dilluns, 29 de maig de 2017

PREMIS SANT JORDI 2017

Publiquem avui el treball guanyador del premi de prosa de Batxillerat, obra de Núria Ortiz. Enhorabona, Núria!

DESITJOS

El Raül és un nen de 7 anys. Viu amb els seus pares en una casa prop del poble. Sembla que la vida li va bé...

Dilluns 6 d’abril del 2015

M’he despertat amb moltes ganes d’anar al col·legi. Avui ens n’anem d’excursió al zoo. A l’autocar m’assec amb el meu millor amic, en Santi. Ens haurem d’asseure davant perquè ell es mareja, però a mi no m'importa, mentre estigui amb ell.                                                                                                                     
Ha estat un dia espectacular, hem vist com salten els dofins, les gàbies dels lleons i el que més m'ha agradat ha estat donar de menjar als cavalls. En Santi i jo hem muntat uns ponis.

Dilluns 20 d’abril del 2015

Per fi és dilluns. És l’aniversari d’en Santi. Tinc ganes d’arribar a l’escola i poder felicitar-lo.
M'he divertit molt en la seva festa. Hem anat a casa, la seva mare ha preparat un pastís deliciós i després hem anat al parc per donar-li els regals. M’ha dit que el millor regal ha estat el meu.

Dimecres  29 d’abril del 2015

Avui ha estat un dia molt avorrit a l’escola. No hi havia res divertit. He estat tot el matí fent exercicis. Quan he arribat a casa hi havia verdura per menjar, el que més odio. Els meus pares s’han enfadat amb mi perquè no me la volia acabar, però al final m’ho he menjat tot.

Dimarts 5 de maig del 2015

Estic ingressat a l’hospital. Aquest matí he creuat en vermell i m'ha atropellat un cotxe. M’acaben d’operar i no em trobo molt bé. Porto les mans embenades i una cama enguixada. He de passar la nit a l’hospital i no sé quan podré sortir.
PD: el dia d'avui està escrit per la meva mare perquè jo no puc escriure.

Divendres 8 de maig del 2015

Segueixo a l’hospital. No m’han dit res, els metges.
Aquesta tarda ha vingut a veure’m el meu amic Santi. M’ha portat dolços de xocolata, els que més m’agraden, per berenar. S’ha quedat una estoneta perquè havia d’entrenar. M’ha explicat tot el que fan a classe. Com m’agradaria anar a l'escola per veure els meus amics.
I en res em toca sopar, no m’agrada gens el menjar de l’hospital.
PD: el dia d'avui l’ha escrit el meu company d’habitació Dylan.

Dimarts 12 de maig del 2015

Veig els meus pares preocupats últimament. La meva mare es passa el dia a l'hospital amb mi. El meu pare ve a les tardes perquè als matins treballa. Quan ens reunim tots tres, m’expliquen com els ha anat el dia, i jo els explico com passo el dia aquí, amb en Dylan.
És una cosa avorrida, cada dia el mateix, però és divertit parlar amb el Dylan. Ell ha viatjat molt i, encara que sigui més gran que jo, li agrada jugar amb mi a cartes a la nit.

PD: Ja puc escriure, per fi!

Dijous 21 de maig del 2015

Avui el Dylan m’ha explicat un dels seus viatges, quan va anar a Londres. M’ha promès que quan sortim de l’hospital anirem a Londres junts i ens ho passarem genial.

Dimecres 26 de maig del 2015

És molt avorrit estar a l’hospital. No em deixen anar-me'n a casa perquè diuen que estic malalt, però jo em trobo bé. Demà m’operen perquè els metges m'han dit que la cama no s'ha soldat bé, és a dir, que no s’ha curat bé.

Dijous 27 de maig del 2015

És molt d'hora i m’he despertat perquè estic molt nerviós. Avui m’operen i tinc por. Estic molt nerviós i m’agradaria parlar amb en Dylan, però no em vull despertar.
Ja ha acabat l’operació i ja estic a la meva habitació. Em fa una mica de mal la cama, però no gaire.
El millor d’avui és que m’ha vingut a visitar en Santi després de tants dies. Ha portat menjar i hem berenat tots tres: el Santi, el Dylan i jo.

