dimarts, 10 d’octubre del 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Reprenem, amb el nou curs, la publicació dels treballs premiats en la passada edició dels Premis Sant Jordi de l'institut Manuel de Cabanyes. Ara és el torn del treball de la Luz Marina Brítez, de l'aula d'acollida. Enhorabona, Luz, una gran aportació!




El dia de l’amor

Tothom està esperant el dia de Sant Jordi, però més els enamorats, perquè el dia de Sant Jordi és per a això, per a l’amor i la felicitat. I així, els homes i les dones demostren tot el seu amor...

Així comença aquesta història, quan un home que portava una vida normal va veure una dona i li va dir que aniria un dia al seu castell per a conèixer-la millor, ja que se n’havia enamorat.
El pare de la noia li va dir que no podia ser el seu amor, ja que per poder estar amb ella havia de matar un drac que sempre estava amenaçant el regne. El jove enamorat va contestar que ho faria tot per la princesa, i va anar a trobar el drac.
Aleshores, es va acomiadar de la princesa i li va dir que tot aniria bé i que el seu amor estava sa i estalvi. El jove, que es deia Damià, va agafar una espasa i un casc i una armadura, que brillava com la plata i l’or, per anar a lluitar contra el drac.
Després d’una llarga lluita, el Damià va matar el drac. De la sang del drac en van sortir tres fades, i una li va dir:

Jo et dono aquesta rosa perquè li regalis a la dona més bonica!

El jove va dir que ja sabia a qui la hi donaria, a la princesa del castell, que es deia Audrey. Era tan bonica com totes les roses juntes. Arribat el moment, el Damià, que treballava en una barriada del regne, va anar al castell. Allà hi havia el pare de l’Audrey, el rei Pau. Ell es va quedar molt sorprès en veure el Damià, ja que no es pensava que aconseguiria matar el drac i pujar al castell. El rei Pau li va demanar perdó per no haver confiat en un simple treballador.

Finalment, la princesa Audrey i el Damià es van casar, i el simple treballador es va convertir en príncep. Junts van ser feliços i van tenir una nena tan bonica com la princesa.

                                                         Luz Marina Brítez (1rD)
 

dijous, 8 de juny del 2017

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES

Avui l'institut ha rebut la visita de l'Anna Grau Gimeno, filla de Francesc Grau i Viader, autor del llibre Dues línies terriblement paral·leles, que han llegit gran part dels alumnes de 4t d'ESO. Es tracta d'un dietari novel·lat sobre l'experiència bèl·lica i humana d'un soldat republicà català de la lleva del biberó, que va ser mobilitzat i enviat al front de l'Ebre amb disset anys. Els alumnes han llegit el llibre, han valorat el testimoni històric que aporta i la qualitat literària del text i, com a cloenda, han preparat bibliotràilers i valoracions personals per oferir-los a la filla de l'autor. 

Anna Gimeno ha presentat la figura del seu pare i del context en què es va moure, tant el poble de Calella (El Maresme) com els escenaris de la guerra i de la repressió franquista. Els alumnes de 4t B i D d'ESO han plantejat preguntes personals i històriques a la nostra convidada, que ha quedat gratament sorpresa del grau d'interès i de maduresa de tots vosaltres. Creiem que aquesta activitat ha servit per sensibilitzar-nos sobre els valors de la pau i la democràcia, que han d'arrelar definitivament al nostre país.

I, per als que tingueu més ganes de llegir llibres d'aquest autor, us recomanem Rua de captius, que explica l'experiència de Grau als camps de concentració franquistes a la immediata postguerra, concretament a Logroño i a Miranda de Ebro.

Gràcies, Anna, per la xerrada que ens has regalat. I, sobretot, gràcies, Francesc, per transformar en literatura els teus records, la teva història que és també la nostra! 



dimarts, 6 de juny del 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Continuem la publicació dels treballs premiats al Sant Jordi d'enguany. Aquesta setmana us oferim el primer premi de poesia de 1r i 2n d'ESO. Feliciteu la Clàudia Mateos, de 2n B, que n'és l'autora.

SANT JORDI I EL DRAC

El 23 d’abril,
diada de Sant Jordi,
cavaller de Catalunya,
salva el país d’un drac monstruós.                                   


Sant Jordi cavalcant
salva la bella princesa
del drac mal conformat
que la vol espantar.


El drac es va apropar
i Sant Jordi el va matar,
una rosa va regalar
de la sang que va regalimar.


La preciosa princesa,
un petó li va donar
i Sant Jordi es va casar
per l’amor que li va mostrar.


(Clàudia Mateos, 2n B ESO)

dilluns, 29 de maig del 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Publiquem avui el treball guanyador del premi de prosa de Batxillerat, obra de Núria Ortiz. Enhorabona, Núria!

DESITJOS

El Raül és un nen de 7 anys. Viu amb els seus pares en una casa prop del poble. Sembla que la vida li va bé...

Dilluns 6 d’abril del 2015

M’he despertat amb moltes ganes d’anar al col·legi. Avui ens n’anem d’excursió al zoo. A l’autocar m’assec amb el meu millor amic, en Santi. Ens haurem d’asseure davant perquè ell es mareja, però a mi no m'importa, mentre estigui amb ell.                                                                                                                     
Ha estat un dia espectacular, hem vist com salten els dofins, les gàbies dels lleons i el que més m'ha agradat ha estat donar de menjar als cavalls. En Santi i jo hem muntat uns ponis.

Dilluns 20 d’abril del 2015

Per fi és dilluns. És l’aniversari d’en Santi. Tinc ganes d’arribar a l’escola i poder felicitar-lo.
M'he divertit molt en la seva festa. Hem anat a casa, la seva mare ha preparat un pastís deliciós i després hem anat al parc per donar-li els regals. M’ha dit que el millor regal ha estat el meu.

Dimecres  29 d’abril del 2015

Avui ha estat un dia molt avorrit a l’escola. No hi havia res divertit. He estat tot el matí fent exercicis. Quan he arribat a casa hi havia verdura per menjar, el que més odio. Els meus pares s’han enfadat amb mi perquè no me la volia acabar, però al final m’ho he menjat tot.

Dimarts 5 de maig del 2015

Estic ingressat a l’hospital. Aquest matí he creuat en vermell i m'ha atropellat un cotxe. M’acaben d’operar i no em trobo molt bé. Porto les mans embenades i una cama enguixada. He de passar la nit a l’hospital i no sé quan podré sortir.
PD: el dia d'avui està escrit per la meva mare perquè jo no puc escriure.

Divendres 8 de maig del 2015

Segueixo a l’hospital. No m’han dit res, els metges.
Aquesta tarda ha vingut a veure’m el meu amic Santi. M’ha portat dolços de xocolata, els que més m’agraden, per berenar. S’ha quedat una estoneta perquè havia d’entrenar. M’ha explicat tot el que fan a classe. Com m’agradaria anar a l'escola per veure els meus amics.
I en res em toca sopar, no m’agrada gens el menjar de l’hospital.
PD: el dia d'avui l’ha escrit el meu company d’habitació Dylan.

Dimarts 12 de maig del 2015

Veig els meus pares preocupats últimament. La meva mare es passa el dia a l'hospital amb mi. El meu pare ve a les tardes perquè als matins treballa. Quan ens reunim tots tres, m’expliquen com els ha anat el dia, i jo els explico com passo el dia aquí, amb en Dylan.
És una cosa avorrida, cada dia el mateix, però és divertit parlar amb el Dylan. Ell ha viatjat molt i, encara que sigui més gran que jo, li agrada jugar amb mi a cartes a la nit.

PD: Ja puc escriure, per fi!

Dijous 21 de maig del 2015

Avui el Dylan m’ha explicat un dels seus viatges, quan va anar a Londres. M’ha promès que quan sortim de l’hospital anirem a Londres junts i ens ho passarem genial.

Dimecres 26 de maig del 2015

És molt avorrit estar a l’hospital. No em deixen anar-me'n a casa perquè diuen que estic malalt, però jo em trobo bé. Demà m’operen perquè els metges m'han dit que la cama no s'ha soldat bé, és a dir, que no s’ha curat bé.

Dijous 27 de maig del 2015

És molt d'hora i m’he despertat perquè estic molt nerviós. Avui m’operen i tinc por. Estic molt nerviós i m’agradaria parlar amb en Dylan, però no em vull despertar.
Ja ha acabat l’operació i ja estic a la meva habitació. Em fa una mica de mal la cama, però no gaire.
El millor d’avui és que m’ha vingut a visitar en Santi després de tants dies. Ha portat menjar i hem berenat tots tres: el Santi, el Dylan i jo.

Divendres 28 de maig del 2015

Des de fa una setmana tinc una professora que ve a l'hospital perquè jo no puc anar a l’escola. A mi ja m’agradaria anar-hi per veure tots els meus amics.

Dimarts 2 de juny del 2015

Aquest matí han vingut els meus pares, tots dos. M’ha estranyat molt perquè el meu pare treballa.
Després de dinar han vingut els meus pares i el meu metge. M’han donat una mala notícia. M’han dit que encara estic malalt i que tinc molt poques possibilitats de seguir endavant. M’han anunciat que em queden pocs dies de vida.
No estic trist ni alegre, no sé com estic, no sé com reaccionar, no sé com prendre-m'ho. L'únic que puc dir és que estic en xoc.
Li ho he explicat al Dylan. S’ha posat molt trist, fins i tot s’ha posat a plorar. M’ha dit que m’ajudarà a complir tot el que jo vulgui. Això m’ha animat una mica més.
Acabo de trucar per telèfon al meu amic i vindrà en quinze minuts.

Dijous 3 de juny del 2015

Són les tres de la matinada. Ha estat una nit dura, no ha estat fàcil dir-li al meu millor amic (gairebé germà) que en uns dies el deixaré sol. El pobre es va posar a plorar quan li vaig explicar, també hi havia en Dylan quan li vaig donar la notícia.
Tots tres ens vam abraçar amb forces, això em va animar molt. Saber que tinc dos amics que són gairebé com germans, com els germans que mai he tingut.
Ha estat una nit diferent, d’altra banda: he fet una llista de set desitjos per complir-los. El meu primer desig és banyar-me a la platja.
Ha estat un dels millors dies de la meva vida: anar a la platja, poder sentir la sorra entre els meus peus, nedar al mar, prendre el sol, fer un enorme castell de sorra, menjar sota el para-sol... Ha estat un dia fantàstic .
Són les deu de la nit. Ja he arribat de la platja. El Dylan ha convençut les infermeres per sortir, però amb una condició: ens acompanyaria la Matilde, la meva infermera, per ajudar-me i donar-me els xarops quan els necessiti.
Tinc ganes que sigui demà. M’han dit que m’han preparat una sorpresa.

Divendres 4 de juny del 2015

Són les tres de la matinada. Els meus pares han vingut a l’hospital i hem agafat el cotxe per dirigir-nos a l’aeroport i llavors m’han explicat que ens n’anem a Londres.
Ja són gairebé les onze de la nit. Torno a estar una altra vegada a l’avió. Ha estat un dia molt divertit i atrafegat. Hem arribat a l’aeroport de Gatwick i hem pujat al típic autobús londinenc vermell que ens ha portat fins al Big Ben. Després hem pujat al London Eye. M’ha agradat moltíssim. Ràpidament amb metros, trens i busos hem anat a visitar Camden Town, un mercat gegantí i molt famós. Ens hem fet moltes fotos per tenir-les de record. Ben aviat ja arribarem a l’hospital.

Dissabte 5 de juny del 2015

El meu amic Santi ha aconseguit un dels meus desitjos: posar nom a un estel. Ha estat a través d’un amic del seu pare. El millor és que m'ha aconseguit trobar una constel·lació sense nom que la componen cinc estrelles. Cada estrella ha de portar un nom diferent: Santi, Dylan, Lucia (la meva mare), Joan (el meu pare) i el meu, Raül. Ja porto tres desitjos, quina il·lusió!
Avui no he pogut sortir de l’hospital, però tant me fa, perquè he estat amb els meus amics i amb això ja en tinc prou.

Diumenge 6 de juny del 2015

Són més o menys les set del matí. Ens hem despertat tots molt d'hora per anar a veure la neu. Anirem a una estació d'esquí tot i que jo no sé esquiar.
Magnífic dia. Per primera vegada he pogut tocar la neu, sentir el fred que crema entre les meves mans, veure la neu completament blanca, un blanc que sempre he sentit a dir, però que mai havia vist ni tocat. Hi ha hagut una meravellosa actuació d’snowboard. Sorprenent! També he fet un ninot de neu i una guerra de boles de neu.

Dilluns 7 de juny del 2015

M’acabo de despertar, és més tard del normal. Aquesta tarda volaré en globus.
Ja puc dir que he volat en avió i en globus. Ha estat molt emocionant. He pujat a un globus blau amb els meus pares i en un de groc han pujat els meus amics i la meva infermera.

Dimarts 8 de juny del 2015

Aquesta nit juga el Barça contra el Reial Madrid al Camp Nou, a Barcelona. El partit és a les vuit, així que quan acabi de berenar hi anirem.
M’agrada bastant el futbol però no sóc de cap equip, però això no treu que vulgui anar a veure un partit en directe.
Ja hem tornat. Han quedat empatats. M’he fet algunes fotos amb els dos equips, ja que m’han deixat entrar al camp i poder conèixer alguns dels jugadors.

Divendres 9 de juny del 2015

Suposadament avui és el meu últim dia en aquest món, ningú m’ho ha dit, però ho pressento. He decidit no fer una festa de comiat ni res de l’estil. No sé quan em moriré. Tinc por, molta por.
He escrit una carta i està en el fons del meu diari.

És el migdia del 9 de juny del 2015. Mor a l'hospital en Raül, un nen ple de desitjos i somnis per complir, amb tota una vida per davant.
El funeral del nen va ser l’endemà al matí. Van anar-hi els seus amics, el Dylan i el Santi. Per descomptat, els familiars del nen i uns quants dels seus professors.
Dies més tardes, els seus pares i els seus dos amics, recollint les seves coses que va deixar a l'hospital, van trobar el diari, el van agafar i en va caure un sobre blau. Posava: "Per a la mare i el pare. Per al Santi i el Dylan també ".
Van obrir el sobre, dins contenia la carta que havia escrit el nen.
La carta començava així:
"Hola a tots. Suposo que ja han passat diversos dies des del meu enterrament. Vull dir-vos abans de tot que us estimo moltíssim i que sempre serà així.
No vull que estigueu tristos perquè m'heu fet la persona més feliç en la meva última setmana de vida. Mare, pare, us vull donar les gràcies per fer-me feliç des del dia que vaig néixer, per cuidar-me, protegir-me i estimar-me com ningú. Per donar-me la vida, per ensenyar-me a estimar i a ser estimat, per ser-hi quan més ho he necessitat, per tots els matins, tardes i nits aquí amb mi a l’hospital.
Digueu a l'àvia que l’estimo molt i que sé que plora cada nit en pensar en mi, però digueu-li que es recordi de quan era més petit i anava casa seva a jugar i ens passàvem hores junts, asseguts al sofà i jo sobre d’ella. Per cert, digueu-li  que mai oblidaré les abraçades tan grans que em feia.
Dylan, Santi! Vull dir-vos que sou els meus millors amics i que sapigueu que per a mi sou com germans. Us estimo moltíssim!
Moltes gràcies, Santi, per aconseguir posar el nom a un estel, bé, a una constel·lació. Gràcies pels berenars i les experiències com el dia al zoo, els dies a la classe, quan m'has vingut a visitar...
Moltes gràcies, Dylan, has estat el meu germà gran a l’hospital. Gràcies per les nits que hem passat jugant a cartes, pels teus consells i per complir la teva promesa del viatge a Londres i pels teus ànims quan estava trist.
Matilde i Doctor, moltes gràcies per cuidar-me tot aquest temps aquí a l’hospital.
He de dir-vos un secret: jo em volia morir. Volia que tot acabés perquè us veia a vosaltres, mare i pare, patir molt, preocupats i, fins i tot, desesperats, i jo no volia que ho passéssiu malament per mi. D'altra banda desitjava amb ganes quedar-me aquí amb vosaltres, per veure-us i abraçar-vos molt fort cada dia.
En tot moment vaig saber el meu estat de salut, sabia que no em curaria i que al final me n’aniria per sempre.
Deveu pensar que era molt jove per morir, però jo us dic una cosa: més val viure intensament i poc, que viure molt sense ganes.
No us preocupeu, no ploreu encara que sé que ho fareu. No feu tot això perquè jo he estat feliç tot el temps, he complert els meus desitjos en una setmana; i el més important és que heu estat amb mi i no m’heu abandonat en cap moment, no m’he sentit sol mai. "
Moltes gràcies a tots una vegada més. El vostre fill, amic i pacient, Raül.”


Núria Ortiz (1r C Batxillerat)

dilluns, 22 de maig del 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Comencem la publicació dels Remis Sant Jordi d'enguany amb l'article d'opinió guanyador en aquesta modalitat. És un treball de l'Aroa Tort, de 2n de Batxillerat, que reflexiona sobre l'ensenyament de la llengua i la literatura en aquesta etapa educativa. Enhorabona a l'Aroa i als diferents premiats, els treballs dels quals anirem publicant. 

LES LLENGÜES HAN DEIXAT DE SER IMPORTANTS?

Qualsevol alumne o professor de Batxillerat sabrà del que parlo quan començo l'article preguntant-me si les llengües, referint-me tant al català com al castellà, ja no tenen importància. O, en general, qualsevol persona pot saber a què em refereixo si es mira un horari de primer o segon de Batxillerat. Potser en un principi no se n'adonarà, però si hi para una mica d'atenció, veurà que l'horari destina dues hores a l'assignatura de Llengua i Literatura Catalana i dues a Llengua i Literatura Castellana.

Dues hores. Únicament dues hores per a cada llengua per, a primer explicar tota la literatura des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat (tal com dicten els llibres de text), a més de vigilar que els alumnes no perdin la seva base de llengua, i per, a segon, preparar tot un temari, més que extens, que entra a la Selectivitat. Realment és possible dur a terme aquestes classes, que sempre comencen més tard i acaben abans, cosa que fa que acabin quedant en una hora i escaig de cada llengua a la setmana?

Tanmateix, malgrat que el currículum de Batxillerat no destina ni un 15% de les seves hores a les classes de llengua, en les proves de la Selectivitat, juntes valen un 40% de la nota total de la fase general. I això, com s'explica? És que les llengües es consideren massa senzilles per dedicar-los tant de temps? Els alumnes ja haurien de tenir una bona base de llengua, per la qual cosa no cal dedicar tantes hores a repassar-les i poden anar a les PAU menys preparats? Personalment, considero que la realitat és molt diferent. El fet que siguin senzilles o no, penso que depèn de la percepció de cada estudiant, de la seva facilitat per les lletres, si li agraden o no, si hi té interès... I, que tinguin una bona base, és quelcom molt relatiu. No tothom arriba a segon de Batxillerat sabent escriure i redactar bé, sense fer faltes d'ortografia, i tenint uns mínims coneixements de gramàtica per passar amb èxit les proves de la Selectivitat de català i castellà.

Seguint amb els percentatges, més de la meitat de les hores de Batxillerat es dediquen a les modalitats de cada branca, sigui la que sigui. I, a les PAU, quant compten les específiques? Una de les quatre, la que es col·loca dins la fase general, un 20%. I les altres serveixen per pujar nota, a la part específica, és a dir, molts alumnes ni tan sols és necessari que les facin. I per això tantes hores dedicades a aquestes assignatures, perquè després amb prou feines comptin? Tot i així, és cert que són les modalitats les que encaminen l'alumne cap a allò que vol estudiar després. Si està cursant biologia i química, aquests coneixements li serviran a la carrera, de la mateixa manera que si fa humanitats, l'ajudaran al que vulgui fer d'estudis a la universitat. Però no és més prioritari treure bona nota a la Selectivitat per poder entrar allà on cadascú vulgui? No seria més equitatiu destinar tres hores a cada llengua (així com es fa amb les llengües estrangeres, a les quals se'ls dóna més hores que a la resta de llengües) i tres a cada modalitat? Aleshores no seria més “just”, pel que fa a matèries, i més “bo” per als alumnes, els quals tindrien suficients hores per preparar totes les assignatures de les PAU?


Per tant, per als currículums de batxillerat les llengües han deixat d'importar. Amb l'extens temari que hi ha per donar, és evident que les hores que s'hi dediquen són insuficients. I, en aquest cas, no hi té res a veure el fet que es doni més o menys importància al català que al castellà. Les dues llengües compten igual, igual de poc. Tota la resta d'assignatures les superen en hores. I realment no és més prioritari ensenyar primer als alumnes a expressar-se en un full en blanc, sense errors, del tipus que siguin, i després ja donar-los qualsevol coneixement de la resta de matèries? Sincerament, no crec que calgui aprendre tant sobre literatura (com a primer) i gramàtica, encara que sigui important per la Selectivitat, i també considero que sí que cal aprendre a escriure i a redactar relativament bé, perquè penso que això és el que servirà a qualsevol estudiant, faci la carrera que faci.

                                         (Aroa Tort López, 2n C Batxillerat)

dijous, 4 de maig del 2017

PREMI FILCAT 2017

La Núria Poch i Franco, alumna de 2n de Batxillerat B, ha guanyat el 2n premi, en la modalitat de literatura, del Premi Filcat 2017, organitzat per la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, amb el seu treball de recerca titulat Josep Anselm Clavé, un llegat tergiversat per la història. El seu treball ha estat seleccionat entre un total de tretze d’alt nivell fets arreu de Catalunya.

La Núria hi estudia la figura i l’obra del músic i escriptor Josep Anselm Clavé, en el context de la història del moviment obrer del segle XIX. Es tracta d’un treball interdisciplinari de literatura, història i art dramàtic, perquè també pren en consideració i valora el muntatge sobre Clavé que darrerament ha presentat el Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
 
L’acte de lliurament va tenir lloc a l’edifici històric de la UB la tarda del 3 de maig, en presència de nombrosos professors i professores de la Facultat i amb el parlament, entre d’altres, de l’escriptora Maria Carme Roca. El premi consisteix en dos vals bescanviables per llibres de 100 € cadascun, un per a la Núria i l’altre per al Departament de Llengua Catalana del nostre institut.

La Núria ens comenta que el millor premi, però, ha estat el goig de poder treballar apassionadament un tema relacionat amb el patrimoni històric i cultural català. Els professors que l’han acompanyada, primer en Josep Llaó i després l’Eduard Juanmartí, estan molt satisfets d’haver contribuït a estimular l’interès de la guardonada.

Enhorabona, Núria! Expressem el desig que cada cop siguin més i millors els treballs de recerca que, en l’àmbit de la llengua i la literatura, facin honor al nom del nostre centre, que és precisament el d’un poeta romàntic apassionat per les lletres i la literatura.

diumenge, 30 d’abril del 2017

I els de 1r C, també!

El grup de 1r d'ESO C s'ha fet passar per Sindbad el Mariner!

Ha decidit escriure el seu vuitè viatge com si fos Sindbad i continuar la seva història

Les alumnes i els alumnes l'han fet viure noves aventures: han fet que visqui dins de la imaginació de cada un d'ells i de nosaltres!

Vols saber quines noves aventures viu Sindbad el Mariner?

Endavant!
El vuitè viatge de Sindbad el Mariner

dijous, 27 d’abril del 2017

ELS DE 1R D VIATGEN AMB SINDBAD EL MARINER

A l'assignatura de Llengua i Literatura catalanes els alumnes de 1r d'ESO D han treballat Sindbad el Mariner. El resultat d'aquest treball constant es tradueix amb un compendi de relats que narren el vuitè viatge del protagonista.

A continuació adjuntem l'enllaç de la revista digital:

Estimat lector:
Imagina't que ara ets a la fabulosa Bagdad, fa més de mil anys, estàs assegut en una placeta amb els teus companys, preparat per a escoltar un vell contador d'històries que comença dient:

A canvi d'una simple moneda sentireu la història més certa que mai han pogut escoltar les meues cansades orelles; aquest relat és més sorprenent i terrorífic que tot el que pugueu somiar, prepareu-vos per a tot, aquest és el relat de...(*)


Viatgem amb Sindbad el Mariner


Parafrasejant a Italo Calvino quan escrivia que "tota lectura d'un clàssic és en realitat una relectura", aquí podríem afegir que "tota escriptura és una relectura".


Escrit per Aida Grau Gibert, professora en pràctiques a l'Institut Manuel de Cabanyes.

(* Fragment extret d'Edicions Bromera, l'edició en valencià que ha estat utilitzada)

dimarts, 21 de març del 2017

RESSENYA SOBRE L'OBRA DE TEATRE DE «LA PLAÇA DEL DIAMANT»


Durant aquesta temporada, la companyia de teatre Mea Culpa està representant arreu de Catalunya una adaptació teatral que han elaborat sobre «La plaça del diamant», una de les obres més destacades de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda. El dia 23 de gener, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Manuel de Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, juntament amb els estudiants del mateix curs de l'IES Alexandre Galí de Les Roquetes, acompanyats del seu professorat de català, vam assistir a aquesta representació al Teatre Círcol Catòlic.

L'obra, com la mateixa companyia explica, està pensada per als alumnes d'aquest curs, ja que tenim com a lectura prescriptiva per a la Selectivitat aquesta novel·la, per tal que l'apreciem, l'analitzem i la comprenguem. A l'hora d'adaptar-la, com en qualsevol adaptació, han hagut de seleccionar algunes escenes de l'obra que creguessin més significatives, així com alguns personatges concrets, ja que el repartiment constava únicament de tres actors.

Els personatges escollits han estat, lògicament, la protagonista, la senyora Natàlia/Colometa, representada per dues actrius, la que feia de la Natàlia jove (la que seria la Colometa) i la de gran, per tal de mostrar de manera més accentuada el canvi que experimenta la Colometa; en Quimet, el xicot i després marit de la Natàlia; la senyora Enriqueta, la vella castanyera amiga de la Natàlia, que l'ajuda amb els nens, i que en l'obra de teatre, a més de fer-nos riure amb les seves xafarderies i la seva manera de parlar, fa importants aportacions explicant com avança l'argument de la història; l'adroguer, que es convertirà en el segon marit de la Natàlia, i que simbolitza la tranquil·litat i estabilitat, exactament el contrari que en Quimet; i altres personatges amb poca importància, com els milicians o la vedet, qui també aporta humor a l'obra, però tots representats pels mateixos actors.

Amb aquests personatges, la companyia ha aconseguit representar amb fidelitat la novel·la, amb agilitat i amb escenes gracioses per tal que no se'ns fes avorrit i pesat, però també amb serietat, simbolisme i reflexions, com marca l'obra i qualsevol obra de Rodoreda, sempre plenes de símbols i de reflexions dels personatges, com per exemple en l'escena en la qual es fa el canvi entre la Colometa i la senyora Natàlia, que simbolitza el propi canvi que experimenta la protagonista.

Tanmateix, personalment he trobat molt a faltar el personatge d'en Mateu, l'amic d'en Quimet que els ajuda a muntar el pis i tot el tema dels coloms, juntament amb en Cintet, però que en comparació amb aquests dos personatges, tan accelerats i sempre de bòlit, amb mil idees al cap (sobretot en Quimet), sembla més calmat, i molt més sensible, ja que li diu a la Natàlia que l'aprecia molt i fins i tot hi ha una escena en la qual plora davant seu (sembla una escena de caràcter amorós, però no s'arriba a saber mai si ambdós sentien alguna cosa). Els actors de la companyia, al final de l'obra, quan van obrir un torn de preguntes per a nosaltres, entre altres coses que vam poder debatre, van explicar que a ells també els hagués agradat representar en Mateu, però que pel tema del repartiment no va ser possible.

També, un altre tema interessant que vam parlar amb els actors en el torn de preguntes va ser el fet que no representessin el crit alliberador que fa la Natàlia quasi al final de la novel·la i que simbolitza molt acuradament el canvi que ha experimentat al llarg de la seva vida, el moment final en el qual diu prou a la seva vida anterior.

Amb tot, des del meu punt de vista l'obra està molt ben representada, dins de les seves possibilitats, ja que també cal tenir en compte que per l'espai del teatre tampoc eren possibles molts decorats, etc. Tot i així, malgrat que valia la pena, penso que ha sigut un error anar a veure l'obra de teatre abans que la majoria dels alumnes hagin començat el llibre, perquè aleshores potser alguns no se'l llegiran i, llavors, a més de perdre's una gran obra d'una gran escriptora, els faltarà informació sobre la novel·la. I és que, malgrat que la representació teatral sigui molt acurada, en tota adaptació sempre hi falten aspectes, i aspectes importants, com per exemple en aquesta obra el tema del Mateu, que poden portar als alumnes que no es llegeixin la novel·la a equivocar-se en els exàmens de l'institut o en la mateixa prova de Selectivitat.

                                                   (Aroa Tort, 2n Batxillerat D)

Com a professorat organitzador, prenem nota de la crítica sobre el calendari de cara al curs vinent.

diumenge, 5 de març del 2017

Del màster de formació de professorat

Fixeu-vos en allò que els alumnes de 2n de Batxillerat (grup C) van aconsellar a la nostra ex alumna, i ara aprenenta de professora, Neus Llorens. Són idees interessants perquè venen d'algú que coneix la realitat de les aules.


La tasca d’un professor és molt més complicada del que algunes persones creuen. No només ensenyen la seva matèria, sinó que també són, per a molts alumnes, models a seguir. Penso que, avui dia, el treball d’un mestre està poc valorat ja que, sens dubte, la seva feina és molt important. Gràcies a ells la societat avança.

Probablement, hi ha controvèrsia sobre quines qualitats es requereixen per ser un bon professor. Alguns prioritzaran el caràcter, d’altres la manera d’ensenyar però, en realitat, és la suma de les dues, personalitat i forma d’explicar.
Pel que fa al caràcter, un mestre ha de ser amable i amigable fins a un cert punt. A ningú li agrada algú que no mostra interès per establir una relació amb els seus alumnes. Un professor, fora de l’àmbit de la classe, ha de ser algú a qui, si es necessita ajuda, es tingui la suficient confiança per poder explicar-li un problema. Tampoc cal que alumne i pedagog siguin amics. És a dir, cal mantenir certa distància i saber el rol de cadascú. A més, si el professor o professora és una persona apassionada per la seva feina, per ensenyar, la majoria de les vegades aquesta passió es transmetrà als alumnes, que s’entusiasmaran per aprendre. Una altra cosa important és saber arribar a tots i cadascun dels alumnes. No importa quanta gent hi hagi a classe, s’ha de saber captar l’atenció de tothom. Per acabar, ha de saber transmetre allò que vol dir i no mostrar desinterès per les preguntes que els alumnes fan. El respecte per part d’ambdues bandes és essencial.

Per altra banda, pel que fa a la manera d’ensenyar, jo crec que el professor ha de saber sobre el seu àmbit però, sobretot, ha de saber explicar bé. Una persona pot ser un geni en una matèria però si no la sap explanar, els alumnes no l’entendran i, per tant, tampoc l’aprendran. Tampoc no agrada que es donin lliçons només llegint del llibre, perquè no mostra els veritables coneixements de la persona. Això provoca una pèrdua d’interès per part de l’alumnat que interpreta aquesta activitat com una falta d’organització i entusiasme per ensenyar. També és important el dinamisme en les classes. Per a mi, ensenyar és semblant a estar damunt d’un escenari. Un professor, a l’igual que un actor, ha de saber gesticular, tenir confiança i actuar de tal manera que les explicacions no només es captin a través de l’oïda sinó també a través de la vista.

A l’hora d’ensenyar, cal tenir present també que no és el mateix ser un professor de l’ESO que un de batxillerat. Penso que un cop s’arriba a batxillerat es prioritza, òbviament, el temari davant del voler que tothom aprengui el màxim possible. Amb això vull dir que no es pot atendre tots els dubtes ni prestar massa temps a un tema concret . Això perjudica alguns alumnes. El mateix passaria si fos al contrari, ja que si el professor s’aturés cada cop que algú ho demanés, aquells qui ho entenen més ràpidament acabarien el curs sense haver finalitzat totes les unitats. Per aquest motiu, un professor ha de saber organitzar-se de tal manera que no hi hagi molta diferència de coneixements entre els alumnes. Encara que sembli contradictori, també cal que el professor tingui en compte les mancances de cada alumne i saber adaptar-se a les diferents classes.


No crec que existeixi una fórmula per ser un bon professor perquè, en realitat, tot és molt relatiu i depèn de molts factors, sobretot depèn dels alumnes. Tanmateix, el que crec que és imprescindible per ser mestre és saber transmetre la il·lusió per aprendre.

dijous, 9 de febrer del 2017

Maria Rosa Nogué al Cabanyes

Els alumnes de 4t d’ESO gaudírem de la presència de l’escriptora per poder preguntar-li sobre el llibre

El dijous 13 de gener vingué a l’Institut la Maria Rosa Nogué, columnista del Diari de Vilanova i escriptora del llibre que hem llegit aquest trimestre, titulat La noia del descapotable. Cap a les 13:30 érem tots asseguts a l’aula de projeccions per escoltar el que ens havia de dir i, posteriorment, fer una ronda de preguntes sobre el llibre.

“Mai hauria pensat que acabaría així, parlant davant de vosaltres pel meu llibre”, ens va dir, perquè dedicar-se a escriure no era la seva vocació inicial. Fou per un accident que pogué trobar temps per a la seva novel·la i donar el salt a una escriptura professional i deixar l’ensenyança a l’Institut de Sitges.

Per part de l’alumnat, costà començar el torn de preguntes, tot i que amb la primera van eixir-ne moltes més. Vam poder saber que el que més li ha agradat fins ara ha sigut escriure literatura juvenil (fins i tot confessà que la segona part de la novel·la que hem estat llegint es publicarà a finals de maig), encara que ara com ara es troba escrivint una narrativa policíaca.

Ismael Morejón (4t ESO D)