Quan em veu preocupada, em dóna un full i un bolígraf i
em diu que ho escrigui tot, com si fos un llibre. Que així serà més fàcil
perquè puc pretendre que és una historia externa. Decidida, vaig agafar el
valor per fer-ho i vaig començar:
“Tot va començar quan jo vaig néixer. La meva mare tenia alguns
problemes psicològics, però s’estava tractant amb pastilles i teràpia i
mai va donar greus problemes a la família. Tot i així, el meu pare
sempre la vigilava. Es veu que tenia una mena d'instint suïcida, però a
poc a poc va anar transformant aquest instint de dolor cap a ella mateixa,
a una agressivitat incontrolable. Va deixar de prendre la medicació i no
va assistir més a les teràpies amb el Sr. Scott. Però el que mai vaig
entendre és la raó que tenia el meu estimat pare per quedar-se al costat
de la seva dona, sabent que podia matar-lo. Mai vaig preguntar-li-ho, no
vaig tenir temps. Un dia, quan jo tenia uns sis anys, vaig presenciar
l’escena més traumàtica que he vist mai. Era com si estigués a càmera
lenta, i amb la qualitat que tindria una pel·lícula de Hollywood. Com el
ganivet, empunyat per la delicada mà de la meva mare, s’introduïa
lentament entre els pulmons del meu pare. Com la seva cara anava
canviant de la por al dolor. Però no sofria pel ganivet, sinó per la meva
mare. Ella estava plorant i el meu pare sentia el seu dolor, plorava amb
ella. Sabia que des d’aquell moment res tornaria a ser igual.
Vaig veure com les gotes de sang queien lentament fins xocar amb el
terra de la cuina. Aquella sang vermella com les roses, aquelles gotes
com pètals morts.
Jo no vaig fer cap crit, cap moviment per intentar parar-ho. Només em
vaig quedar allà observant, com qui mira una escena nadalenca des de
la finestra, com si fos un desconegut. El pitjor va ser que no vaig plorar
i continuo sense saber per què.
De sobte, la meva mare va dirigir els seus ulls cap a l’escala, des d’on
jo observava, i va venir corrents cap a mi encara amb el ganivet a la
mà. Jo no em vaig moure d’on estava, només vaig esperar el moment
de la meva mort. El moment en què em trobaria amb el meu pare.
Pensava que jo seria la següent. Però no va ser així.
Em va agafar una trena, i em va portar a la força cap al jardí i d’allà,
em va obligar a baixar al soterrani de casa. Mai hi havia baixat, sempre
pensava que hi havia monstres i criatures malignes, però ara l’únic
monstre que hi havia era la meva mare.
Em va llençar violentament a terra i amb una corda em va lligar a una
canonada que estava contra la paret i allà em va torturar. Potser
només ho va fer durant una mitja hora, però a mi em va semblar una
eternitat. Primer, va començar a fuetejar-me amb totes les seves
forces. Jo no vaig fer altra cosa que plorar i suplicar que parés, que jo
no havia fet res dolent. Però ella em va dir que tot era culpa meva, que
el fet que el meu pare estigués mort era culpa meva i que per això
m’estava castigant. I de sobte, es va girar i va començar a discutir amb
l’aire. Era com si tingués un amic imaginari.
En aquell moment vaig entendre que la meva mare no estava bé. És a
dir, ja sabia que tenia problemes psicològics i tot això, però mai m’havia
pensat que fossin tan greus. Em va mirar fixament i va veure que
portava la polsera d’or que m’havia regalat el meu pare l’any passat i
me la va treure bruscament, quasi trencant-la.
Després d’unes quantes hores de tortura, es va cansar de mi i va pujar
a casa. Va apagar els llums i es va oblidar de mi, em vaig quedar allà a
terra, amb el meu vestit brut i el meu cabell despentinat. No veig res.
Tot està obscur i començo a sentir la por dins meu.
Quan acabo, li entrego els papers i surto de l’habitació. Però abans de
sortir el Sr. Scott em diu “Algú t’està enganyant. Una persona molt
propera a tu, vés amb compte”, i torna dins del seu despatx. Què volia
dir amb això? Qui m’estava enganyant? Decideixo no pensar molt en
això i vaig cap a casa. Quan arribo, la porta està oberta i el primer que
penso és que m’han entrat a robar. Vaig lentament cap a la sala d’estar
i veig que la meva mare té el meu amic agafat pel coll.
La meva mare està horrorosa. Feia anys que no la veia i
preferia que hagués continuat així. Li demano que no faci mal al noi, que ell no
ha fet res i que deixi que se’n vagi. Sorprenentment, em fa cas. Ell va
corrents cap a la porta, sense dir paraula com de costum, i se’n va. Llavors,
la meva mare em dóna una carta, em somriu i surt per la porta tranquil·lament.
Obro el sobre quan estic sola i el començo a llegir:
“Estimada filla, sé que fa molt de temps que no ens veiem
i sé que no t’agrada la meva companyia. Per això t’escric aquesta carta i no
t’ho dic en persona. Crec que és important que sàpigues quina és la realitat.
Tot és culpa teva, però tu no ho vols veure. Vas ser tu qui va matar el pare.
Per què et negues a veure la realitat? Que no veus que el teu cervell està
jugant amb tu? Tu mai has anat al psicòleg i mai has anat a córrer amb aquell
amic teu. No existeixen, res és real. Jo sí que ho sóc. Necessito que tornis a
ser la mateixa noia que li agradava fer galetes amb mi i volia ser princesa.
Necessito que deixis tornar la meva filla. Si us plau.”
Res és real? Això no pot ser cert. Deixo caure la carta i
vaig corrents al mirall. Al veure el meu reflex, m’horroritzo. Estic plena de
sang i tinc un ganivet a la mà. No, no! Jo no vaig matar el pare, va ser la
mare qui ho va fer. És la mare qui està boja. Em tapo la cara amb les mans i
noto que tinc una polsera diferent de la que porto sempre. Miro el meu canell i
veig una polsera de plàstic on posa “Manicomi Central”. Veig les meves dades
apuntades i tot comença a ser una mica més clar. Els buits de la meva ment es
van omplint i em tornen records que vaig decidir oblidar. Torno a mirar el meu
reflex i aquest em comença a dir “Assassina”. Tot comença a girar al meu
voltant, em marejo i caic al terra. Ho recordo tot: el ganivet, la meva mare
cridant, el meu pare mort, la seva sang per tota la meva roba. Després va venir
el manicomi, l’habitació obscura de rehabilitació, les pastilles que no vaig
voler prendre... Tot.
Em comença a faltar l’aire i els batecs del cor
s’acceleren. Noto com em poso molt nerviosa en qüestió de segons i com em
tremola tot el cos. Necessito relaxar-me, respirar i deixar de pensar. Sóc una
assassina i mai m’ho perdonaré. Milers de veus familiars i alhora desconegudes
comencen a turmentar-me. Cada cop em falta més l’aire. Començo a perdre la
visió i la mobilitat de les cames. Necessito relaxar-me, respirar i deixar de
pensar. Tot és negre ara. No veig res i tinc por. Ja no sé què és real i què no
ho és. Necessito relaxar-me, respirar. Necessito...
Aina Tolivia Rubio (1r BTX B) 
Així, doncs, amb moltes ganes de començar a fer-vos aprendre aquestes normes reformades. A tall d'exemple, aviat la llista d'accents diacrítics s'escurçarà a només catorze parelles de casos. Us sembla bé? Penseu que ara n'hi ha molts més! Catorze no és tant...!
