PREMIS SANT JORDI 2015

Acabem la publicació dels treballs premiats l'any passat, amb una versió actualitzada i molt interessant de la llegenda de Sant Jordi. Amb aquesta narració, l'Anna Tort López, que l'any passat feia 4t d'ESO, va guanyar el segon premi en la modalitat de prosa. I recordeu que demà passat s'acaba el termini per presentar els treballs per a l'edició d'enguany.

UN SANT JORDI AL SEGLE XXI

Tothom coneix la llegenda de Sant Jordi. Aquell conte que parla d'un meravellós cavaller que va salvar un poble i la seva princesa dels atacs d'un terrible drac. Aquesta història és molt i molt antiga, però, què passaria si passés en la realitat d'ara? Avui dia, existeixen cavallers disposats a arriscar les seves vides per salvar els altres? Un cavaller salvaria una princesa en dificultats, o potser seria la princesa qui salvés el cavaller...

Vet aquí que a la meva ciutat vam viure en ple segle XXI una història semblant a la llegenda de Sant Jordi i el drac. Tot i que, aleshores, no ens en vam adonar i cap dels habitants va veure cap relació entre el que ens passava a nosaltres i el que explica el conte.

Feia un temps que un lladre s'havia fet famós per atracar de manera infal·lible i experta totes les joieries de la ciutat. No n'hi havia cap que se n'escapés. Entrava quan ningú s'ho esperava i s'emportava tot el que trobava. I abans que arribés la policia, ja havia desaparegut misteriosament. La primera setmana de cada mes no fallava. Mai se sabia el dia exacte, però quan entraven a un nou mes, tots els joiers de la ciutat es posaven a tremolar. Ningú sabia qui era el lladre, ni on vivia, ni d'on sortia ni com s'ho feia per robar d'aquella manera tan enginyosa.

No obstant això, el que sí que sabien els ciutadans, sobretot els propietaris de les joieries, era que estaven desesperats, i que la situació no podia seguir així. Però com que tampoc sabien trobar cap solució que els permetés deixar de ser atracats, van decidir acordar que cada vegada deixarien que el lladre robés a un d'ells i que ho triarien a sorts, perquè així, com a mínim, estarien avisats i es podrien preparar per mirar de combatre el delinqüent i, amb sort, atrapar-lo.

El següent cop que el lladre ataqués, el treballador de la joieria a la qual robés tenia l'encàrrec de comunicar la decisió dels ciutadans a l'atracador. I així va ser. El joier els va explicar que el lladre havia acceptat, malgrat haver-se'n rigut davant seu durant una bona estona. “Crec que no hi toca gaire, aquest home”, va dir el pobre treballador, molt espantat.

La majoria d'escèptics de la ciutat van haver-se d'empassar les seves paraules, ja que molts pensaven que el joier no sortiria amb vida d'atrevir-se a imposar condicions al terrible lladre. I, per a sorpresa de tothom, el delinqüent va complir la seva promesa i va anar a robar el dia establert i a la joieria acordada, el nom de la qual havia estat publicat al diari, a la plaça major de la ciutat i cridat als quatre vents per tots els ciutadans més xafarders.

D'aquesta manera els ciutadans van passar els següents mesos, i cada cop quedaven menys joieries per ser atracades, a mesura que la ciutat s'anava empobrint més i més. Fins que un dia, en el sorteig, va sortir elegida la joieria propietat de la filla de l'alcalde.

La filla de l'alcalde havia estat una de les joieres que s'havia oposat al sorteig, ja que havia dit que no serviria de res, perquè el lladre seguiria robant i no aconseguirien atrapar-lo d'aquesta manera, i que el que havien de fer era buscar alguna solució que els ajudés de veritat. Per això, quan la seva joieria va sortir al sorteig, molta gent va voler ajudar i defensar la noia i es van oposar que hagués de deixar la joieria a mercè del miserable lladre. La filla de l'alcalde era molt estimada a tota la ciutat i la seva botiga tenia un gran prestigi però, tot i així, ella va decidir complir el que s'havia acordat i el dia que li tocava va preparar-se per deixar al lladre que robés el que volgués a la seva joieria.

Va deixar la majoria de joies a sobre del taulell per evitar destrosses de les vitrines i va posar les claus a les caixes fortes perquè el lladre no trenqués els panys. Quan va acabar, va voler marxar de l'establiment abans que arribés el delinqüent, però no va estar de sort, perquè abans que pogués sortir, la porta de la joieria es va obrir de cop.

 
Un home encaputxat i amb un passamuntanyes aparegué dins la botiga, vestit amb roba bruta i que es veia molt usada, i amb una pistola a la mà. Aquest aspecte general de deixadesa contrastava força amb totes les joies de primera qualitat que portava per tot el cos. Collars, anells, braçalets... Si fins i tot duia adorns de dona!

El lladre va observar la botiga amb la cara d'algú que està observant un plat deliciós just abans de menjar-se'l. Va veure la filla de l'alcalde dreta al costat de la porta i va cridar: “Quieta, que això és un atracament!” La noia es va resistir a dir-li, irònicament: “Ostres, no ho sabia, i no m'ho esperava, que fos un atracament!” La va apuntar amb l'arma i va fer-la arraconar a la paret per poder començar a guardar dins la seva espellifada motxilla totes les joies que trobava. Però no va tenir gaire temps.

De sobte, es va sentir un fort rugit de motocicleta a l'exterior i un noi molt jove, aproximadament de l'edat de la noia de la joieria, vestit de policia, agafant amb força una pistola a la mà i amb unes manilles lligades al cinturó, va entrar per la porta. La noia el va reconèixer: era el famós oficial Jordi, un policia molt jovenet que tenia una meravellosa reputació per tota la comarca perquè atrapava tots els delinqüents. Però si tothom pensava que era una llegenda urbana! Doncs no, perquè allà estava, capturant el lladre.

L'oficial Jordi, tot i ser tan jove, va avançar amb pas segur i decidit cap al delinqüent. Mentre l'apuntava amb la pistola tota l'estona i aprofitant que el lladre tenia la vista clavada en l'arma, la noia, que feia estona que no es movia del racó on estava, just a l'esquena de l'atracador, es va aixecar d'un bot i, abans que cap dels dos homes pogués fer res, va donar-li un cop tan fort al lladre amb una enorme barra de ferro que hi havia al seu costat, que va caure estabornit. El Jordi no podia estar més sorprès. No era ell, el que estava capturant el lladre? I aquella noia, d'on havia sortit? Però va reaccionar de seguida, i va fer aixecar el delinqüent del terra mentre l'emmanillava amb les mans a l'esquena per fer-lo restar immòbil i poder trucar a més policies perquè se l'enduguessin.

Mentre esperaven els reforços, l'oficial Jordi es va quedar mirant la noia, que havia tornat a asseure's, esgotada i una mica espantada. Però no ho semblava pas, de poruga, quan s'havia aixecat de sobte i havia tombat el lladre amb una força extraordinària que l'havia deixat bocabadat. Mai, en totes les vegades que portava salvant pobles dels delinqüents, s'havia trobat ningú que l'ajudés. I menys una dona! Observant-la millor, es va adonar que era molt bonica, i que ella també l'estava mirant. Es va posar vermell, igual que ella i, va decidir, perquè recordés aquell dia com quelcom bonic, i no trist, en què havia demostrat la seva valentia, regalar-li un preciós anell que va prendre al malvat lladre.

La noia es va sentir molt afalagada i va donar-li les gràcies, però es va sorprendre que les gràcies les hi donés ell, per haver-lo ajudat a atrapar el lladre. Però abans que ella li pogués respondre que no havia estat res, que havia estat una cosa instintiva, van arribar els altres policies. Van endur-se el delinqüent i van felicitar i agrair la seva feina a l'oficial Jordi, que no parava de mirar la noia com preguntant-li si volia que digués que l'havia atrapat gràcies a ella. Però la jove va remenar el cap com dient que no, que no calia. Així que el que es va fer famós al poble va ser l'oficial Jordi, el que havia atrapat el terrible lladre, i a ella només se la va conèixer com la noia que estava a la joieria que anava a ser atracada quan el famós Jordi va rescatar el poble.

Però jo, amiga de la filla de l'alcalde, vaig conèixer la veritable història. I, aleshores, li vaig trobar la semblança amb la llegenda de Sant Jordi. Però, per una vegada a la vida, el cavaller havia estat ajudat per la dama en perill. I, per un cop, els protagonistes de la història no s'havien enamorat a primera vista i s'havien casat sobtadament com a la majoria de contes, tot i que recordo haver vist molts cops la meva amiga tocar-se l'anell que li havia regalat l'oficial Jordi i que sempre portava al dit i sospirar profundament. Però, com a la llegenda, la missió del Jordi era seguir capturant lladres i delinqüents, i la de la noia quedar-se al seu poble esperant el seu estimat, malgrat que, potser algun dia, ella tornarà a aparèixer davant d'ell per ajudar-lo a atrapar més lladres i, aleshores, la història canviarà altre cop completament.

Anna Tort López (4t C)

 

PREMIS SANT JORDI 2015

Falten pocs dies per al Sant Jordi d'enguany. I pocs treballs per publicar dels guanyadors de l'any passat. Avui pengem en aquest bloc Textures el 2n premi de prosa de 1r i 2n d'ESO, una narració molt i molt emocionant. La llegireu d'una tirada! Enhorabona, Oriol!

LA TEMPESTA DEFINITIVA

Corria l’any 1940. Tot sembla estar tranquil i normal a la costa oest dels Estats Units, però tot estava a punt de canviar per a cinc homes.

A San Francisco, Califòrnia, dos d’ells parlaven furiosament:

—Ja saps que no podem sortir amb aquest temps, Bill! —deia el primer.

—Doncs ho hem de fer —responia en Bill—, tant tu com jo sabem molt bé que si no atrapem els 250 kg. de peix necessaris ens despatxaran.

—Sí, ja ho sé, però la tempesta no para d’empitjorar. Sortir ara és pràcticament un suïcidi.

—Quina pena... —remugava l’altre—. Reuneix els altres.

Com que en Bill era el seu superior immediat se’n va anar a buscar la resta de la tripulació.

Ells dos, juntament amb tres col·legues més, eren els propietaris del vaixell Orca II, ja que el primer vaixell que havien fet s’havia estavellat contra unes roques ara feia dos anys. Com que no arribaven a la xifra mínima de peixos per dia, estaven amenaçats i, si no completaven la quantitat de peixos que devien, els despatxarien. Per això tenien tres dies.

Però aquesta era una part del seu problema: una gran tempesta, una com no s’havia vist mai, amenaçava la costa oest de Califòrnia. Per tant, avui era un dia tan bo com els següents per sortir a pescar.

Immediatament que en Bill va dir-li que es farien a la mar, va saber que seria un viatge només d’anada. Tot i això, en Joe va anar a buscar els altres companys. En Jim estava assegut en un barril de cervesa buit, bevent, mentre en Bob i l’Smith jugaven una partida de cartes, apostant-se vés a saber què.

Mitja hora, dues baralles i unes quantes esbroncades més tard, tots cinc es disposaren a navegar, en el que seria el viatge més perillós de la seva vida. Havien acordat no acostar-se a la tempesta i quedar-se més aviat a prop de la costa, pel seu propi benestar. També, no fer servir xarxes, perquè tan arran de costa no volien que hi hagués problemes.

Van aconseguir navegar sense problemes durant uns deu minuts, el temps que va caldre per aconseguir atrapar tres peixos. Tot i que l’Orca II era un bon vaixell, ràpid i mitjanament gran, no els estava...

De cop i volta, el cel es va enfosquir, les aigües s’agitaren i un vent huracanat va agitar el vaixell. S’havien allunyat massa de la costa i s’havien endinsat en la tempesta.

En aquell precís instant, una onada enorme s’estavellà contra el vaixell, i gairebé va bolcar-lo. Si en rebien més com aquesta, era molt probable que no duressin ni cinc minuts.

—Surt del timó! —cridà en Bill a en Jim, que en aquell moment era qui pilotava— Jo tinc més experiència aquí. Ordena els altres que es posin sota cobert!

En Jim va sortir de la cabina i l’espectacle que veié el deixà horroritzat. Com a bon pescador, sabia que els artilugis de pesca eren molt importants. Ara tres quartes parts d’aquests estaven desapareguts i els que quedaven estaven trencats o incomplets. Inclús una enorme gàbia que tenien estava partida per la meitat. Els pocs peixos que tenien estaven xipollejant per la coberta.

En Bob estava estirat sota els trossos de la gàbia trencada. Semblava que s’hagués fet molt de mal a l’espatlla. L’Smith estava entrant ja a la coberta inferior sense que ningú li ho hagués demanat. Sempre havia sigut molt gallina. En Bob s’aixecava lentament, però en Jim no veia per cap banda on es trobava en Joe. Aleshores el va veure, havia sortir volant del vaixell i s’havia aconseguit aferrar amb les dues mans a la vora del vaixell.

En Jim l’ajudà a pujar just quan una onada més gran que l’anterior impactava contra el vaixell, i feia que trontollés perillosament. Tots dos van entrar a dins.

—Hem d’enviar un S.O.S! —digué espantat l’Smith—. Hem de demanar ajuda!

—Hi estic d’acord. Si ens quedem aquí, morirem tots —va fer en Bob.

<<Em sentiu?>>, era en Bill pel walkie-talkie.

<<Et sentim, hem d’arribar al port>>, va cridar espantat l’Smith.

<<OK>>

En Joe s’assegué. Després d’haver sortit disparat del vaixell, esperava que la seva sort millorés. Però no va ser així, sinó que va empitjorar per moments.

Hi havia un forat al vaixell. I l’aigua estava entrant.

Desesperadament, van intentar trobar el forat per mirar de taponar-lo. Una altra onada s’estavellà contra l’Orca II i els va llençar tots contra els mobles de la part dreta del vaixell.

Quan va mirar va veure una única cosa: sang. Als seus peus hi havia un petit bassal de sang. Va intentar mirar de trobar d’on provenia i ho va veure.

En Bob estava estirat amb els ulls molt oberts i una gran ferida vermella al cap.

—L’hem de posar al llit i lligar-lo perquè no se’ns en vagi —proposà en Jim.

Tots tres el ficaren al llit i el lligaren, tot i que l’Smith ho va fer amb els ulls tancats perquè no podia ni veure la sang.

—Hi hem de fer alguna cosa —va dir l’Smith.

—Jo abans havia sigut metge —respongué en Jim. Crec que li podré posar uns punts a la ferida.

—Això esta molt bé —va respondre el primer—, però jo em referia a la tempesta. Mireu!

Esporuguits, van veure per la finestra una enorme onada d’aigua que es precipitava cap a ells. Devia fer uns sis o set metres d’alçada.

Només es van salvar gràcies a la perícia d’en Bill al timó, que va esquivar l’onada pels pèls.

Van seguir així durant un quart d’hora més, fins que l’aigua arribava fins a la cintura en els compartiments interns.

—Haurem de sortir fora d’un moment a l’altre! —va cridar en Joe per damunt del fragor de la violenta tempesta.

—Que ets boig o què!? —es va espantar l’Smith—. Allà fora no durarem ni tres minuts.

—Ho hem d’intentar —va grunyir en Bob, que s’havia recuperat força ràpid de la seva operació—. Això s’acabarà inundant tant sí com no.

Van decidir esperar fins que no poguessin més i aleshores sortirien.

Passats cinc minuts agònics, van haver de sortir, i es van reunir al voltant de la cabina del capità. En Bill estava xop de suor, però no els va voler donar el timó, al·legant que ell era qui portava més temps a la mar i era qui podia evitar el desastre.

Després d’unes cinc onades grosses i molts crits, van poder veure uns llums d’una ciutat: San Francisco.

L’alegria, però, va durar poc, perquè en aquell moment va començar a sortir aigua dels compartiments estancs. Només tenien uns minuts abans que el vaixell no s’enfonsés per complet.

—Heu enviat l’S.O.S.? —va fer en Jim.

—Sí —va contestar-li en Bill—, però no responen. No devem ser els únics que s’estan jugant el coll en aquesta tempesta.

—Ara estem molt a prop de la costa —va començar en Joe—, potser si féssim un senyal ens podrien enviar un equip de rescat.

—Ja —va dir l’Smith—, però com aconseguiràs que et vegin? Hauries de fer servir focs artificials i una pancarta enorme.

—Potser si agaféssim la bengala de senyals ens veurien —va reflexionar en Joe—. Vaig a buscar-la.

—Espera Joe! —va cridar en Bob.

Però en Joe tenia una idea i quan tenia una idea no hi havia ningú que el pogués convèncer del contrari.

Va obrir la porta que donava accés a la part inferior del vaixell, que estava inundada, i es submergí.

Va donar un cop d’ull a l’habitació i es va desanimar. Totes les coses estaven surant i era demanar massa que la bengala de senyals vingués surant fins a la seva mà.

Va recordar un petit armariet, ocultat a la part posterior del vaixell, i va anar fins allà. Va veure que seguia allà, el va obrir i va agafar la bengala de senyals. Quina mala sort! Només tenia un projectil. Hauria d’encertar el seu tret.

I mentre pensava tot això, una taula gran va venir surant fins a ell, i es van estavellar, amb tanta mala sort que a en Joe li va caure la bengala.

S’estava quedant sense oxigen però hi havia moltes coses que li barraven el pas. Va mirar cap avall i va veure la bengala. Va agafar-la i va mirar de pujar, però no tenia oxigen i la pila d’objectes que ara li barrava el pas era massa densa. No es podia creure que tot hagués d’acabar així per a ell.

Va apartar-ne uns quants amb unes empentes desesperades, i s’hauria ofegat si no hagués sigut per dos parells de mans fortes que el van treure de l’aigua.

En Jim i en Bob li van deixar espai mentre ell escopia tota l’aigua que s’havia empassat.

—Això ha sigut o el més valent que he vist mai, o l’animalada més grossa que has fet mai! —va cridar-li en Bill.

En Joe no va poder respondre-li amb un comentari sarcàstic com hauria volgut, perquè en aquell precís instant la part davantera del vaixell es va trencar amb un cruixit gens prometedor.

—A l’aigua !!! —va cridar en Bob.

Tots es van llençar a l’aigua, mentre l’Orca II es trencava per complet.

Però per què s’havia trencat? Va mirar i va veure que un passadís de roques s’estenia davant seu i va intentar arribar-hi.

Va pujar a la primera pedra amb penes i treballs, mentre en Bill i l’Smith intentaven pujar a la desesperada. En Jim també hi era però ja havia arribat al cim i donava ànims als seus companys. No se n’havia pogut anar perquè el passadís no era infinit, sinó que s’acabava uns metres més enllà.

Però on era en Bob? És clar, com no hi havia pensat abans? En Bob encara duia la ferida que s’havia fet al cap, i al reaccionar amb l’aigua freda i salada li devia estar bullint el cap.

El va trobar uns metres més endavant, allunyant-se de les roques. El pobre havia saltat per la banda oposada del vaixell i no sabia on havia d’anar.

Abandonant la seva pròpia seguretat, en Joe va saltar cap a l’aigua. Algú més nedava al seu costat. En Jim era un nedador expert i per res del món deixaria morir un amic si encara hi podien fer alguna cosa.

Junts, van agafar en Bob i el van arrossegar fins a les roques, submergint-se de tant en tant per evitar les onades.

—La bengala —va mussitar en Bob.

I és clar! Les restes de la barca encara estaven allà i un bon foc podia ser vist des de molts quilòmetres. Va disparar.

No sé quant temps va passar però els equips de rescat els van trobar tots cinc fent pinya i resistint damunt de les roques.

Aquesta és la història d’en Bob, en Jim, en Bill, l’Smith i en Joe, que tot i que van sobreviure van aprendre que amb el mar no s’hi juga.

Anys més tard encara continuaven treballant al mateix lloc, perquè la seva història els havia donat tanta anomenada que els seus peixos es venien gairebé al moment de ser pescats, amb el seu nou vaixell, l’Orca III.

Ara, tots cinc riuen de les peripècies d’aquell dia, però ningú no oblidarà mai la sort que van tenir.

Oriol Marcos Figueras (1r A ESO)

PREMIS SANT JORDI 2015

A pocs dies perquè s'acabi el termini de lliurament de treballs per als premis Sant Jordi 2016, publiquem un dels últims premis de l'any passat que ens faltava publicar. És el segon premi de poesia de 3r i 4t d'ESO. Podeu felicitar la Hawa Bah Bah, que ara ja és a Batxillerat.

Comiat

Petons, llargues abraçades

I llàgrimes amagades.

És hora de dir-nos adéu,

ja que has de marxar lluny meu.

Tot i ser conscient de l’amor

que il·lumina a cadascú el cor,

la distància ens separarà

i oblidar-nos de tot farà.

Les mans suaument encaixar-nos,

els ulls fixament mirar-nos.

 Coses que vam fer tu i jo junts

 però seran records perduts.

Tenint jo el cor tan robat,

i allò inesperat ha arribat:

el brillant fil que ens va unir

tot just es comença a esvair.

Em pregunto què passarà.

Si el destí, tornar et farà,

o deixaràs de buscar-me

i mai més voldràs trobar-me.

Delicadament besar-nos,

intensament estimar-nos.

Coses que vam fer tu i jo junts

però seran records perduts.

Darrerament et puc sentir

com intentes el meu nom dir.

I amb aquell somriure forçat

t’amagues, sense haver plorat.

Espero que em diguis, ara,

el que sents per mi encara.

Però el silenci t’ofega

i el cor més fort et batega. 

Tots els secrets explicar-nos

sense mots comunicar-nos.

Coses que vam fer tu i jo junts

però seran records enduts.

Dir-me què sents no costa tant

si tant m’has estat estimant.

Però dir-me què sents costa tant

si mai m’has estat estimant.

És veritat el que em deien

les amigues quan ens veien?

Amb els sentiments has jugat,

realment mai m’has estimat.

Amb passió estimar i sentir,

estar amb tu sense mentir.

Coses que jo vaig fer, només,

però ja no ho faré mai més.

Hawa Bah Bah (4t A ESO)