Divendres 28 de maig del 2015

Des de fa una setmana tinc una professora que ve a l'hospital perquè jo no puc anar a l’escola. A mi ja m’agradaria anar-hi per veure tots els meus amics.

Dimarts 2 de juny del 2015

Aquest matí han vingut els meus pares, tots dos. M’ha estranyat molt perquè el meu pare treballa.
Després de dinar han vingut els meus pares i el meu metge. M’han donat una mala notícia. M’han dit que encara estic malalt i que tinc molt poques possibilitats de seguir endavant. M’han anunciat que em queden pocs dies de vida.
No estic trist ni alegre, no sé com estic, no sé com reaccionar, no sé com prendre-m'ho. L'únic que puc dir és que estic en xoc.
Li ho he explicat al Dylan. S’ha posat molt trist, fins i tot s’ha posat a plorar. M’ha dit que m’ajudarà a complir tot el que jo vulgui. Això m’ha animat una mica més.
Acabo de trucar per telèfon al meu amic i vindrà en quinze minuts.

Dijous 3 de juny del 2015

Són les tres de la matinada. Ha estat una nit dura, no ha estat fàcil dir-li al meu millor amic (gairebé germà) que en uns dies el deixaré sol. El pobre es va posar a plorar quan li vaig explicar, també hi havia en Dylan quan li vaig donar la notícia.
Tots tres ens vam abraçar amb forces, això em va animar molt. Saber que tinc dos amics que són gairebé com germans, com els germans que mai he tingut.
Ha estat una nit diferent, d’altra banda: he fet una llista de set desitjos per complir-los. El meu primer desig és banyar-me a la platja.
Ha estat un dels millors dies de la meva vida: anar a la platja, poder sentir la sorra entre els meus peus, nedar al mar, prendre el sol, fer un enorme castell de sorra, menjar sota el para-sol... Ha estat un dia fantàstic .
Són les deu de la nit. Ja he arribat de la platja. El Dylan ha convençut les infermeres per sortir, però amb una condició: ens acompanyaria la Matilde, la meva infermera, per ajudar-me i donar-me els xarops quan els necessiti.
Tinc ganes que sigui demà. M’han dit que m’han preparat una sorpresa.

Divendres 4 de juny del 2015

Són les tres de la matinada. Els meus pares han vingut a l’hospital i hem agafat el cotxe per dirigir-nos a l’aeroport i llavors m’han explicat que ens n’anem a Londres.
Ja són gairebé les onze de la nit. Torno a estar una altra vegada a l’avió. Ha estat un dia molt divertit i atrafegat. Hem arribat a l’aeroport de Gatwick i hem pujat al típic autobús londinenc vermell que ens ha portat fins al Big Ben. Després hem pujat al London Eye. M’ha agradat moltíssim. Ràpidament amb metros, trens i busos hem anat a visitar Camden Town, un mercat gegantí i molt famós. Ens hem fet moltes fotos per tenir-les de record. Ben aviat ja arribarem a l’hospital.

Dissabte 5 de juny del 2015

El meu amic Santi ha aconseguit un dels meus desitjos: posar nom a un estel. Ha estat a través d’un amic del seu pare. El millor és que m'ha aconseguit trobar una constel·lació sense nom que la componen cinc estrelles. Cada estrella ha de portar un nom diferent: Santi, Dylan, Lucia (la meva mare), Joan (el meu pare) i el meu, Raül. Ja porto tres desitjos, quina il·lusió!
Avui no he pogut sortir de l’hospital, però tant me fa, perquè he estat amb els meus amics i amb això ja en tinc prou.

Diumenge 6 de juny del 2015

Són més o menys les set del matí. Ens hem despertat tots molt d'hora per anar a veure la neu. Anirem a una estació d'esquí tot i que jo no sé esquiar.
Magnífic dia. Per primera vegada he pogut tocar la neu, sentir el fred que crema entre les meves mans, veure la neu completament blanca, un blanc que sempre he sentit a dir, però que mai havia vist ni tocat. Hi ha hagut una meravellosa actuació d’snowboard. Sorprenent! També he fet un ninot de neu i una guerra de boles de neu.

Dilluns 7 de juny del 2015

M’acabo de despertar, és més tard del normal. Aquesta tarda volaré en globus.
Ja puc dir que he volat en avió i en globus. Ha estat molt emocionant. He pujat a un globus blau amb els meus pares i en un de groc han pujat els meus amics i la meva infermera.

Dimarts 8 de juny del 2015

Aquesta nit juga el Barça contra el Reial Madrid al Camp Nou, a Barcelona. El partit és a les vuit, així que quan acabi de berenar hi anirem.
M’agrada bastant el futbol però no sóc de cap equip, però això no treu que vulgui anar a veure un partit en directe.
Ja hem tornat. Han quedat empatats. M’he fet algunes fotos amb els dos equips, ja que m’han deixat entrar al camp i poder conèixer alguns dels jugadors.

Divendres 9 de juny del 2015

Suposadament avui és el meu últim dia en aquest món, ningú m’ho ha dit, però ho pressento. He decidit no fer una festa de comiat ni res de l’estil. No sé quan em moriré. Tinc por, molta por.
He escrit una carta i està en el fons del meu diari.

És el migdia del 9 de juny del 2015. Mor a l'hospital en Raül, un nen ple de desitjos i somnis per complir, amb tota una vida per davant.
El funeral del nen va ser l’endemà al matí. Van anar-hi els seus amics, el Dylan i el Santi. Per descomptat, els familiars del nen i uns quants dels seus professors.
Dies més tardes, els seus pares i els seus dos amics, recollint les seves coses que va deixar a l'hospital, van trobar el diari, el van agafar i en va caure un sobre blau. Posava: "Per a la mare i el pare. Per al Santi i el Dylan també ".
Van obrir el sobre, dins contenia la carta que havia escrit el nen.
La carta començava així:
"Hola a tots. Suposo que ja han passat diversos dies des del meu enterrament. Vull dir-vos abans de tot que us estimo moltíssim i que sempre serà així.
No vull que estigueu tristos perquè m'heu fet la persona més feliç en la meva última setmana de vida. Mare, pare, us vull donar les gràcies per fer-me feliç des del dia que vaig néixer, per cuidar-me, protegir-me i estimar-me com ningú. Per donar-me la vida, per ensenyar-me a estimar i a ser estimat, per ser-hi quan més ho he necessitat, per tots els matins, tardes i nits aquí amb mi a l’hospital.
Digueu a l'àvia que l’estimo molt i que sé que plora cada nit en pensar en mi, però digueu-li que es recordi de quan era més petit i anava casa seva a jugar i ens passàvem hores junts, asseguts al sofà i jo sobre d’ella. Per cert, digueu-li  que mai oblidaré les abraçades tan grans que em feia.
Dylan, Santi! Vull dir-vos que sou els meus millors amics i que sapigueu que per a mi sou com germans. Us estimo moltíssim!
Moltes gràcies, Santi, per aconseguir posar el nom a un estel, bé, a una constel·lació. Gràcies pels berenars i les experiències com el dia al zoo, els dies a la classe, quan m'has vingut a visitar...
Moltes gràcies, Dylan, has estat el meu germà gran a l’hospital. Gràcies per les nits que hem passat jugant a cartes, pels teus consells i per complir la teva promesa del viatge a Londres i pels teus ànims quan estava trist.
Matilde i Doctor, moltes gràcies per cuidar-me tot aquest temps aquí a l’hospital.
He de dir-vos un secret: jo em volia morir. Volia que tot acabés perquè us veia a vosaltres, mare i pare, patir molt, preocupats i, fins i tot, desesperats, i jo no volia que ho passéssiu malament per mi. D'altra banda desitjava amb ganes quedar-me aquí amb vosaltres, per veure-us i abraçar-vos molt fort cada dia.
En tot moment vaig saber el meu estat de salut, sabia que no em curaria i que al final me n’aniria per sempre.
Deveu pensar que era molt jove per morir, però jo us dic una cosa: més val viure intensament i poc, que viure molt sense ganes.
No us preocupeu, no ploreu encara que sé que ho fareu. No feu tot això perquè jo he estat feliç tot el temps, he complert els meus desitjos en una setmana; i el més important és que heu estat amb mi i no m’heu abandonat en cap moment, no m’he sentit sol mai. "
Moltes gràcies a tots una vegada més. El vostre fill, amic i pacient, Raül.”


Núria Ortiz (1r C Batxillerat)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada