TEXTURES

PRIMER PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: LUNA MIA SIGLE 

LA NOIA A LA FINESTRA

Tot el que recordo és aquella noia a la finestra. Aquella noia com qualsevol altra que cada dia a les tres de la tarda treia el cap per la finestra. Aquella noia que sempre portava els cabells despentinats. Aquella noia que tenia una tassa de cafè com a cinquena extremitat. Aquella que, tot i no haver creuat dues paraules amb mi en tota la seva vida, m’havia ensenyat a estimar. O això és el que crec.

Gal·la, li deia jo. Com la protagonista d’aquella història d’amor impossible que vaig llegir en un dels meus viatges a Milà. Mai no vaig saber el seu nom, però creia, o volia creure, que tenia certa semblança amb la protagonista d’aquell relat: apassionada, valenta, sensible i amb un punt de bogeria. D’aquesta bogeria que se’t contagia i et fa sentir especial al món.

I aquí, en un llit de llençols blancs, la recordo. Penso en tot el que podria haver passat si hagués estat més valent, si m’hagués arriscat pel possible amor de la meva vida o potser només un entre d’altres. M’hauria llevat com qualsevol dia i potser hauria baixat a la cafeteria a esmorzar. O potser no. Potser només hauria esperat fins a les tres de la tarda per veure-la i, llavors, la saludaria com per casualitat, per educació. Potser li preguntaria com porta el dia, o la faria sentir envaïda? Podria iniciar una conversa que acabaria en una trobada pel poble. Aquell dia hauria estat el primer de la nostra història. O no. Li hauria portat flors, i l’hauria convidat a passejar i, potser, si la cosa hagués funcionat, li hauria demanat que es casés amb mi. Hauríem tingut fills? Sí, ella hauria estat una mare fantàstica. O això crec. Hauríem viatjat molt, arreu del món, l’hauria portat a les ciutats més boniques d’Europa. L’hauria fet feliç, molt feliç.

Tot això podria haver passat, o podria haver quedat només a la meva imaginació. Però si una cosa tinc clara, és que si hagués tingut el valor de saludar-la, així, per casualitat, aquests últims anys de la meva vida haurien valgut la pena, i potser jo no seria aquí, a aquesta habitació d’hospital, lamentant-me pel que no vaig ser capaç de fer quan vaig tenir l’oportunitat. Vaig ser il·lús en pensar que aquesta malaltia m’impediria formar una família com qualsevol persona sana, i que no podria riure, amar i gaudir mai més com una persona sana. I ara, al meu llit de mort, l’única cosa que desitjo és tenir l’oportunitat d’acomiadar-me de la persona que mai vaig ser capaç de saludar.