“Però a mesura que passen les setmanes, els efectes de la
substància que adormia els meus llavis, els meus ulls, la meva boca, el meu nas
i els meus dits, son cada vegada més lleugers i avui, just avui, ha començat a
sortir, furiós i desbocat, tot el que no he plorat.”
Maria Leach
M'assec, m’aixeco, em preparo un
te, me’l prenc, m’estiro al sofà, em torno a aixecar, agafo els mocadors,
m’estiro altre cop... però ara al llit. I m’adormo.
Ara ja no ploro, però estic
cansada, només vull dormir... i desaparèixer.
Estic pensant, pensant en tots
els moments que he viscut amb tu... Mentida, només em ve al cap que ja no ens
tindrem mai més; no en aquesta vida almenys. En una altra potser.
I m’aixeco, torno a la realitat,
a saber que estic sola, sense ningú que m’estimi, que em desitgi o que em trobi
a faltar, i penso d'anar-me'n amb tu, lluny d’aquest lloc i de la soledat que
m’envolta...
Miro la nit, la lluna muda que
m’observa, i penso que allà on estiguis tu, també l’estaràs mirant... I a
estones tinc ànsia de saber què hi ha després de la mort. T’estimo, això és el
que penso després, t’estimo. Que tu també m’estimaves, i que a tu no
t’agradaria que fes res del que estava pensant abans. Així que paro.
 |
| Muntatge sobre un dibuix de l'artista Paula Bonet i fotografia de l'autora |
Però ara, ara vull deixar de
pensar, de pensar en els altres i en mi, en tothom. I no puc, vull oblidar
sense deixar de recordar, però m’és impossible.
Em fa mal el pit, i la veu... ja
no puc cridar. No em surten les paraules que volen sortir, i les mans... s’han
oblidat de volar i s'adormen. I tinc por, por de tenir per sempre més aquest
sentiment que em fa tant de mal al cor; por de no poder treure’m mai més aquest
buit de dins... perquè ara, ja només em queda la meva ànima. I és que... “Es absolutament necessari suïcidar-se cada cert temps, fugir d’un mateix, perdre’s, mudar la pell, tocar fons. Per després aferrar-se de nou a la vida i retrobar-se.”
M. Brull (4t ESO)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada