dilluns, 21 de desembre del 2015

AFERRAR-SE DE NOU A LA VIDA I RETROBAR-SE




“Però a mesura que passen les setmanes, els efectes de la substància que adormia els meus llavis, els meus ulls, la meva boca, el meu nas i els meus dits, son cada vegada més lleugers i avui, just avui, ha començat a sortir, furiós i desbocat, tot el que no he plorat.”
Maria Leach

M'assec, m’aixeco, em preparo un te, me’l prenc, m’estiro al sofà, em torno a aixecar, agafo els mocadors, m’estiro altre cop... però ara al llit. I m’adormo.
Ara ja no ploro, però estic cansada, només vull dormir... i desaparèixer.
Estic pensant, pensant en tots els moments que he viscut amb tu... Mentida, només em ve al cap que ja no ens tindrem mai més; no en aquesta vida almenys. En una altra potser.
I m’aixeco, torno a la realitat, a saber que estic sola, sense ningú que m’estimi, que em desitgi o que em trobi a faltar, i penso d'anar-me'n amb tu, lluny d’aquest lloc i de la soledat que m’envolta...
Miro la nit, la lluna muda que m’observa, i penso que allà on estiguis tu, també l’estaràs mirant... I a estones tinc ànsia de saber què hi ha després de la mort. T’estimo, això és el que penso després, t’estimo. Que tu també m’estimaves, i que a tu no t’agradaria que fes res del que estava pensant abans. Així que paro.
Muntatge sobre un dibuix de l'artista Paula Bonet i fotografia de l'autora
Però ara, ara vull deixar de pensar, de pensar en els altres i en mi, en tothom. I no puc, vull oblidar sense deixar de recordar, però m’és impossible.
Em fa mal el pit, i la veu... ja no puc cridar. No em surten les paraules que volen sortir, i les mans... s’han oblidat de volar i s'adormen. I tinc por, por de tenir per sempre més aquest sentiment que em fa tant de mal al cor; por de no poder treure’m mai més aquest buit de dins... perquè ara, ja només em queda la meva ànima. 
I és que... “Es absolutament necessari suïcidar-se cada cert temps, fugir d’un mateix, perdre’s, mudar la pell, tocar fons. Per després aferrar-se de nou a la vida i retrobar-se.”


                                                                M. Brull (4t ESO) 

dijous, 10 de desembre del 2015

DESCRIPCIÓ / ENDEVINALLA D'UN OBJECTE



La Mar González Català va escriure aquest text l'any passat, amb el professor Bernat Guarné. Passat l'estiu i gairebé el primer trimestre, us proposem l'endevinalla. Podeu enviat la resposta com a comentari a aquest article del blog Textures

Una sala diminuta cau com una gota i apareix darrere els barrots. No tinc ni idea d’on ha vingut. Dins de la saleta, hi ha persones juntament amb un home vestit amb l’uniforme de l’hotel. Aquest fa lliscar els barrots de la gàbia cap a una banda i la gent surt. Faig uns quants passos cap endavant sense saber gaire bé què he de fer. Algú m’empeny des de darrere. Entro a la cambreta, petita com una caixa. L’home de l’uniforme fa lliscar la porta per tancar-la. En realitat en són dues: una tanca dins l’altra de manera que una queda dins, l’altra fora. M’aferro a una barra que sobresurt a la paret, em poso a l’esquerra. Amb un moviment brusc que fa que gairebé caigui, la gabieta salta cap amunt fent pressió des de la part inferior dels seus peus. La caixa fa clics i clacs, trontolla lleugerament mentre es belluga la paret de davant meu que puc veure a través de la porta d’aquella mena de gàbia. Sembla com si anés cap avall però noto que va cap amunt. “Estic volant”, penso.

Mar González Català (2n ESO)