PREMIS SANT JORDI 2016

Tanquem la publicació dels premis Sant Jordi del curs passat amb el premi de la modalitat d'aula d'acollida. És un premi que ens fa una il·lusió especial, perquè simbolitza la incorporació de nous escriptors i escriptores a la nostra llengua. Com veureu, la imaginació de l'autor ens enriqueix com a lectors. Enhorabona, Gouyang!

EL SOMNI

El nen, que es diu Josep, viu amb el seu pare i la mare i amb el seu germà. Viuen en una casa a la muntanya de l'Índia. El pare i la mare treballen, el seu germà estudia. Ell estudia en un col·legi i sempre va amb cotxe.

Divendres hi va a peu, però aquell dia no podia acompanyar-lo el seu pare, perquè treballava. En Josep va anar al col·legi, però encara feia sol. Caminant i caminant. Després va fer tempesta i molta pluja. Ell no sabia què fer i s'agafava al fanal, i no podia més. En aquell moment al camí no hi havia ningú, però ell seguia avançant per veure si parava la tempesta. Però no parava. Llavors l'Ironman i el Thor es van assabentar que el Josep estava atrapat en una tempesta. Així el Thor i l'Ironman es van posar el seu vestit i se'n van anar a salvar-lo. El van portar al metge i van curar el Josep. Quan es va despertar es veia l'Ironman i van parlar i van riure i va trucar al pare per recollir-lo i déspres es van fer una abraçada i van marxar.

Déspres d'un mes, el Josep va trucar a l'Ironman. Van quedar per parlar i van decidir que l'Ironman fabriqués un vestit per al Josep. Després de dos mesos, el Josep ja té un vestit, i els dos van a anar a salvar gent. Però el Josep, salvant la vida a un noi, es va morir. I es va despertar i va dir:

QUE ERA UN SOMNI !!!

Gouyang Xiang

PREMIS SANT JORDI 2016

Continuem amb el segon premi de la modalitat d'articles d'opinió, en aquest cas amb un text de la Júlia Santamans, que ara ja cursa 2n de Batxillerat.

SANTA JORDINA

Tothom coneix la fantàstica llegenda del gran heroi Sant Jordi que mata un drac per salvar una bellíssima princesa de la qual no se sap ni el nom: amb el seu físic ja n’hi ha prou. Així, el cavaller queda vist com l’únic defensor de la noia, valent, fort i robust, i ella queda vista només com una bonica princesa que necessita el seu príncep blau per poder sobreviure i ser feliç, perquè ella és dèbil i dependent. Que "màgic" resulta tot! Al cap i a la fi és una llegenda, perquè si ens haguéssim d’enamorar del primer noi que ens regala una rosa ja estaríem perdudes, que ingènues seríem!

Però, i si transformem la llegenda? I si la princesa hagués enganyat el drac amb el seu enginy? I si sabés manejar l’espasa com un cavaller de la Taula Rodona? I si rebutgés l’amor del cavaller? Potser el més normal en l’actualitat seria haver acceptat la rosa pel detall i posteriorment comprovar l’interès de l’heroi. Un cop comprovat l’interès s’hauria de guanyar bé el seu amor, que no és una cosa qualsevol que es pugui aconseguir pel fet de donar quatre punxades a un drac.

I si tot fos al revés? La valenta princesa Jordina, una noia intel·ligent i autosuficient que trenca els estereotips de la típica princesa i és capaç d’arribar a un acord amb el drac abans que arribi Sant Jordi, que quan veu els resultats es queda amb un pam de nas. D’aquesta manera el drac també hi surt guanyant. Si a més Sant Jordi s’enamora de la princesa Jordina i la respecta i la cuida com cal, aquesta llegenda no podria tenir un millor final.

Júlia Santamans Hurtado (1r BTX A)

PREMIS SANT JORDI 2016

Encarem la recta final de la publicació dels premis Sant Jordi 2016, amb la modalitat d'articles d'opinió. El primer premi el va guanyar l'Eric Donate, amb un escrit sobre la memòria històrica. Enhorabona, Eric, i endavant amb la reivindicació de justícia per a les víctimes del conflicte que va assotar el nostre país a partir del 1936.

UNA ASSIGNATURA PENDENT

Des de fa molt de temps la memòria històrica al nostre país és un tema que no s’ha acabat de solucionar, els danys que va provocar la Guerra Civil i posteriorment la dictadura franquista van afectar, i segueixen afectant, milers de persones que continuen buscant els cossos dels seus familiars.

En primer lloc, l’any 2007 es va aprovar la Llei de Memòria Històrica al Congrés dels Diputats mitjançant l’acord entre PSOE, Esquerra Unida, Partit Nacionalista Basc i el Bloc Nacionalista Gallec, que va suposar un avanç perquè va reconèixer totes les víctimes de la guerra i del totalitarisme franquista, però que tenia alguns defectes, com traspassar la responsabilitat de l’obertura de les fosses comunes on encara hi ha milers de persones a associacions privades. A més, el text afirmava que la memòria de les víctimes del franquisme era personal i familiar, de manera que negava que els delictes comesos pel franquisme fossin contra tota la societat i la humanitat. Però el 2014, l’actual govern en funcions va derogar la llei, ja que als pressupostos generals de l’Estat del 2013 va quedar sense dotació pressupostària. Inexplicablement, en un tema on no hi hauria d’haver cap discussió, trobem que en aquest cas els dos partits més importants d’aquell moment van portar a terme unes polítiques que no afavorien les víctimes.

Per altra banda, en un informe de l’ONU s’esmenta clarament que Espanya mai ha establert una política d’Estat en la matèria, sinó que, com he dit abans, delega les responsabilitats a les associacions de víctimes, amb molt menys recursos que el mateix Estat. També critica l'existència de símbols franquistes pel nostre país, tot i que últimament alguns governs municipals intentin treure’ls. També es criticava el Valle de los Caídos, i es deia que difícilment es podria considerar un lloc de reconciliació on encara hi ha el cos d’un dictador que va assassinar 200.000 persones aproximadament. Mentre altres països que van patir problemes similars, com Alemanya amb la barbàrie nazi, van aprovar ràpidament mecanismes per reparar els danys, al nostre país encara avui en dia seguim amb el mateix problema.

En la meva humil opinió, no entenc la despreocupació per aquest tema: parlem d'una de les etapes més fosques de la nostra història, on milers de persones van morir, on es van prendre totes les llibertats d’una gent que confiava a fer un país democràtic. Mentrestant segueixen les famílies amb el dolor de saber que els seus familiars no van poder gaudir la seva vida, però afegint-hi el problema injustificable de no trobar els cossos. Espero que en el futur es torni a redactar una llei que corregeixi tots els errors de l’anterior i així finalment acabar definitivament aquesta assignatura pendent. És per això que tots ens hem d'unir, seguir protestant, ja que en un país democràtic com el nostre no podem seguint tenint aquest problema que ha passat de govern en govern. No només es tracta de conèixer plenament el nostre passat per reparar els danys a les víctimes, sinó que hem de conèixer el que va passar per no cometre els mateixos errors.

Eric Donate Delgado

1r B Batxillerat

 

PREMIS SANT JORDI 2016

Continuem la publicació dels premis Sant Jordi 2016, ara amb el segon premi de prosa de Batxillerat, que va ser concedit a l'Adrià Ibáñez, alumne de 2n A i que ara ja és a la Universitat. Enhorabona, Adrià!

Jo tornava a ser davant d'aquella tanca metàl·lica escrostonada amb òxid que ja havia vist tantes vegades i no vaig poder evitar sospirar amb resignació. Vaig pensar en l'estiu, aquell període de temps quan em podia permetre oblidar en quin dia vivia, els dies, però, s'anaven escolant en el calendari i finalment va arribar el moment que tant temia que arribés. Al meu voltant nois i noies de diverses edats, tots compartíem un mateix tret característic, les ulleres negres sota els ulls que indicaven una mala nit. Finalment el conserge de l'institut es va acostar a la porta, va introduir la clau i es va enretirar per evitar ser atropellat per una munió de nens fora de si. Jo senzillament vaig entrar amb el meu pas habitual, quasi arrossegant els peus per terra, al cap i a la fi res m'esperava a mi i jo no esperava ningú. Mentre pujava les escales cap a la que havia de ser la meva nova aula pensava en com de llarg se'm faria el batxillerat que tot just aquell dia començaria.

Malgrat la meva desgana a l'hora d'entrar, em vaig trobar la classe buida, no hi era ni tan sols el tutor. L'aula feia una forta olor de lleixiu i les finestres obertes deixaven passar el vent que feia tremolar els papers enganxats al suro al costat de la pissarra. La distribució de les taules i cadires era similar a la de cursos anteriors, la classe estava dividida per un passadís per on podien passar no sense dificultat dues persones i a cada banda hi havia cinc fileres de tres taules. Semblava que els que serien els meus companys es prendrien el seu temps, potser per acabar una conversa amb un amic o per apurar les últimes pipades del primer cigarret matiner. A mi ja m'estava bé, així podria escollir el lloc de la classe que més em plagués. No m'ho vaig pensar gaire i vaig prendre seient a primera fila, el que corresponia a la primera meitat i que donava a l'estret corredor. Qualsevol individu amb mala fe hauria pensat que ho feia per ensabonar-li la cara al professorat o que era un penjat dels estudis però la veritat era que darrerament hi havia bufetades per seure el més al fons possible i el meu objectiu era passar tan desapercebut com em fos possible. Per davant la porta oberta vaig veure treure el cap al meu professor de matemàtiques de l'ESO que em va saludar amb la mà, jo li vaig respondre amb un gest amb el cap. Instants més tard aparegué un home d'uns trenta anys, morè i amb el cabell curt arrissat que vaig deduir que seria el tutor del grup. Va deixar la seva bandolera damunt la taula gran de davant la pissarra, en va treure uns papers i va arrepenjar el seu cul a la taula. “Em sembla que al final només serem tu i jo”, digué ell en to de broma. Vaig encongir les espatlles, potser ell esperava alguna rialleta còmplice però aquesta no va arribar i es va posar a treure papers de la bandolera. En aquell instant va entrar per la porta una noia, duia els seus cabells negres com l'atzabeja solts i tenien molt volum, les faccions de la cara eren suaus i tenia el nas petit i bufó, els seus ulls eren lleugerament més clars que el negre absorbent de la seva cabellera i les seves pestanyes eren llargues i abundants. La noia va saludar el professor i va seure a la cadira del meu costat, jo no l'havia vist abans així que devia venir d'algun institut proper. A continuació varen anar arribant la resta dels meus companys que van anar ocupant progressivament els llocs, alguns d'ells els coneixia de cursos passats, altres com la noia que seia al meu costat els veia per primer cop. Tants nois i noies van anar arribant que per un moment vaig témer que no hi cabríem tots.

Després del xivarri inicial, especialment evident al fons de la classe entre grupets d'amics, el professor es va presentar i tot seguit va explicar les normes de funcionament del centre, va insistir en la puntualitat i va tractar d'explicar com funcionaven els horaris. Com les opcions de matèries de modalitat eren d'allò més diverses i en Jordi, que així es deia el tutor, no acabava d'aclarir-se amb la distribució d'aquestes, va decidir anar cridant-nos per ordre de llista per dir-nos ho individualment. Aquesta decisió va generar esbufecs i gests de protesta entre els meus companys que veien que el primer dia se'ls acabaria fent llarg desitjosos com estaven de tornar a casa. La espera se'm va fer llarga i mentre en Jordi anava cantant noms, jo vaig començar a perdre'm en un laberint de pensaments i vaig desconnectar de la realitat. “Àlex”, va dir el tutor, es increïble la manera en què reaccionem en escoltar el nostre nom, feia un moment estava virtualment mort, completament fora de cobertura però en escoltar el meu nom vaig retornar en mi i em vaig dirigir a la taula del professor. El xiuxiueig constant dels meus companys no em va impedir entendre el que a partir del dia següent seria el meu nou horari, vaig prendre nota en la petita llibreta que previsorament m'havia dut de casa. Un cop em va haver quedat tot clar, vaig tornar al meu lloc i em vaig sumir en el mateix estat d'inconsciència d'abans. No gaire més tard, en Jordi va anunciar que donava la jornada per acabada i que recordéssim que demà començaria l'horari normal.

Vaig ser el primer a abandonar la classe, els passadissos ja eren plens de gent empenyent-se per sortir, com si fugissin d'algun perill imminent, finalment vaig travessar la mateixa porta de ferro que m'havia rebut una hora i mitja abans. Davant l'institut, molts nois i noies van optar per esperar companys i comentar els horaris i els professors nous, jo senzillament vaig continuar el meu camí cap a casa sol, com ho havia fet sempre. Encara a setembre feia molt bon temps, els rajos de sol m'acaronaven la pell i una suau brisa es colava per l'interior de la meva samarreta de màniga curta i em feia notar la suor que començava a córrer coll avall des del meu cabell, el tupè es mantenia encara però segons l'ombra projectada a terra alguns cabells havien pres iniciativa pròpia. Els últims metres que em separaven de casa els vaig fer observant el cel, que s'entrelluïa entre les moreres i que avui era de color blau clar. Aquella nit mentre dormia no vaig deixar de pensar en aquell nom que d'alguna manera el meu subconscient havia retingut d'entre tots els altres: “Amèlia, Amèlia, Amèlia...”.

L'endemà em vaig llevar de bon humor, això no era gaire corrent en mi que sempre remugava una bona estona abans fins i tot abans d'haver-me desvestit, saber si sempre havia estat així em resultava difícil perquè no recordava haver-ho fet mai de cap altra manera. Vaig prendre l'esmorzar, vaig agafar la motxilla i em vaig acomiadar dels meus pares que també es disposaven a començar la seva jornada laboral. Aquest cop el vent venia més fresc i el sol encara es trobava baix però encara es podia anar encara pel carrer amb roba estiuenca. Quan vaig arribar la porta ja era oberta i la gent ja entrava a classe, em tocava castellà i no volia arribar tard el primer dia. En aquesta ocasió l'aula ja era mig plena, vaig recuperar el meu lloc, el lloc del costat restava buit. El professor de castellà era un vell conegut de l'ESO, es va presentar per als que encara no el coneixien, tenia fama d'estricte i meticulós però aconseguia donar tot el temari i si no xerraves gaire solia ser raonable. Faltava poc perquè sonés el segon timbre i ja pensava que la meva veïna de pupitre no arribaria quan va aparèixer per la porta visiblement esgotada per l'esforç d'arribar a temps. Sense perdre ni un segon va penjar la seva bossa del respatller de la seva cadira i s'hi va asseure. La classe va començar però jo em trobava dispers, aquesta desconcentració a diferència de la d'ahir la motivava ella, per alguna raó m'era impossible no dirigir-li alguna mirada de tant en tant. Em vaig fixar en els apunts que prenia, feia una lletra arrodonida que podia llegir fàcilment, utilitzava diversos colors de bolígraf i un regle per subratllar cada apartat. Per la meva part, els apunts estaven escrits amb una lletra petita i retorçada i eren monocromàtics, mentre els entengués jo i fessin el seu fet a mi ja m'estava bé. La resta de la classe va succeir amb relativa normalitat interrompuda de tant en tant pel professor per acabar amb les incipients converses del final de la classe abans que es descontrolessin del tot.

Quan va acabar la classe, vaig recollir l'estoig, la llibreta i el llibre, els vaig ficar a la motxilla i vaig marxar de l'aula. Fora hi havia l'Amèlia, la companya que seia al meu costat, abans que pogués marxar va dir “Àlex, oi?”. “Sí, suposo que tu ets l'Amèlia”, vaig respondre jo una mica sobtat que es dirigís a mi. “Sí, escolta, quines classes de modalitat fas tu?”, preguntà ella somrient amb interès. Em vaig quedar una mica en blanc però vaig aconseguir que finalment sortissin les paraules de la meva boca: “Física, química, matemàtiques i tecnologia industrial” vaig dir sonant poc convençut. La meva resposta la va agafar desprevinguda: “Ostres, sembla molt complicat”, digué. “Suposo que a tot ens acabem per acostumar...” Això va ser tot el que vaig poder dir abans que el torrent de persones que sortien de la meva classe i de les altres m'arrossegués i m'allunyés-me d'ella. Ja era lluny però vaig poder veure que la brillantor dels seus ulls havia disminuït i uns nois que tenia al darrere li feien gestos perquè s'apropés a parlar amb ells, ella es va girar i jo vaig començar a enfilar cap al taller de tecnologia.

El dia se'm va fer llarg, després de tres mesos sense treballar gens ni mica recuperar un horari intensiu de sis hores va posar a prova la meva resistència però la veritat és que la major part de les classes me les vaig passar encaboriat. Aquella tarda vaig sortir a córrer, un hàbit que vaig prendre per ocupar el meu temps després de fer els deures però que va acabar resultant extremadament útil per fugir de la realitat i perdre'm una estona. En arribar a casa no vaig poder evitar pensar en tot el que m'estava succeint últimament, podia ser veritat que comencés a interessar-me una noia?, després de passar tant temps amb la meva única companyia volia retornar a la societat.

Jo mai havia estat especialment hàbil amb les relacions socials, ja des del començament de l'ESO m'havia estat indiferent la companyia d'altres nois de la classe, trobava les seves converses banals i m'havia acabat sumint en una completa apatia a causa del meu estricte concepte de la utilitat i d'allò que es pràctic, res no valia prou per interessar-me. Potser els meus problemes es remuntaven a les classes de primària que, tot i que recordava ja amb certa nostàlgia, no em podien fer oblidar els malnoms que els nens em posaven i la meva timidesa a l'hora de buscar amics. Qui sap si el conjunt de totes aquestes coses m'havien anat endurint l'esperit i m'havien allunyat dels altres de forma preventiva per evitar mals majors. Ara potser, aquell noi de gel en el que m'havia convertit es trobava immers en el que li semblava un món de morts vivents àvids de noves modes, addictes a les relacions socials i a l'exposició pública, ell no ho podia entendre.

El temps passava i els dies es convertien en setmanes, els meus intents per establir algun contacte amb aquella noia després de la primera trobada infructuosa van resultar igual de productius. Mai sabia com iniciar una conversa perquè ja no coneixia de què parlaven els meus companys i l'últim que volia era aclaparar-la amb la meva insistència. Es veia força clar que la nostra comunicació era impossible, ella era nova i tot i això ja tenia un bon grupet d'amigues. Jo en canvi portava més de cinc anys i no podia considerar cap dels meus companys com un amic. Quan pensava amb el cap fred em deia que no hi havia cap necessitat de conèixer ningú perquè fins ara me n'havia sortit sense problemes i de totes maneres no hi havia evidències clares que jo li interessés un pèl més enllà que el primer dia va escollir seure al meu costat i la trobada al passadís. Cada vegada m'era més difícil apropar-m'hi perquè quan no anava amb una amiga anava amb una altra, però havia de fer la prova, així com a mínim m'acabaria de donar la raó que no em calia buscar-me més complicacions. Un dia vaig reunir una mica de valor i abans que marxéssim al patí vaig dir-li: “Escolta, Amèlia, t'importaria gaire que t'acompanyés allà on hagis d'anar?”. Ella em va mirar i va contestar: “Avui no pot ser, he quedat amb unes amigues de l'institut del costat”. Jo només vaig saber respondre: “Bé, no passa res, no et preocupis, vés-hi tranquil·la”.

Després d'aquella conversa ja no vam parlar més, jo em volia fer creure que allò que havia sentit era aigua passada i que una vegada més es demostrava que ella no tenia interès de cap tipus en mi. El destí m'havia ofert una alternativa i ara me l'arrabassava. Tot aquest temps fugint de la societat per sentir-me en pau i quan és ella que s'allunya de mi em faig mal. Les relacions entre persones sempre m'havien semblat complicades, hi ha tot de convencionalismes a respectar, se't demana que t'integris però no pots exigir que siguin ells qui s'adaptin tu, per tot això ho havia deixat estar. Qui sap si havia estat poc explícit, si no ho havia intentat prou o si molt en el fons no desitjava cap acostament. Si més enllà de l'atracció física evident cap a l'Amèlia s'ocultaven altres sentiments més profunds, no sabria com fer-los-hi saber perquè encara que ella no els hagués demanat, n'era la responsable i mereixia saber-los. Cada cop més em semblava que quan una persona s'enamora d'una altra, aquesta li entrega una espasa per l'empunyadura i l'última decisió és seva, indult o punyalada al cor. De totes maneres si hagués funcionat i jo li agradés, què se suposava que havia de fer?, mai havia tingut una relació d'aquest tipus abans. Jo no sabia de què parlen els enamorats, ni tenia amics per presentar-li, ni temes de conversa per entretenir-la. El millor seria, doncs, ser una mica egoista i estalviar-nos el tràngol els dos.

El curs va anar passant i l'hivern va deixar enrere la tardor i abans que me'n pogués adonar la primavera ja es trobava a les acaballes, es respirava un aire festiu a classe i els meus companys ja començaven a planificar les vacances. Des que havia pres la decisió de deixar-ho tal com estava les coses semblaven anar posant-se en ordre una altra vegada, però ara que arribava el final del curs no podia evitar sentir vertigen. I si l'Amèlia decidia canviar d'institut o es mudava a un altre poble i no la tornava a veure mai més? Si no intentava res i perdia l'oportunitat d'expressar-li els meus sentiments potser amb els anys acabaria embogint donant-li voltes a què hauria passat. Al cap i a la fi per alguna raó que escapa a la comprensió humana els nostres camins s'havien creuat i la fortuna havia d'alguna manera provocat que ens coneguéssim. Els carrers es van omplir de cartells que anunciaven concerts a l'aire lliure per celebrar l'arribada del bon temps i les vacances. Vaig prendre la decisió d'intentar-ho una última vegada, aquesta vegada a ser possible seria més directe i evitaria les ambigüitats. Ho faria al concert que se celebrava amb motiu del final de les classes, suposava que ella hi assistiria i potser l'ambient alegre del moment jugaria al meu favor.

L'últim dia de classe va arribar, entràvem una hora més tard, cosa que agraíem després d'unes setmanes d'infart repletes d'exàmens, d'aixecar-se d'hora i d'entregues de treballs molt ajustades. Vaig travessar les portes de ferro per última vegada aquell curs, aquell últim dia va transcórrer si fa no fa com el primer, amb en Jordi cridant-nos individualment per anar a recollir les notes i va concloure amb una allau de joves corrent com uns esperitats a gaudir de les vacances. A casa, la tarda no semblava acabar-se mai, desitjava de tot cor que el meu pressentiment s'acomplís i ella anés a la festa que tindria lloc al centre de la vila. Quan va començar a enfosquir, vaig dir als meus pares que aquella nit sortiria de festa. Ells es van sorprendre, tot i tenir l'edat de fer-ho mai els havia demanat permís, en el fons s'estranyaven que el seu fill fos tan solitari i des que havia acabat la primària no l'havien vist amb ningú. Després de sopar, em vaig posar una camisa, vaig agafar diners per recomanació de la meva mare i vaig sortir al carrer.

Eren les onze de la nit, els carrers estaven solitaris i tènuement il·luminats. En alguns carrers per on vaig passar només estaven encesos un de cada dos fanals però malgrat el respecte que imposava l'ambient fosc i tenebrós, vaig continuar el meu camí. El concert se celebrava a un parc proper a l'ajuntament, per arribar-hi vaig passar per davant de l'institut i una mica més endavant ja podia escoltar la música que rebotava en els edificis propers. A mida que m'anava apropant veia més joves amb bosses de supermercat plenes a vessar de licors, alcohols i refrescs que es dirigien cap aquella font de soroll. El parc era fosc i la música estava molt alta, es veien ampolles buides a banda i banda del camí i gots abandonats damunt les roques i els bancs, llums de colors es passejaven per la grava. Quan em vaig acostar cap a la multitud, vaig començar a reconèixer gent i pel que es veu també em van reconèixer a mi perquè em miraven com si es trobessin davant d'un genuí alienígena. La Mariona i un grapat més de companys, alguns que coneixia i altres que no havia vist mai, es van acostar a mi. “Què hi fas tu aquí?”, em va preguntar ella. “El mateix que vosaltres, suposo”, vaig contestar jo. Ells van riure: “Escolta Àlex, que en vols una mica?”. El Robert em va atansar un got d'algun alcohol que s'havien preparat ells mateixos. Vaig posar-me de puntetes i vaig provar de buscar l'Amèlia entre tota la gent congregada al parc, en comprovar que no hi era, vaig acceptar el got per anar fent temps fins que la veiés arribar.

Al cap de quinze minuts encara no hi havia ni rastre de l'Amèlia, m'havia acabat el got d'alcohol, tenia un gust afruitat però quan entrava se t'escalfaven les entranyes. El Robert i la Mariona encara em van omplir un parell de cops més el got, semblava que fer-ho els fes gràcia, com si estiguessin fent una malifeta. Al cap d'una hora ja estava cansat de la música, havia begut força però no estava begut i podia caminar sense cap problema en línia recta. En aquell moment em va quedar clar que l'Amèlia no apareixeria, em vaig excusar dient que ja era tard i malgrat les protestes dels meus companys i les seves ofertes de més alcohol, vaig disposar-me a sortir d'aquella gentada.

La sortida va ser força complicada, havia d'anar donant cops de colze per obrir-me camí i alguna vegada vaig rebre algun cop de gent que ballava. Un cop vaig poder escapar d'aquella munió de gent, vaig seguir el mateix camí que m'havia portat allà i tot just quan vaig girar la cantonada per un carrer estret on la gent feia mescles, la vaig veure. Era fosc però la sabria reconèixer entre milions de persones, discutia animadament amb un jove més gran que ella, ell l'agafava impedint que s'allunyés i ella li colpejava els braços perquè la deixés estar. “Ei brètol, que no veus que li estàs fent mal?”, vaig etzibar-li des d'una distància prudencial envalentit pels efectes de l'alcohol. “Tap de bassa, no saps amb qui parles, et faré miques si t'enxampo”, em va amenaçar ell. El brètol va despistar-se prou com perquè l'Amèlia pogués desempallegar-se'n i va marxar corrent. Veient que les coses es posaven lletges, jo també vaig decidir marxar, però en direcció contrària al que havia pres la noia, cap a casa meva.

No vaig deixar de córrer fins que em va semblar que els havia deixat enrere, em trobava en el carrer que duia a l'institut. Minuts més tard, vaig escoltar sorolls darrere dels cubells de les escombraries però no li vaig donar importància. Ja era davant de l'institut quan vaig sentir un fort cop al meu cap, soroll de vidres caient al terra i abans que tot es tornés fosc vaig veure la porta escrostonada amb òxid que donava la benvinguda a l'institut. No sé ben bé quant temps més tard, vaig sentir passes que s'apropaven a mi, vaig obrir una mica els ulls, era l'Amèlia. Venia plorant: “Àlex, queda't amb mi, no te'n vagis”, em va implorar agafant el meu cap estabornit, no vaig poder obrir la boca per dir res i llavors em va fer un petó. Tot es va tornar negre.

···

El doctor mai s'havia vist en una situació tan horrorosa, davant seu tenia una dona amb els ulls vermells pels plors i un home que devia ser el seu marit que la rodejava amb els braços per donar-li consol, tot i que ell també semblava destrossat. “Ho sento molt, de debò”, va començar a dir el doctor. “Quan l'equip mèdic va arribar, ja era massa tard”, es va justificar. “Però va patir molt?”, preguntà desfeta la mare del noi. “No, sembla que va patir una hemorràgia cerebral que va acabar amb la seva vida quasi a l'instant”, va explicar el doctor. “Els meus companys que van arribar en ésser avisats pels veïns, els van dir que van sentir sorolls fora i després corredisses, van baixar i van comprovar que el noi ja no respirava. El més probable és que abans de morir patís una al·lucinació autoinduïda com a reacció al traumatisme i que no notés res més després”.

Adrià Ibáñez Boix

(2n Batxillerat A)

REFORMA DE LA GRAMÀTICA I L'ORTOGRAFIA CATALANES

Com haureu sentit o llegit en els mitjans de comunicació, l'Institut d'Estudis Catalans està a punt de publicar una actualització important de la normativa de Pompeu Fabra, que data del primer terç del segle passat, concretament de l'època de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana.

En aquest sentit, un professor del Departament de Llengua i Literatura Catalanes de l'institut ha participat en una sessió de formació per veure com afectaran aquests canvis als nostres estudiants. Va tenir a lloc a Barcelona, a la seu dels Serveis Territorials del Departament d'Ensenyament, el proppassat dijous a la tarda.

La doctora Maria Josep Cuenca, membre de la Secció Filològica de l'IEC que ha elaborat la Gramàtica i especialista en sintaxi, ens va explicar la fonamentació tècnica dels treballs que s'han fet i que aviat es donaran a conèixer en la seva totalitat. Després, la doctora Anna Mundó, professora de didàctica de la llengua de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens va il·lustrar sobre l'ensenyament de la gramàtica als infants i adolescents.

A més l'IEC està a punt d'activar l'Acadèmia Oberta, una plataforma virtual de contacte entre la Secció Filològica i els diferents col·lectius que treballen amb la llengua catalana: escriptors, traductors, correctors, assessors i, evidentment, també mestres i professors. Es pretén que sigui una eina de comunicació àgil que serveixi per compartir els avantatges i els neguits que puguin comportar aquestes noves disposicions normatives.

Així, doncs, amb moltes ganes de començar a fer-vos aprendre aquestes normes reformades. A tall d'exemple, aviat la llista d'accents diacrítics s'escurçarà a només catorze parelles de casos. Us sembla bé? Penseu que ara n'hi ha molts més! Catorze no és tant...!

L’INSTITUT MANUEL DE CABANYES COL·LABORA AMB LA BIBLIOTECA ARMAND CARDONA TORRANDELL EN EL SET-CENTS ANIVERSARI DE LA MORT DE RAMON LLULL

Tot just començà el curs, el Departament de llengua catalana i literatura ha col·laborat amb la biblioteca Armand Cardona Torrandell en la commemoració dels set-cents anys de la mort de Ramon Llull.

La sala d’actes es va omplir de gom a gom. Alumnes de diürn, acompanyats per Txus Jardí, de nocturn, acomboiats per en Pere Raventós, i persones usuàries de la biblioteca van gaudir a pleret de la conferència d’Albert Soler, doctor en literatura medieval i responsable de l’edició crítica de Ramon Llull.

El doctor Soler va presentar-nos la figura de l’insigne homenatjat i explicà la gran aportació de Llull en la cultura europea de tots els temps. 

L’acte va acabar amb un torn obert de paraules. Val a dir que la participació del públic va ser molt activa, la qual cosa demostra l’interès que desperta Llull i la seva obra. 

 

 Àngels Parés Corretger