AUTORA: MERCÈ JUANMARTÍ
VIOLETA
La llum
entra per la finestra. Una llum càlida i tranquil·la, que et fa veure que el
llarg hivern ja s’està acabant i que el temps de les noves flors ja arriba. Les
flors que d’aquí a uns mesos naixeran al jardí i ompliran la casa d’olors
dolces que dibuixen rialleres.
Tanco els
ulls i desitjo de tot cor que el fred temps passi, que tot torni a ser com
abans, com quan les flors estaven al jardí i no dins del meu cor. Penso i
medito, somnio i imagino, desitjo i desitjo encara més, busco i trobo l’essència,
la llavor, l’aigua per aquesta flor que porto amb mi.
Penso i
m’adono que he canviat però que el meu voltant tot segueix igual. La Violeta
que va marxar un bon dia i que encara no ha tornat, que l’estimaria si fos aquí
però que encara l’estimo més ara que la tinc lluny.
Somnio que
el bon temps arriba, que els rajos de sol em toquen les cames i la cara, que
m’assec al mig del prat i que ella està al meu costat. Penso que si la tinc
present cada dia, en tot el que visc ella també ho viu. A través dels meus ulls, les meves mans, el meu cor, els meus sentits.
Desitjo
poder descobrir nous camins que em portin a ella, a aquesta germana que tant
trobo a faltar, a aquesta Violeta que cuidava amb mi les flors de primavera,
les del jardí. Que em somreia i em deia bon dia quan jo creia que era un dia
nefast i em feia somriure. I afectivament el dia, en aquell moment, ja era un
bon dia.
La busco i
l’intento trobar a cada racó, a cada petita flor del jardí que em recorda a
ella. Entenc que la llavor de la Violeta és la llavor de l’amor.
Violeta són petits records, versos curts, retalls d’olors, trossos de vides
passades, bocins de petons, retalls d’abraçades. La porto
dins del meu cor, la recordo i l’estimo. Violeta és la meva flor, única i
bella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada