dia quan jo creia que era un dia nefast i em feia somriure. I afectivament el dia, en aquell moment, ja era un bon dia.

La busco i l’intento trobar a cada racó, a cada petita flor del jardí que em recorda a ella. Entenc que la llavor de la Violeta és la llavor de l’amor.

Violeta són petits records, versos curts, retalls d’olors, trossos de vides passades, bocins de petons, retalls d’abraçades. La porto dins del meu cor, la recordo i l’estimo. Violeta és la meva flor, única i bella.


dilluns, 28 de maig del 2018

SEGON PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: MARTA GISBERT 


BATES BLANQUES





<<En sortir per la porta cap a la meva llibertat vaig saber que ja  no hi havia marxa enrere>>

·Aterrada, fatigada, impotent i sense poder moure’m. Em sentia com un ocell atrapat en una gàbia, anhelant la seva llibertat o esperant el dia de la seva mort. També em sentia com un maniquí, manipulada per les persones de bata blanca que a una certa hora del dia portaven el que calmava per unes poques hores el meu patiment i dolor, callant aquelles melodies que sonaven dins del meu subconscient cridant-me coses incoherents i sense explicació alguna. Em deien  que era una rebel·lió dels meus pensaments cap a l'exterior volent sortir fora del meu devastat cos en rehabilitació.
L'única solució que trobava després de prendrem el minúscul i rectangular medicament que em proporcionaven a una certa hora del dia, era cridar però sense cridar, demanant auxili en silenci esperant ser escoltada per les ànimes perdudes voleiant lliurement en aquest inhòspit lloc.
Em trobava aÏllada entre quatre parets de color ivori, sense res al voltant, buida, però amb mi a dins. Em semblava graciós la semblança que teníem l'habitació i jo al pas dels anys. Els dos érem coses sense importància atrofiades pel lapse del temps, masegats per la llarga etapa que portàvem allà, no sabria dir ni quin any, mes, dia, hora, minut o segon vaig ser tancada en aquest lloc.
Sentia passos, bramats de dolor que es feien insuportables de sentir, crits capaços de destrossar-te l'ànima per no poder auxiliar l'individu no identificat darrere la porta, en els passadissos, i sons insuportables demanant clemència, que et tornaven encara més sonat del que estaves. Es ficaven dins del teu cap fins i tot en els ossos, músculs, òrgans, venes i en qualsevol altra part de la teva anatomia.
Un dia la porta rovellada que tenia davant es va obrir lentament fent que molta llum entrés directament cap a on em trobava, lligada amb una espècie de camisa blanca que m'impedia moure els meus braços plens de cardenals  de color violeta.


Van entrar de cop i volta tres bates blanques i em van treure a ròssec, agafant-me com si fos un drap d'un sol ús. Ens vam dirigir cap al final d'aquell estrany túnel, cap a una porta de color violeta igual que les meves ferides del braç i mentre creuava  el passadís podia observar  altres habitacions semblants a la meva.
Quan vam entrar pel  portó, sabia el que anava a succeir a continuació sense cap tipus d'informació al respecte. S'avia que aquelles veus que escoltava darrere de la porta no eren només pel dolor que aquestes persones els hi causaven sinó que també perquè ells ja sabien el que els hi deparava un cop dins.
 Em van lligar en una llitera de cap a peus impedint moure’m. Un dels  homes  em va injectar alguna cosa a la part inferior del braç. Mentrestant, em vaig adonar de  que hi havia més persones a l’habitació admirant detingudament el que succeïa, volent observar com m'arravataven la vida en aquella llitera freda i bruta.
Llavors vaig pensar, que la gent  es perd en els records més feliços  quan sap que la mort l'aguaita, llevat que jo no tenia records feliços, només  tenia memòries dels moments que havia passat allà atrapada i infeliç esperant i desitjant ser lliure.
Abans de tancar els ulls i submergir-me en una profunda però bellíssima foscor, els hi digué en un inaudit murmur als homes expectants per la meva mort: <<endavant, fes-ho, destruïu el meu cor, no penso suplicar>>.

dijous, 24 de maig del 2018

PRIMER PREMI POESIA 1r CICLE

AUTORA: JÚLIA LOBATO 


LA MÚSICA


La música és un tresor. 
És un esclat de color 
que no es pot impedir, 
i et porta al món més diví. 

Saltant de nota en nota de puntetes 
arribes a les escaletes, 
cap al món de la imaginació 
on cada peça és millor. 

La música ametller solitari, 
o en un prat de ginesta groc canari. 
Cada flor una nova melodia, 
o cada flor, una nova simfonia. 

La seva màgia ens fa 
riure o plorar, 
imaginar i pensar. 
Però sobretot ens fa somiar. 

La música és emoció, 
la música és passió, 
a ella li donaria tot l'amor 
que hi ha dins el meu cor.

dilluns, 21 de maig del 2018

SEGON PREMI POESIA 1r CICLE

AUTOR: ARNAU GARCIA 


CAPGIREM SANT JORDI



Festa catalana molt estimada 
de roses i llibres n'està emplenada, 
representant, una història de romanç 
a la vila de Montblanc. 

Tracta d'una princesa 
que dintre d'una fortalesa, 
un príncep ha salvat de l'atac 
d'un drac malvat. 

La dona coratjosa 
li regala una rosa, 
i el príncep regraciat 
un petó li ha donat. 

Torna la pau 
al voltant del palau, 
i la parella enamorada 
gaudeix d'aquesta diada.

dijous, 17 de maig del 2018

PRIMER PREMI PROSA 1r CICLE

AUTORA: CLARA CAZALLA 


NO TOTS ELS CAVALLERS VOLEN SEMPRE UNA  PRINCESA




Aquesta es la historia d’en Marco un cavaller sense armadura ni espassa.
En Marco viu en un poble petit, és un jove normal de disset anys i al contrari del que tothom esperaria d’aquesta historia ell no buscava una princesa, però això ho descobrirem més endavant.

Era un dia solejat, les flors començaven a sortir i la gent estava animada, potser era pel bon temps que feia o potser era perquè s’acostava Sant Jordi, la festa literària preferida del poble. A  tan sols dos dies de la festa, en Marco era incapaç de trobar un bon llibre per poder-se’l comprar, encara que ben bé no sabia el que buscava.
Per atra banda l’Ivan estava molt content amb la seva tria, havia escollit dos llibres molt diferents entre ells, La llar de Miss Peregrine per a nens peculiars  i Romeu i Julieta, havia vist les dues pel·lícules i li cridava l’ atenció llegir els llibres, per poder comparar. En el camí cap a casa va veure a en Marco, un company de classe. A l’ Ivan li semblava molt atractiu, els seus ulls verds li donaven tranquil·litat i la seva veu li semblava sensual i serena.
A l’ Ivan li semblava que en Marco era una persona estupenda, encara que no parlava molt amb ell perquè li donava una mica de vergonya, en aquell moment el va veure en una paradeta de la llibreria del poble i va veure l’ oportunitat perfecta per anar a parlar amb ell.
En Marco estava molt concentrat mirant els llibres tant que no es va adonar de que l’ Ivan se li apropava fins que va estar davant dels seus ulls.
- Hola!- va dir l’ Ivan- Com estàs?
- Hola Ivan! Estic una mica estressat, perquè no trobo cap llibre per Sant Jordi.- va contestar en Marco.
- Doncs jo acabo de comprar-me dos llibres ara mateix.- va dir orgullós l’ Ivan.
- Ah, si? No sabia que t’agradava llegir i quins t’has comprat?- va preguntar en Marco interessat en la seva resposta.
-Clar que m’agrada, m’he comprat La llar de Miss Peregrine per a nens peculiars  i Romeu i Julieta.- va contestar.
- Ostres! Del primer llibre mai havia escoltat parlar, de que tracta?- va preguntar.
- Tracta sobre que rere una gran tragèdia familiar, el protagonista segueix una sèrie de pistes fins a un orfenat abandonat en una illa de Gales, tot seguit li passaran moltes aventures que li faran prendre grans decisions- va resumir l’ Ivan.
- Si que te bona pinta, escolta ara no tinc molt de temps però si vols demà quedem tu i jo a les 17:00 h a la cafeteria davant de l’ institut i anem a buscar llibres.- va dir amb presa en Marco.
- I tant, m’ encantaria. Adéu fins demà.- va acomiadar-se l’ Ivan.

Quan es van separar cadascun va seguir el seu camí, en Marco va emprendre el seu camí cap a casa, però de tornada sentia que al costat de l’ Ivan es sentia segur i volia estar al seu costat sempre, no era cap secret que l’Ivan era atractiu, era l’home que desitjaven tant homes com dones, era alt, faccions marcades, la pell blanca, uns ulls foscos com la nit, i un cabell marró com la xocolata, a més a més tenia una de les notes més altes de classe, “Amb un home com l’ Ivan al món qui voldria estar amb mi?” es preguntava en Marco.
L’Ivan només era capaç de pensar en lo bonic que era el seu somriure, en com el seu cabell negre feia contrast amb la pell blanca, en com els seus verds brillaven sota el sol de la tarda, en lo bé que es veia la diferencia d’ altura, en lo tendre que li fa veure aquelles galtes amb un to vermellós, però sobre tot pensava en que volia estar amb ell, encara que en Marco no li estimés com ell l’estimava.
En arribar a casa en Marco, va saludar al seua mare, i es va estendre sobre el llit, va estirar la ma per agafar el telèfon i va començar a mirar l’Instagram, va veure que l’ Ivan havia publicat una foto, li va donar like i va mirar per sobre el que havia posat al peu de foto, ‘Mai sabràs el que sento per tu, no tinc possibilitats de que m’ estimis perquè  tan sols em veus com un amic. T’ estimo.’ en aquell moment en Marco no sabia com se sentia no sabia perquè li queien llàgrimes dels ulls si a ell no li agradaven els nois, a ell li agradaven les noies, això s’ho va estar repetint tota la tarda, de repent no li feia tanta il·lusió com abans quedar amb l’ Ivan, llavors van començar les pors “Que passaria si m’ agradessin els nois? La meva mare l’ acceptaria? Cada any em pregunten per la novia, però i si resulta que només em pregunten novia en femení i no en masculí perquè no estan a favor de la homosexualitat?” En Marco s’ imaginava com un cavaller, que en aquell moment estava lluitant contra un gran dragó i quan estava a punt de venci’l el drac se li escapava i no podia salvar al seu amor.
L’Ivan era un altre cas, ell si sabia i tenia assumit que li agradaven els nois i esperava que a en Marco, que mai havia estat de parella amb cap noia, també li agradessin els nois o al menys que fos bisexual, així sentiria que té una oportunitat amb ell, també esperava que en Marco s’adonés de que la foto que havia penjat, on es veien les roses, les paradetes de llibres, també sortia ell fullejant un llibre d’amor, era un missatge molt enrevessat però no es pot permetre que ningú sàpigues que li agradava en Marco, no tenia gens en contra de que ell ho sabés però tampoc volia obligar-ho a estimar-li, no ho podia fer, s’ estimava més que ell l’estimés com amics que eren a que no li estimés gens ni mica.

Mentrestant en Marco s’ havia quedat adormit abraçat a una caixa de mocadors, que havia utilitzat per assecar-se les llàgrimes que li havien caigut, el seu somni era com un bucle només sortia el mateix pensament d’ ell vestit de cavaller lluitant per salvar al seu amor.
Era plena nit, però en Marco no aconseguia adormir-se, estava estressat, perquè no sabia que fer amb el somni aquell tan estrany, havia pensat que era com una metàfora d’ell mateix lluitant contra les pors però no se li acudia que por podia ser. Amb molt d’ empeny va aconseguir agafar el son, i va poder dormir fins tard.
Era migdia, i en Marco seguia dormint s’ havia anat a dormir a prop de les 7 del mati,  però per si un cas ell s’ havia posat l’ alarma del mòbil però no oblidar-se de que havia quedat amb l’ Ivan, aquesta alarma va començar a sonar emetent una música molt desagradable i a volums excessius.
En Marco va agafar la seva mandra del matins i la va arrossegar fins la cuina on li esperava, un plat de macarrons i un a nota escrita a ma per la seva mare “Te deixat el menjar fet jo m’he anat a treballar, no m’ esperis despert, amb amor Mama.” Ell va agafar el plat de macarrons i el va posar dins del microones, i mentrestant ell va parar la taula per una persona, el seu pare no vivia amb ells, fa uns mesos el seu s’ en va anar a un lloc millor per viure, des de llavors la seva mare s’havia centrat més en el treball perquè pensava que així s’ oblidaria abans del que va passar, ell no te cap trauma ni res però es refugia de la realitat amb la lectura.
Desprès de menjar, va recollir el plat i va anar a vestir-se i arreglar-se per anar ben arreglat i que l’ Ivan el veiés bé, cosa que a l’Ivan no li importava perquè creia que en Marco es veia tendre i bonic amb qualsevol cosa, es va posar la seva millor dessuadora i els seus texans preferits, llavors va agafar una motxilla i dintre va ficar les claus, la cartera amb els diners i una jaqueta per si la cosa es feia llarga i tenien fred, poc després va mirar l’hora i va veure que feia tard així que ràpidament es va rentar les dents i amb les seves mans es va pentinar d’ una forma que el feia veure desenfadat però a la vegada arreglat, abans de sortir de casa va agafar el seu long per anar més ràpid, rere seu va tancar la porta i va baixar les escales del seu pis, en arribar al carrer es va ficar a la carretera i va anar patinant lo més ràpid possible fins la cafeteria on havien quedat, en entrar a la cafeteria, tot el seu món es va parar i en l’ únic que es va poder centrar va ser en l’ Ivan i en lo atractiu que es veia, llegint un llibre concentrat, els seus llavis estaven entreoberts i les seves mans vagaven sobre les línies de paraules que formaven la historia del llibre de Romeu i Julieta, sense fer molt soroll en Marco es va apropar i es va assentar a la cadira que hi havia al costat d’on l’ Ivan havia deixat les coses, l’ Ivan va somriure inconscientment i poc a poc va anar pujant la mirada de la tràgica historia d’amor escrita per Shakespeare i el va mirar, no deien res, per un moment el temps es va parar i només existien ells fins que van escoltar a una veu fluixa, de nena petita, cridant el nom d’ Ivan, el noi va girar el cap sense treure el bonic somriure que tenia plasmat  al rostre, llavors la nena petita va tornar a parlar.
- Ivan, qui es aquest noi del teu costat?- Va dir la nena.
- Ell es diu Marco, es un company de classe- Va respondre a la nena amablement.
- Encantada sóc Candela – Es va presentar la nena sense deixar d’ ensenyar el seu somriure sense les dues paletes.
- Encantat- Va dir en Marco amb un d’aquells somriures que a l’ I van li semblaven irresistibles, un d’ aquells on el somriure era tan pur que arribava als ulls i les galtes pujaven fins aquests.
- Bueno que? Ens anem a mirar llibres?- Va preguntar l’ Ivan amb un toc de pressa per mirar llibres.
-Si, Corre! – Va exclamar la petita Candela- Agafa’m en braços Ivan!
Tot seguit el noi va fer el que la seva germana petita li havia demanat, Marco els va mirar com si fos la parella de germans més maca que havia vist mai, de repent el sentiment que tenia abans de voler estar amb l’Ivan i que fossi tan maco amb ell com ho és amb la seva germana va créixer encara més i va ser allà quan en Marco es va adonar de que tenia sentiments per aquell noi de pell clara i ulls negres, les pors van ser substituïdes per una sensació de satisfacció molt gran i sense adonar-se estava somrient una altra vegada. Quan va veure la parella de germans s’havia avançat un bon tres i que ell s’havia parat, va agafar velocitat amb el long i en un tres i no res ja estava amb ells llavors la nena va fer la pregunta que en Marco s’ esperava que fes en algun moment.
- Marco, hem deixes provar a anar amb el teu skate una estona?- Va preguntar la Candela amb cara d’ àngel, es fixava en la petita carona de la nena i cada cop  s’ adonava de més semblances amb el seu germà.
- Candela! Aquestes coses no es pregunten- Li va cridar l’atenció el seu germà- Ho sento, a vegades és una mica irrespectuosa amb les persones- Es va disculpar l’ Ivan
- No passa res Ivan, no feia falta disculpar-te, m’agrada que les persones em preguntin que si poden anar amb skate perquè això demostra que els hi mostra curiositat l’espot de patinar- Va aclarir el noi d’ ulls verds.-I per tu Candela m’has de prometre que aniràs amb cura i no t’ aniràs lluny, si vols el poses davant meu i t’ajudo- Li va dir a la petita nena que li mirava amb ulls de cadellet.
-D’acord!- Va cridar amb força la petita mentres baixava dels forts braços del seu germà. 
En Marco va parar el long i va fer pujar a la nena, la va agafar per les petites mans i va donar impuls amb el peu a poca velocitat perquè la Candela no es caigués ni tingués por de la velocitat, per l’altre banda a li van gairebé se li queia la baba de veure al seu amor secret tractant tant bé a la persona més important de la se seua vida, la seva germaneta, escoltava el seu riure combinat amb la veu greu d’ en Marco, i tan sols se li ocorria pensar que era la millor combinació de veus que havia escoltat, en un tres i no res van arribar a la llibreria, era la llibreria de l’avi de l’ Ivan i la Candela, d’ aquí venia que li agradés tant  llegir, i tot era perquè des de ell era nano li havien portat a visitar al seu avi al treball i es passava hores i hores fullejant les pagines de tot tipus de llibres, novel·les i còmics, estava segur de que en Marco mai l’havia vist pel poble ja que no era molt coneguda entre els habitants del poble, però tenia molta varietat de llibres, des de els més nous fins els més antics, tan sols entrar en Marco es va quedar parat en veure un llibre que volia des de fa molt de temps, va córrer fins a ell i sense cap dubte el va comprar, quan ja l’havia pagat en Marco va córrer a abraçar a l’ Ivan, l’altre el va rebre gustós i es van abraçar fort, quan es van separar es van quedar a prop, molt a prop, sentien la respiració de l’altre a la cara, es van anar apropant però de sobte  un so d’ una campaneta els hi va fer separar-se i al instant posar-se nerviosos i vermells.
Quan van sortir de la llibreria van veure que era de nit, la Candela feia un temps s’havia quedat dormida a una de les tauletes per a nens petits de la llibreria, van aprofitar la jaqueta que havia portat en Marco per tapar-li perquè no tingués fred i sota el cel de la nit van anar caminat fins a casa, en Marco s’havia ofert a acompanya’ls fins a casa ja que sabia que sa mare tornaria tard i no li importava arribar més tard del previst, quan van arribar al portal en Marco va ajudar a l’ I van a obrir la porta ja que portava a la Candela als braços i la va pujar a casa, quan en Marco s’havia assegurat de que l’ Ivan es va girar per continuar el seu camí fins a casa, que gracies a Déu no li quedava lluny, però quan anava a posar el peu sobre la tabla del long una veu masculina cridava el seu nom, llavors es va girar i es va trobar amb l’Ivan que baixava corrents per les escales.
-Gràcies per la tarda d’avui, potser hauríem de parlar més en el dia a dia, no creus?-Va dir l’Ivan amb la respiració entretallada per la carrera d’abans.
- Jo també ho crec, per quan vols la pròxima quedada?- Va dir encuriosit en Marco.
- Et sembla bé el dilluns després de l’ institut? És el dia de Sant Jordi i faran una lectura de poesies a la plaça del mercat i m’ encantaria anar-hi amb tu.- Va proposar l’Ivan
- La poesia es el meu gènere literari preferit.- Va dir en Marco.
- Això vol dir un si?- Va preguntar el noi d’ulls negres.
- Si.- Va afirmar en Marco.
L’ Ivan ple d’alegria va saltar als seus braços donant-li una gran abraçada, l’ abrasada va ser llarga, en Marco es va deixar anar per l’emoció del moment que el va agafar de la cara ràpidament i li va plantar un petó as llavis, ell s’esperava que l’ Ivan l’ apartés no que li seguís el petó que era el que estava passant en aquell moment, el peó era lent i suau, era com un  ball de llavis on només ells participaven, tot era perfecte, la nit no era freda, i havia un petit fanal que semblava que tan sols els hi il·luminés a ells, en aquell moment els pensaments del que dirien d’ells no els importava, perquè allà només estaven ells i un petit fanal que seria testimoni de l’amor que hi ha entre ells, quan es van separar van recolzar front amb front escoltant el batec del cor de cadascun.
- T’ estimo Marco, no saps quant, t’estimo des del primer dia que et vaig mirar als ulls i vaig veure reflectida la pau en ells, t’estimo des del primer dia que vas entrar a classe amb les teves ulleres sense vidre amb el cabell esvalotat pel vent que feia, t’estimo i punt .- Va confessar l’Ivan
- Jo també t’estimo no sé des de quan, ni com va passar però no importa, tan sols m’importa que tu també m’estimis i puguem ser feliços junts, però desgraciadament es tard i es millor que això ho parlem el pròxim dia per estar més tranquils i sigui més aviat.- Va dir en Marco.
Es van acomiadar l’un de l’altre i en Marco va tornar cap a casa, anava pensant en com s’ho diria a la mare, no sap si ho acceptaria molt bé o no però l’havia de respectar tal i com era.
Quan va arribar li va sorprendre trobar-se a la mare esperant-li al sofà amb la taula parada i el menjar sobre la taula, va deixar les coses a la l’habitació i es va preparar per dir-li a la seva mare potser la noticia més important de la seva vida, per dir-li que era homosexual,  que li agradaven els homes i no hi gavià res a fer amb això, que s’estimava a l’ Ivan, que li feia feliç i que se sentia orgullós de dir-ho en veu alta i si feia falta o cridaria per carrer.
Es va assentar al sofà, les mans li suaven, i la suor li queia pel coll, estava llest, o això creia ell, així que va començar a dir-li la noticia.
-Mama, hem de parlar, més bé he de parlar jo, tu només ho acceptaràs i seguiràs amb la teva vida, si?- Va començar dient en Marco.
-D’acord.- Va dir amb veu fluixa la mare.
- He estat quedant amb una persona aquests dies abans de Sant Jordi, i doncs m’he adonat de que aquesta persona em fa feliç, i em fa sentir coses que mai he sentit per altres, no crec que estigui enamorat, però sé que m’agrada més com n amic, i dic amic perquè com suposo que hauràs intuït per la paraula amic, és noi, si mama, sóc homosexual, i no li trobo cap problema, espero que tu ho entenguis i ho acceptis, i estiguis orgullosa de mi, això no te res a veure en si sóc més masculí o no, això te a veure amb elecció en la que jo no participo, jo no sóc que decideix a qui agradar i a qui no, tampoc sóc jo qui decideix de qui em puc enamorar ho no i espero que tot això ho entenguis perquè no sabria viure sense la teva acceptació, ets important per  a mi, però també és important que m’ acceptis en aquest moment de la meva vida on he pres aquesta decisió.- Va dir en Marco.

- Jo no sóc qui per ficar-me en temes de sentiments i més si no son meus, jo t’accepto tal i com ets perquè ets el meu fill i sé que aquell amic que t’agrada, et fa feliç i això és l’únic que ens importa a totes les mares i pares, que els nostres fills estiguin feliços, perquè aquí estem per tot, així que fill, jo t’accepto que siguis homosexual, t’accepto igual que si fossis heterosexual o bisexual, perquè l’ únic que m’ importa és la teva felicitat.- Va dir la mare amb llàgrimes als ulls.
Tot seguit es van abraçar com si el món s’acabés i després van sopar.
Al dia següent tant l’ Ivan com en Marco van fer els deures dels dilluns i van repassar per uns exàmens de química que tenien al mati següent, per la tarda en Marco va sortir a fer la compra i l’ Ivan va continuar llegint el llibre que havia començat la tarda anterior a la cafeteria mentres esperava a en Marco, i així fins la nit, res interessant.
Era dilluns i la gent estava contenta perquè era Sant Jordi, els nostres protagonistes pel matí van fer l’ examen pel que havien estudiat des de feia temps, i per la tarda van anar a veure les poesies a la plaça del mercat, però en Marco va preparar una sorpresa, li va regalar un ram de roses vermelles amb una nota que deia “Estimat meu, em faries l’ il·lusió de ser la meva parella ara i sempre i acompanyar-me en aquest viatge que es la vida gaudint de les nostres aventures?” però abans de que l’Ivan contestés res se li va tirar el braços formant així una abraçada que els unia en una sola persona, des de llavors en la seva relació tots son llibres, somriures, petons, abraçades, riures i sobretot molt amor.
Aquella nit en Marco va tornar a tindre aquell somni tan estrany del principi però en aquest cas, si va veure que era el seu amor i que significava el drac, el dragó significava la por que ell tenia a sortir davant la societat d’un poble petit on no hi ha molta obertura de ment i on ser homosexual implica que en segons quins cassos no estiguis ben vist per segons quines persones, per part de la família de l’ Ivan s’ho van prendre molt bé era una cosa que ja s’ esperaven, però la sense cap dubte es va alegrar més va ser Candela qui va començar a saltar per la casa cridant que tenia a un peluix com a cunyat, i lo de peluix ve a que l’ Ivan li nombrava així a casa seva, li deia peluix a en Marco perquè era baixet, d’ulls clars i es veia tan tendre que donava ganes d’ abraçar-lo sempre com a peluix i d’ aquí venia el nom de peluix.
- T’ estimo Ivan, no saps quant.- Van ser les ultimes paraules xiuxiuejades per en Marco, abans de caure en mans de Morfeo.

dilluns, 14 de maig del 2018


SEGON PREMI PROSA 1r CICLE

AUTORA: AINHOA LAFIGUERA 


UN ESTIU MERAVELLÓS





Aquesta història comença en un dia clar i calorós, exactament el dia 27 de juny del 2014.

Una noia molt guapa, amb el cabell llarg i castany, que es deia Joana, anava de colònies durant vint dies. Quan va arribar al lloc on havien quedat per agafar l’autocar, es va adonar que hi havia un noi que no la deixava de mirar, es deia Adrià. A ella no li feia molta gràcia que l’estigués mirant tota l’estona. Van estar entre dos i tres hores a l’autocar. Mentre anaven dalt del bus, tots els nens estaven cantant, millor dit, gairebé tots, perquè n’hi havia dos que no estaven cantant. Eren la Joana i l’Adrià. L’Adrià no cantava perquè no deixava de mirar-la, i ella no cantava perquè no deixava de pensar en per què no deixava de mirar-la l’Adrià. Quan van arribar a la casa de colònies eren les 14:15, i directament van deixar les motxilles i les maletes a la porta principal i van anar a dinar. Quan van acabar de dinar, els van explicar, a tots, els horaris que tindrien i les zones on no podien anar sense un monitor. També els van dir que anessin a deixar les motxilles i tot el que duien a les habitacions, i que hi tornessin per explicar-los una cosa més.

La Joana va anar a l’habitació on hi havia unes altres noies que coneixia d’altres anys que havia anat de colònies. L’Adrià va anar a la primera habitació, perquè, com que no coneixia ningú, només es va fixar si hi havia algun llit lliure. Tots van fer els seus llits i es van organitzar els armaris. Quan van acabar, van anar a buscar els monitors. Un dels monitors els va explicar que tindrien una caixa al menjador perquè cada persona li enviés un missatge a qui volgués. Llavors l’Adrià es va sorprendre i se li va ocórrer una idea per començar a parlar amb la Joana. El que va pensar va ser que primer començaria dient-li que des que l’havia vist se n’havia enamorat   “amor a primera vista”, però tot això anònim.

Ja era de nit, quan l’Adrià es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. Va anar-hi sigil·losament i quan va arribar va escriure el missatge ràpidament, el va ficar dins de la caixa i se’n va anar un altre cop al llit.

Al matí els monitors van despertar els nens a les vuit i van anar a esmorzar. Quan van acabar, tots els nens van sortir i van anar al porxo que hi havia, per esperar els monitors. Quan van arribar els van donar les cartes que hi havia a la caixa. La Joana va llegir la seva, es va posar vermella, i l’Adrià es va quedar mirant tota l’estona al terra perquè la Joana no s’adonés que havia sigut ell, però ella des que l’havia llegit ja sabia qui havia sigut. Després d’això van fer activitats i van anar a dinar. L’Adrià es va asseure a la taula de davant de la Joana, però de manera que la pogués veure. Mentre dinaven, l’Adrià mirava dissimuladament la Joana quan ella agafava el dinar del plat, i la Joana feia el mateix.

Ja havien passat un parell de dies, quan la Joana va començar a escriure a l’Adrià. Li va dir que, si estava enamorat, que intentés parlar amb ella en persona en comptes d’escriure-li. Al matí següent, quan els monitors van repartir les cartes, l’Adrià va llegir la seva, va mirar la Joana i li va somriure.
Era de nit, tots els nens ja havien sopat i estaven parlant al porxo. De cop i volta es van apagar tots els llums, els nens es van espantar i de sobte es va encendre només el llum del porxo i va aparèixer un monitor. Els va explicar que a partir d’aquella nit no tindrien activitat lliure a la nit, sinó que farien jocs de por algunes nits o jocs, com el joc de la bandera, o el de la confiança, en què et tapen els ulls amb una bena i una altra persona et guia pel bosc. Aquella nit van fer un joc de por i la majoria de nens es van espantar i no van poder dormir.

Al matí, els monitors van repartir les cartes i la Joana en va rebre una de l’Adrià que deia: “ Aquesta nit després de l’activitat, quan tots estiguin dormint, jo aniré al bosc i t’esperaré pujat a la caseta de l’arbre.”. La Joana va mirar fixament l’Adrià i, quan les seves mirades es van creuar, van somriure.
Quan tots els nens ja estaven dormint, la Joana es va aixecar i va sortir de l’habitació intentant no despertar ningú. En arribar a la caseta de l’arbre, va veure que hi havia una espelma i una carta, però l’Adrià no hi era. A la carta el que posava era:

“ No sóc aquí perquè vull jugar una miqueta. El que farem serà el següent: ves a l’arbre de darrere de la caseta i trobaràs una altra carta que et dirà on trobar-me.” 

La Joana va anar al lloc on deia la carta i va haver d’escalar una mica per agafar-la. A la carta hi deia:

         “ Ves al darrere de la casa, mira cap a la paret, i no et giris”

Ella va anar al darrere de la casa, es va posar mirant a la paret i no es va girar. De sobte va escoltar un  soroll, es va espantar, va notar que algú passava per darrere seu. Era l’Adrià, quan estava exactament darrera seu li va tocar l’espatlla, la Joana es va girar ràpidament i, com que  estaven molt a prop, quan ella es va girar es van fer un petó. Es van posar molt vermells i van estar uns cinc minuts aproximadament sense parlar, però l’Adrià li va preguntar com s’ho estava passant a les colònies, i a partir d’aquell moment van estar parlant fins a les dues de la matinada. A les vuit, com sempre, els monitors van anar a despertar a tots els nens i nenes.

Van estar junts durant tot el temps que quedava de colònies. Quan va arribar l’ultima nit, els monitors van organitzar una “discoteca”, però l’Adrià i la Joana en comptes d’anar-hi van anar al bosc, perquè havien de parlar. Van estar dient que no es veurien més, perquè anaven a instituts diferents i vivien molt lluny, però la Joana el va interrompre i li va dir que ella i la seva mare es traslladaven de casa i que es canviaria d’institut però que no sabia a quin, i que ella creia que no anirien al mateix, però que es podrien veure algunes tardes després de l’institut. A la discoteca, un dels monitors va començar a dir que es preparessin per a l’últim ball, i que seria un vals. Quan la Joana va escoltar això, va mirar l’Adrià, el va agafar de la mà i hi van anar. Van estar ballant i com que eren els que millor ballaven, els monitors van anar dient a l’orella a tots els nens que es posessin en rotllana al voltant d’ells dos. L’Adrià i la Joana no es van adonar fins que no va acabar la cançó i es van posar molt vermells quan tothom els estava aplaudint.

Ja havien acabat les colònies, era el dia de començar l’institut. La Joana començava el seu primer dia en un institut nou per a ella. El cap d’estudis la va portar a la classe de 2nD, i la professora li va dir que es presentés. Ella es va presentar i, quan va dir el seu nom, un dels nens de l’última fila es va sorprendre en escoltar la seva veu i el seu nom, era l’Adrià. La Joana anava mirant a tots els nens i quan va veure a l’Adrià, les seves mirades es van creuar amb un somriure.

dijous, 10 de maig del 2018

ACCÈSSIT PROSA 1r CICLE

AUTORA: MARTINA OLALLA 


EL NOI DE LA CAPUTXA VERMELLA






Hi havia una vegada un noi que es deia Martí, però que el coneixien com al noi de la caputxa vermella.
Un dia li va dir el seu pare, en Josep, que anés a portar-li unes botes de muntanya al seu avi perquè li feien falta, i així ho va fer. Va agafar un camí pel bosc i mentre caminava anava agafant bolets com: ceps, cames de perdiu, llenegues negres...
Quan estava a punt d'arribar a casa del seu avi es va trobar amb una lloba que parlava amb tothom que es trobava i com que en aquell moment es va trobar amb el noi de la caputxa vermella va començar a parlar amb ell.
Li va dir: - Hola noi, ¿com et dius?
- Em dic Martí però em pots dir el noi de la caputxa vermella, sé que és molt llarg però m'agrada més.
Van estar parlant una estona i la lloba va convèncer al noi de fer una carrera i li va dir que anés pel camí més curt i ella aniria pel camí més llarg. Però tot i que el noi anava pel camí més curt va arribar ella abans a casa de l'avi perquè corria més. La lloba no volia fer-li cap mal a l'avi i quan va arribar a casa del senyor va trucar i li va preguntar:
- Puc entrar? - Clar que si, no sé qui ets però sóc fort i si vols fer-me mal, no ho aconseguiràs.
Llavors la lloba va entrar tranquil·lament. Es van saludar i van començar a parlar:
- Com et dius? - li va dir l'avi a la lloba.
- Em dic Vera. I tu?
- Jo em dic Jordi.
A en Jordi li va caure molt bé la Vera i llavors ell li va començar a explicar les aventures que va passar quan era més jove. Una d'elles era:
- Quan era jove i encara podia corre de pressa, em van avisar de què una princesa estava en perill perquè un drac la volia menjar, llavors vaig agafar la meva llança i vaig matar al drac. D'ell va sortir una rosa i li vaig regalar a la meva estimada princesa en senyal d'amor.
- Que bonic! - va dir la Vera.
De sobte va arribar en Martí:
- Hola avi - va dir, i li va fer un petó.
L'avi molt content li va dir:
- Hola noi, la Vera està escoltant les meves aventures de quan era jove!
El noi molt content li va donar les botes al seu avi i va dir-li a la Vera que ara expliques la seva història.
- D'acord - va dir. - Quan jo era una mica més jove (i dic una mica més jove perquè encara ho sóc) va morir la meva mare i jo em vaig passar tota la nit fent un enorme forat a terra per poder-la enterrar. Per això ara tinc una pota immòbil.
- Oh que trist! - va dir en Jordi.
Finalment la Vera va anar a la seva cova, en Martí va anar a casa seva amb el seu pare en Josep, i l'avi Jordi va adormir-se al seu enorme llit.
- Adéu! - van dir els tres.

dimarts, 8 de maig del 2018

1r PREMI D'AULA D'ACOLLIDA

AUTORA: CATHERINE CASCANTE 


UNA ESPERANÇA


Això va passar un dia, quan els arbres del cirerer florien i es podia admirar la bellesa dels pètals caient per la brisa primaveral...
Tots els alumnes de l’institut Asahi estaven entrant a les seves aules. Era inici de curs, i Tadashi es dirigia al seu nou institut. Tadashi era un noi tímid i callat amb els ulls verds i els cabells de color negre.
Aquest mateix dia va conèixer Hiyouka, una noia tímida i agradable amb els ulls de color negre i els cabells del mateix color i també llargs. Li agradava la música, i cantava  en un grup de música que tenia amb les seves amigues, anomenat K-ON.
Tadashi estava una mica perdut en els seus pensaments quan de cop i volta  va passar Hiyouka i li va deixar discretament una nota, on li deia que després que acabessin totes les classes anés a l'aula.
Tadashi, una mica nerviós, es va dirigir cap a l'aula i va passar a dins. Amb la respiració entretallada es va dirigir cap a la noia. Hiyouka es va girar per dirigir-li la paraula a Tadashi. Es podia reflectir la dolça mirada de Hiyouka als ulls de Tadashi, ja que no era una mala notícia sinó tot el contrari a això.
Van passar els dies després d'aquella trobada, i el que Hiyouka volia en realitat era demanar-li una cosa ... La pregunta de Hiyouka per Tadashi era si volia ser alguna cosa més que un amic . Tadashi li va respondre una mica tímid però amb confiança amb un sí.
Des d'aquest dia es van decidir i van començar a sortir junts a l'hora del pati.
Era agradable, ja que es divertien molt junts. Hiyouka reia quan estava amb Tadashi i li dedicava un càlid somriure. Els dos es van prometre no separar-se mai, passés el que passés, ja que al final valdria la pena.
Passaven els dies, que van convertir-se en mesos, i els dos estaven molt units. Gairebé sempre que podien, Tadashi esperava a Hiyouka per sortir, de vegades Hyouka trigava però Tadashi l'esperava el temps que calgués...
Tadashi aixecava la vista al veure arribar Hiyouka. Al moment Tadashi es posava una mica nerviós, però Hiyouka li dedicava aquell càlid i amable somriure de sempre.

Un càlid matí d'hivern, de camí a l'institut, Hiyouka i Tadashi s'aproximaven per 
passar un encreuament, on s’havien d'esperar per creuar. Hiyouka de l’emoció al
veure Tadashi a l'altra banda, no va esperar ni un segon, i va creuar sense
parar en un sospir. Com va ocórrer tot tan ràpid? Tadashi estava pàl·lid amb
precaució. I en un obrir i tancar d'ulls, va desaparèixer ... El món es va
estimava li hagués passat això... D'un segon a l’altre, el noi no s’ho va
una expressió de disgust indescriptible, no podia creure que a la noia que ell pensar dues vegades i va córrer cap on es trobava la noia: estava ferida i
va fer un crit d'agonia. Per sort, l'ambulància va arribar just a temps abans
coberta de sang. Tadashi al veure-la així va intentar fer alguna cosa, adolorit que es dessagnés per les ferides. La va acompanyar a l'ambulància, i en arribar a l'hospital va ser sotmesa a una operació. Tadashi no podia amb la
nus a la gola, però per sort va sortir bé. El dia que Hiyouka va despertar-se del
preocupació, estava nerviós. Va esperar tota l'hora a la sala d'espera amb un
coma sentia un horrible dolor, i anava tota embenada. Per sort tenia el suport
de Tadashi, que fins i tot li tocava cançons amb el seu baix.

I va passar el temps des d'aquell dia...
Era un dia assolellat i fresc, la suau brisa de l'aire era molt agradable. Hiyouka estava en una habitació de l'hospital, sostenia a la mà una papallona mentre cantava una de les melodies composta per ella. Tadashi estava trist i desanimat perquè volia quedar-se al costat d’Hiyouka, però havia d’anar cada dia a l'institut. Per sort, cada dia que acabava l’insti es dirigia a l'hospital, només per veure com es trobava ella.
Una tarda Hiyouka estava descansat mentre veia que al televisor hi sortien les
seves amigues i els seus videoclips. Anunciaven una nova estrella en el grup:
Akiyama. Com podia ser que les seves amigues l’haguessin reemplaçat? Un calfred
li va recórrer des del cap fins els peus... També va recordar els riures i tots els moments divertits que havia viscut amb les seves amigues. Tot va resultar
la va encegar sense adonar-se del que feia. Aquella estrella de vidre que li havia
ser fals. Se sentia trista fins que d'un moment a l'altre l'odi la va envair i donat Tadashi amb tant afecte, estava trencada ... En aquell instant va entrar
important que simbolitzava, per a ell, l'amor que sentia cap a ella, però
Tadashi a l'habitació i va a veure com Hiyouka llançava aquella estrella de vidre que ell li havia donat amb un dolç sentiment. Tadashi va sentir com una part del seu cor s'havia trencat també. Hiyouka havia trencat alguna cosa molt important que
simbolitzava, per a ell, l'amor que sentia cap a ella, però igualment Tadashi va intentar 
tranquil·litzar Hiyouka, que estava molt alterada pel que havia passat al seu grup. Hyouka 
es sentia culpable pel que havia fet.
Al cap d’uns dies van anar de visita seves amigues perquè conegués a aquella noia que l’havia substituït al grup musical. Aquella noia tenia els cabells llargs d'un color clar, els seus
ulls eren de color fosc. No es podia veure tant de la seva manera de ser, però reflectia un caràcter amable i que, sobretot, tenia molta confiança en si mateixa.
I una nit de desembre, quan els flocs fins de neu queien, es podia sentir a la ciutat que ja era
una bona època, perquè s'aproximava un nou futur, l'any nou... Tadashi també tenia un regal molt especial per a aquella dolça noia que tant estimava i admirava. Es va guardar
aquest regal tan especial per anar on era la noia.
En un altre lloc es trobava Hiyouka, que no estava bé, i a la cara se li reflectien els sentiments negatius. Ella s'aproximava cap al jardí de l'hospital amb la seva cadira de rodes, fins que va
arribar a les escales, on va pensar en l'única solució. Amb llàgrimes als ulls va prendre la
decisió de suïcidar-se.  En un segon li va donar un última empenta a la cadira i la cadira
va caure a terra. En un obrir i tancar d'ulls va aparèixer Tadashi i sense perdre ni un segon hi
va anar per agafar-la en braços i salvar-la d'aquell fatal error.
Aquell moment va ser màgic per Hiyouka, que després de tot tenia una esperança, un objectiu
per continuar vivint, aquesta esperança era...Tadashi. Així doncs Hiyouka va tornar a la seva
cadira per rebre aquell meravellós regal. A l’última campanada, Tadashi es va dirigir a Hiyouka
i li va col·locar un anell resplendent, per rebre el nou any, mentre el sol de l'alba s'aproximava,
començant així el nou any amb un petó.

dijous, 3 de maig del 2018

2n PREMI D'AULA D'ACOLLIDA

AUTORA: IZADORA DOS SANTOS 


AMOR PUR




En un poble molt antic anomenat Anoia, vivia una noia anomenada Montserrat. La Montserrat tenia una aparença molt fràgil, però en veritat, era molt coneguda per ser molt batalladora en la vida. Ella tenia un pare que la maltractava, bevia molt i robava tot el diner del seu treball tan dur i difícil.

A l'altra banda del poble vivia una parella molt rica amb els seus cinc fills anomenats: Josep, Eric, Martí, Miquel i Jordi.

Dels seus cinc fills, quatre es van casar amb matrimonis organizats pels pares, però l'últim fill, que encara no estava casat, va creure en l'amor i no va acceptar que els seus pares prenguessin una decisió tan important en la seva vida.

El Jordi sempre anava a la part més alta i sola de la muntanya, per seure en una roca i escriure el seu llibre d'amor. A casa seva, els llibres que no ensenyaven a tenir una bona economia estaven prohibits.

Ara parlem de la Montserrat, aquesta noia tan bella, tenia un secret i tenia por, que altres descobrissin el seu secret. La Montserrat volia ballar, fins i tot amb el seu caràcter fort, ella era  una dona molt romàntica, sempre buscava llocs ocults de la ciutat per poder ballar.

Per destinació, o simplement per coincidència, els dos joves van decidir anar a la muntanya, a fer el que estimaven tant. El Jordi con sempre assegut a la seva roca i la Montserrat en una part més endavant ballant a prop de moltes roses vermelles.

La Montserrat no tenia música per ballar, deia que no hi havia música més perfecta que el so de la natura. En un moment en què la Montserrat va començar a ballar, amb tanta passió, amb els sons dels ocells, el Jordi la va veure, era com si el món quedés aturat, la seva respiració es va desaccelerar i les seves mans van començar a suar, al meu entendre, en aquell moment, ell ja sabia que s'havia enamorat d'aquella noia, que per casualitat, ni tan sols coneixia el nom.

A partir d'aquell dia en endavant, el Jordi sempre, al mateix temps, anava a veure la inspiració del seu llibre.

En un d'aquests dies, la Montserrat el va veure i va dir:

–Qui és aquest noi ben vestit que em mira ballar?

El Jordi va respondre:

–El meu nom és Jordi, bella noia, i soc un pobre escriptor que busca la seva inspiració.

Ella va respondre:

–Digues-me més, estimat escriptor!

–Ho sento, t’he estat observant durant molt de temps i de veritat m’estic enamorant de tu!”

La Montserrat no li va respondre amb cap paraula i sí amb un gran somriure.

Amb el temps, els dos sempre es van trobar al mateix lloc i, com totes les històries d'amor, van enamorar-se. Amb el temps, el Jordi ja estava completament enamorat d'ella, però tenia por del que pensaria, perquè li havia mentit.

Ell va dir tota la veritat a la Montserrat. Ella  no estava molt feliç, però també ho va entendre, ella li va  dir:

–T'estimo independentment de les teves condicions financeres, no m'importa si la casa teva és la més gran de la ciutat o si no en tens cap!

Un mes més tard, el Jordi va decidir fugir amb la Montserrat sense explicar el que havia passat, van fugir cap a una illa deserta, allà  només eren ells i la natura. Tenien el necessari per viure, tenien una vida sense cap luxe, però el més important era que es tenien l’un a l’altra.

La Montserrat tenia un jardí amb roses vermelles, en el qual ballava, mentre que el Jordi,  escrivia  el seu quart llibre d'amor. Ells tenien la prova que l'amor de veritat existia i que encara existeix. Mai deixeu de creure en el que realment creieu, somieu i volgueu, perquè un dia es pot fer realitat!