PRIMER PREMI PROSA 1r CICLE
AUTORA: CLARA CAZALLA
NO TOTS ELS CAVALLERS VOLEN SEMPRE UNA PRINCESA
Aquesta es la historia d’en Marco un cavaller
sense armadura ni espassa.
En Marco viu en un poble petit,
és un jove normal de disset anys i al contrari del que tothom esperaria
d’aquesta historia ell no buscava una princesa, però això ho descobrirem més
endavant.
Era un dia solejat, les flors
començaven a sortir i la gent estava animada, potser era pel bon temps que feia
o potser era perquè s’acostava Sant Jordi, la festa literària preferida del
poble. A tan sols dos dies de la festa,
en Marco era incapaç de trobar un bon llibre per poder-se’l comprar, encara que
ben bé no sabia el que buscava.
Per atra banda
l’Ivan estava molt content amb la seva tria, havia escollit dos llibres molt
diferents entre ells, La llar de Miss
Peregrine per a nens peculiars i
Romeu i Julieta, havia vist
les dues pel·lícules i li cridava l’ atenció llegir els llibres, per poder
comparar. En el camí cap a casa va veure a en Marco, un company de classe. A l’
Ivan li semblava molt atractiu, els seus ulls verds li donaven tranquil·litat i
la seva veu li semblava sensual i serena.
A l’ Ivan li semblava que en
Marco era una persona estupenda, encara que no parlava molt amb ell perquè li
donava una mica de vergonya, en aquell moment el va veure en una paradeta de la
llibreria del poble i va veure l’ oportunitat perfecta per anar a parlar amb
ell.
En Marco estava molt concentrat
mirant els llibres tant que no es va adonar de que l’ Ivan se li apropava fins
que va estar davant dels seus ulls.
- Hola!- va dir l’ Ivan- Com
estàs?
- Hola Ivan! Estic una mica
estressat, perquè no trobo cap llibre per Sant Jordi.- va contestar en Marco.
- Doncs jo acabo de comprar-me
dos llibres ara mateix.- va dir orgullós l’ Ivan.
- Ah, si? No sabia que t’agradava
llegir i quins t’has comprat?- va preguntar en Marco interessat en la seva
resposta.
-Clar que m’agrada, m’he comprat La llar de Miss Peregrine per a nens
peculiars i Romeu i Julieta.- va contestar.
- Ostres! Del primer llibre mai
havia escoltat parlar, de que tracta?- va preguntar.
- Tracta sobre que rere una gran
tragèdia familiar, el protagonista segueix una sèrie de pistes fins a un
orfenat abandonat en una illa de Gales, tot seguit li passaran moltes aventures
que li faran prendre grans decisions- va resumir l’ Ivan.
- Si que te bona pinta, escolta
ara no tinc molt de temps però si vols demà quedem tu i jo a les 17:00 h a la
cafeteria davant de l’ institut i anem a buscar llibres.- va dir amb presa en
Marco.
- I tant, m’
encantaria. Adéu fins demà.- va acomiadar-se l’ Ivan.
Quan es van
separar cadascun va seguir el seu camí, en Marco va emprendre el seu camí cap a
casa, però de tornada sentia que al costat de l’ Ivan es sentia segur i volia
estar al seu costat sempre, no era cap secret que l’Ivan era atractiu, era
l’home que desitjaven tant homes com dones, era alt, faccions marcades, la pell
blanca, uns ulls foscos com la nit, i un cabell marró com la xocolata, a més a
més tenia una de les notes més altes de classe, “Amb un home com l’ Ivan al món
qui voldria estar amb mi?” es preguntava en Marco.
L’Ivan només
era capaç de pensar en lo bonic que era el seu somriure, en com el seu cabell
negre feia contrast amb la pell blanca, en com els seus verds brillaven sota el
sol de la tarda, en lo bé que es veia la diferencia d’ altura, en lo tendre que
li fa veure aquelles galtes amb un to vermellós, però sobre tot pensava en que
volia estar amb ell, encara que en Marco no li estimés com ell l’estimava.
En arribar a
casa en Marco, va saludar al seua mare, i es va estendre sobre el llit, va
estirar la ma per agafar el telèfon i va començar a mirar l’Instagram, va veure
que l’ Ivan havia publicat una foto, li va donar like i va mirar per sobre el que havia posat al peu de foto, ‘Mai sabràs el que sento per tu, no tinc
possibilitats de que m’ estimis perquè
tan sols em veus com un amic. T’ estimo.’ en aquell moment en Marco
no sabia com se sentia no sabia perquè li queien llàgrimes dels ulls si a ell
no li agradaven els nois, a ell li agradaven les noies, això s’ho va estar
repetint tota la tarda, de repent no li feia tanta il·lusió com abans quedar
amb l’ Ivan, llavors van començar les pors “Que passaria si m’ agradessin els
nois? La meva mare l’ acceptaria? Cada any em pregunten per la novia, però i si
resulta que només em pregunten novia en femení i no en masculí perquè no estan
a favor de la homosexualitat?” En Marco s’ imaginava com un cavaller, que en
aquell moment estava lluitant contra un gran dragó i quan estava a punt de
venci’l el drac se li escapava i no podia salvar al seu amor.
L’Ivan era un
altre cas, ell si sabia i tenia assumit que li agradaven els nois i esperava
que a en Marco, que mai havia estat de parella amb cap noia, també li
agradessin els nois o al menys que fos bisexual, així sentiria que té una
oportunitat amb ell, també esperava que en Marco s’adonés de que la foto que
havia penjat, on es veien les roses, les paradetes de llibres, també sortia ell
fullejant un llibre d’amor, era un missatge molt enrevessat però no es pot
permetre que ningú sàpigues que li agradava en Marco, no tenia gens en contra
de que ell ho sabés però tampoc volia obligar-ho a estimar-li, no ho podia fer,
s’ estimava més que ell l’estimés com amics que eren a que no li estimés gens
ni mica.
Mentrestant en
Marco s’ havia quedat adormit abraçat a una caixa de mocadors, que havia
utilitzat per assecar-se les llàgrimes que li havien caigut, el seu somni era
com un bucle només sortia el mateix pensament d’ ell vestit de cavaller lluitant
per salvar al seu amor.
Era plena nit,
però en Marco no aconseguia adormir-se, estava estressat, perquè no sabia que
fer amb el somni aquell tan estrany, havia pensat que era com una metàfora
d’ell mateix lluitant contra les pors però no se li acudia que por podia ser.
Amb molt d’ empeny va aconseguir agafar el son, i va poder dormir fins tard.
Era migdia, i
en Marco seguia dormint s’ havia anat a dormir a prop de les 7 del mati, però per si un cas ell s’ havia posat l’
alarma del mòbil però no oblidar-se de que havia quedat amb l’ Ivan, aquesta
alarma va començar a sonar emetent una música molt desagradable i a volums
excessius.
En Marco va
agafar la seva mandra del matins i la va arrossegar fins la cuina on li
esperava, un plat de macarrons i un a nota escrita a ma per la seva mare “Te
deixat el menjar fet jo m’he anat a treballar, no m’ esperis despert, amb amor
Mama.” Ell va agafar el plat de macarrons i el va posar dins del microones, i
mentrestant ell va parar la taula per una persona, el seu pare no vivia amb
ells, fa uns mesos el seu s’ en va anar a un lloc millor per viure, des de
llavors la seva mare s’havia centrat més en el treball perquè pensava que així
s’ oblidaria abans del que va passar, ell no te cap trauma ni res però es
refugia de la realitat amb la lectura.
Desprès de
menjar, va recollir el plat i va anar a vestir-se i arreglar-se per anar ben
arreglat i que l’ Ivan el veiés bé, cosa que a l’Ivan no li importava perquè
creia que en Marco es veia tendre i bonic amb qualsevol cosa, es va posar la
seva millor dessuadora i els seus texans preferits, llavors va agafar una
motxilla i dintre va ficar les claus, la cartera amb els diners i una jaqueta
per si la cosa es feia llarga i tenien fred, poc després va mirar l’hora i va
veure que feia tard així que ràpidament es va rentar les dents i amb les seves
mans es va pentinar d’ una forma que el feia veure desenfadat però a la vegada
arreglat, abans de sortir de casa va agafar el seu long per anar més ràpid, rere seu va tancar la porta i va baixar
les escales del seu pis, en arribar al carrer es va ficar a la carretera i va
anar patinant lo més ràpid possible fins la cafeteria on havien quedat, en
entrar a la cafeteria, tot el seu món es va parar i en l’ únic que es va poder
centrar va ser en l’ Ivan i en lo atractiu que es veia, llegint un llibre
concentrat, els seus llavis estaven entreoberts i les seves mans vagaven sobre
les línies de paraules que formaven la historia del llibre de Romeu i Julieta, sense fer molt
soroll en Marco es va apropar i es va assentar a la cadira que hi havia al
costat d’on l’ Ivan havia deixat les coses, l’ Ivan va somriure inconscientment
i poc a poc va anar pujant la mirada de la tràgica historia d’amor escrita per
Shakespeare i el va mirar, no deien res, per un moment el temps es va parar i
només existien ells fins que van escoltar a una veu fluixa, de nena petita, cridant
el nom d’ Ivan, el noi va girar el cap sense treure el bonic somriure que tenia
plasmat al rostre, llavors la nena
petita va tornar a parlar.
- Ivan, qui es
aquest noi del teu costat?- Va dir la nena.
- Ell es diu
Marco, es un company de classe- Va respondre a la nena amablement.
- Encantada sóc
Candela – Es va presentar la nena sense deixar d’ ensenyar el seu somriure
sense les dues paletes.
- Encantat- Va
dir en Marco amb un d’aquells somriures que a l’ I van li semblaven
irresistibles, un d’ aquells on el somriure era tan pur que arribava als ulls i
les galtes pujaven fins aquests.
- Bueno que? Ens
anem a mirar llibres?- Va preguntar l’ Ivan amb un toc de pressa per mirar
llibres.
-Si, Corre! –
Va exclamar la petita Candela- Agafa’m en braços Ivan!
Tot seguit el
noi va fer el que la seva germana petita li havia demanat, Marco els va mirar
com si fos la parella de germans més maca que havia vist mai, de repent el
sentiment que tenia abans de voler estar amb l’Ivan i que fossi tan maco amb
ell com ho és amb la seva germana va créixer encara més i va ser allà quan en
Marco es va adonar de que tenia sentiments per aquell noi de pell clara i ulls
negres, les pors van ser substituïdes per una sensació de satisfacció molt gran
i sense adonar-se estava somrient una altra vegada. Quan va veure la parella de
germans s’havia avançat un bon tres i que ell s’havia parat, va agafar
velocitat amb el long i en un tres i
no res ja estava amb ells llavors la nena va fer la pregunta que en Marco s’
esperava que fes en algun moment.
- Marco, hem
deixes provar a anar amb el teu skate
una estona?- Va preguntar la Candela amb cara d’ àngel, es fixava en la petita
carona de la nena i cada cop s’ adonava
de més semblances amb el seu germà.
- Candela!
Aquestes coses no es pregunten- Li va cridar l’atenció el seu germà- Ho sento,
a vegades és una mica irrespectuosa amb les persones- Es va disculpar l’ Ivan
- No passa res
Ivan, no feia falta disculpar-te, m’agrada que les persones em preguntin que si
poden anar amb skate perquè això
demostra que els hi mostra curiositat l’espot de patinar- Va aclarir el noi d’
ulls verds.-I per tu Candela m’has de prometre que aniràs amb cura i no t’
aniràs lluny, si vols el poses davant meu i t’ajudo- Li va dir a la petita nena
que li mirava amb ulls de cadellet.
-D’acord!- Va
cridar amb força la petita mentres baixava dels forts braços del seu germà.
En Marco va
parar el long i va fer pujar a la
nena, la va agafar per les petites mans i va donar impuls amb el peu a poca
velocitat perquè la Candela no es caigués ni tingués por de la velocitat, per
l’altre banda a li van gairebé se li queia la baba de veure al seu amor secret
tractant tant bé a la persona més important de la se seua vida, la seva
germaneta, escoltava el seu riure combinat amb la veu greu d’ en Marco, i tan
sols se li ocorria pensar que era la millor combinació de veus que havia escoltat,
en un tres i no res van arribar a la llibreria, era la llibreria de l’avi de l’
Ivan i la Candela, d’ aquí venia que li agradés tant llegir, i tot era perquè des de ell era nano
li havien portat a visitar al seu avi al treball i es passava hores i hores
fullejant les pagines de tot tipus de llibres, novel·les i còmics, estava segur
de que en Marco mai l’havia vist pel poble ja que no era molt coneguda entre
els habitants del poble, però tenia molta varietat de llibres, des de els més
nous fins els més antics, tan sols entrar en Marco es va quedar parat en veure
un llibre que volia des de fa molt de temps, va córrer fins a ell i sense cap
dubte el va comprar, quan ja l’havia pagat en Marco va córrer a abraçar a l’
Ivan, l’altre el va rebre gustós i es van abraçar fort, quan es van separar es
van quedar a prop, molt a prop, sentien la respiració de l’altre a la cara, es
van anar apropant però de sobte un so d’
una campaneta els hi va fer separar-se i al instant posar-se nerviosos i
vermells.
Quan van sortir
de la llibreria van veure que era de nit, la Candela feia un temps s’havia
quedat dormida a una de les tauletes per a nens petits de la llibreria, van
aprofitar la jaqueta que havia portat en Marco per tapar-li perquè no tingués
fred i sota el cel de la nit van anar caminat fins a casa, en Marco s’havia
ofert a acompanya’ls fins a casa ja que sabia que sa mare tornaria tard i no li
importava arribar més tard del previst, quan van arribar al portal en Marco va
ajudar a l’ I van a obrir la porta ja que portava a la Candela als braços i la
va pujar a casa, quan en Marco s’havia assegurat de que l’ Ivan es va girar per
continuar el seu camí fins a casa, que gracies a Déu no li quedava lluny, però
quan anava a posar el peu sobre la tabla del long una veu masculina cridava el seu nom, llavors es va girar i es
va trobar amb l’Ivan que baixava corrents per les escales.
-Gràcies per la
tarda d’avui, potser hauríem de parlar més en el dia a dia, no creus?-Va dir
l’Ivan amb la respiració entretallada per la carrera d’abans.
- Jo també ho
crec, per quan vols la pròxima quedada?- Va dir encuriosit en Marco.
- Et sembla bé
el dilluns després de l’ institut? És el dia de Sant Jordi i faran una lectura
de poesies a la plaça del mercat i m’ encantaria anar-hi amb tu.- Va proposar
l’Ivan
- La poesia es
el meu gènere literari preferit.- Va dir en Marco.
- Això vol dir
un si?- Va preguntar el noi d’ulls negres.
- Si.- Va
afirmar en Marco.
L’ Ivan ple
d’alegria va saltar als seus braços donant-li una gran abraçada, l’ abrasada va
ser llarga, en Marco es va deixar anar per l’emoció del moment que el va agafar
de la cara ràpidament i li va plantar un petó as llavis, ell s’esperava que l’
Ivan l’ apartés no que li seguís el petó que era el que estava passant en
aquell moment, el peó era lent i suau, era com un ball de llavis on només ells participaven,
tot era perfecte, la nit no era freda, i havia un petit fanal que semblava que
tan sols els hi il·luminés a ells, en aquell moment els pensaments del que
dirien d’ells no els importava, perquè allà només estaven ells i un petit fanal
que seria testimoni de l’amor que hi ha entre ells, quan es van separar van
recolzar front amb front escoltant el batec del cor de cadascun.
- T’ estimo
Marco, no saps quant, t’estimo des del primer dia que et vaig mirar als ulls i
vaig veure reflectida la pau en ells, t’estimo des del primer dia que vas
entrar a classe amb les teves ulleres sense vidre amb el cabell esvalotat pel
vent que feia, t’estimo i punt .- Va confessar l’Ivan
- Jo també t’estimo
no sé des de quan, ni com va passar però no importa, tan sols m’importa que tu
també m’estimis i puguem ser feliços junts, però desgraciadament es tard i es
millor que això ho parlem el pròxim dia per estar més tranquils i sigui més
aviat.- Va dir en Marco.
Es van
acomiadar l’un de l’altre i en Marco va tornar cap a casa, anava pensant en com
s’ho diria a la mare, no sap si ho acceptaria molt bé o no però l’havia de
respectar tal i com era.
Quan va arribar
li va sorprendre trobar-se a la mare esperant-li al sofà amb la taula parada i
el menjar sobre la taula, va deixar les coses a la l’habitació i es va preparar
per dir-li a la seva mare potser la noticia més important de la seva vida, per
dir-li que era homosexual, que li
agradaven els homes i no hi gavià res a fer amb això, que s’estimava a l’ Ivan,
que li feia feliç i que se sentia orgullós de dir-ho en veu alta i si feia
falta o cridaria per carrer.
Es va assentar
al sofà, les mans li suaven, i la suor li queia pel coll, estava llest, o això creia
ell, així que va començar a dir-li la noticia.
-Mama, hem de
parlar, més bé he de parlar jo, tu només ho acceptaràs i seguiràs amb la teva
vida, si?- Va començar dient en Marco.
-D’acord.- Va
dir amb veu fluixa la mare.
- He estat
quedant amb una persona aquests dies abans de Sant Jordi, i doncs m’he adonat
de que aquesta persona em fa feliç, i em fa sentir coses que mai he sentit per
altres, no crec que estigui enamorat, però sé que m’agrada més com n amic, i
dic amic perquè com suposo que hauràs intuït per la paraula amic, és noi, si
mama, sóc homosexual, i no li trobo cap problema, espero que tu ho entenguis i
ho acceptis, i estiguis orgullosa de mi, això no te res a veure en si sóc més
masculí o no, això te a veure amb elecció en la que jo no participo, jo no sóc
que decideix a qui agradar i a qui no, tampoc sóc jo qui decideix de qui em puc
enamorar ho no i espero que tot això ho entenguis perquè no sabria viure sense
la teva acceptació, ets important per a mi,
però també és important que m’ acceptis en aquest moment de la meva vida on he
pres aquesta decisió.- Va dir en Marco.
- Jo no sóc qui
per ficar-me en temes de sentiments i més si no son meus, jo t’accepto tal i
com ets perquè ets el meu fill i sé que aquell amic que t’agrada, et fa feliç i
això és l’únic que ens importa a totes les mares i pares, que els nostres fills
estiguin feliços, perquè aquí estem per tot, així que fill, jo t’accepto que
siguis homosexual, t’accepto igual que si fossis heterosexual o bisexual,
perquè l’ únic que m’ importa és la teva felicitat.- Va dir la mare amb
llàgrimes als ulls.
Tot seguit es
van abraçar com si el món s’acabés i després van sopar.
Al dia següent
tant l’ Ivan com en Marco van fer els deures dels dilluns i van repassar per
uns exàmens de química que tenien al mati següent, per la tarda en Marco va
sortir a fer la compra i l’ Ivan va continuar llegint el llibre que havia
començat la tarda anterior a la cafeteria mentres esperava a en Marco, i així
fins la nit, res interessant.
Era dilluns i
la gent estava contenta perquè era Sant Jordi, els nostres protagonistes pel
matí van fer l’ examen pel que havien estudiat des de feia temps, i per la
tarda van anar a veure les poesies a la plaça del mercat, però en Marco va
preparar una sorpresa, li va regalar un ram de roses vermelles amb una nota que
deia “Estimat meu, em faries l’ il·lusió
de ser la meva parella ara i sempre i acompanyar-me en aquest viatge que es la
vida gaudint de les nostres aventures?” però abans de que l’Ivan contestés
res se li va tirar el braços formant així una abraçada que els unia en una sola
persona, des de llavors en la seva relació tots son llibres, somriures, petons,
abraçades, riures i sobretot molt amor.
Aquella nit en
Marco va tornar a tindre aquell somni tan estrany del principi però en aquest
cas, si va veure que era el seu amor i que significava el drac, el dragó
significava la por que ell tenia a sortir davant la societat d’un poble petit
on no hi ha molta obertura de ment i on ser homosexual implica que en segons
quins cassos no estiguis ben vist per segons quines persones, per part de la
família de l’ Ivan s’ho van prendre molt bé era una cosa que ja s’ esperaven,
però la sense cap dubte es va alegrar més va ser Candela qui va començar a
saltar per la casa cridant que tenia a un peluix com a cunyat, i lo de peluix
ve a que l’ Ivan li nombrava així a casa seva, li deia peluix a en Marco perquè
era baixet, d’ulls clars i es veia tan tendre que donava ganes d’ abraçar-lo
sempre com a peluix i d’ aquí venia el nom de peluix.
- T’ estimo Ivan, no saps quant.- Van ser les ultimes
paraules xiuxiuejades per en Marco, abans de caure en mans de Morfeo.
