diumenge, 17 d’abril del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015

Acabem la publicació dels treballs premiats l'any passat, amb una versió actualitzada i molt interessant de la llegenda de Sant Jordi. Amb aquesta narració, l'Anna Tort López, que l'any passat feia 4t d'ESO, va guanyar el segon premi en la modalitat de prosa. I recordeu que demà passat s'acaba el termini per presentar els treballs per a l'edició d'enguany.

UN SANT JORDI AL SEGLE XXI

Tothom coneix la llegenda de Sant Jordi. Aquell conte que parla d'un meravellós cavaller que va salvar un poble i la seva princesa dels atacs d'un terrible drac. Aquesta història és molt i molt antiga, però, què passaria si passés en la realitat d'ara? Avui dia, existeixen cavallers disposats a arriscar les seves vides per salvar els altres? Un cavaller salvaria una princesa en dificultats, o potser seria la princesa qui salvés el cavaller...

Vet aquí que a la meva ciutat vam viure en ple segle XXI una història semblant a la llegenda de Sant Jordi i el drac. Tot i que, aleshores, no ens en vam adonar i cap dels habitants va veure cap relació entre el que ens passava a nosaltres i el que explica el conte.

Feia un temps que un lladre s'havia fet famós per atracar de manera infal·lible i experta totes les joieries de la ciutat. No n'hi havia cap que se n'escapés. Entrava quan ningú s'ho esperava i s'emportava tot el que trobava. I abans que arribés la policia, ja havia desaparegut misteriosament. La primera setmana de cada mes no fallava. Mai se sabia el dia exacte, però quan entraven a un nou mes, tots els joiers de la ciutat es posaven a tremolar. Ningú sabia qui era el lladre, ni on vivia, ni d'on sortia ni com s'ho feia per robar d'aquella manera tan enginyosa.

No obstant això, el que sí que sabien els ciutadans, sobretot els propietaris de les joieries, era que estaven desesperats, i que la situació no podia seguir així. Però com que tampoc sabien trobar cap solució que els permetés deixar de ser atracats, van decidir acordar que cada vegada deixarien que el lladre robés a un d'ells i que ho triarien a sorts, perquè així, com a mínim, estarien avisats i es podrien preparar per mirar de combatre el delinqüent i, amb sort, atrapar-lo.

El següent cop que el lladre ataqués, el treballador de la joieria a la qual robés tenia l'encàrrec de comunicar la decisió dels ciutadans a l'atracador. I així va ser. El joier els va explicar que el lladre havia acceptat, malgrat haver-se'n rigut davant seu durant una bona estona. “Crec que no hi toca gaire, aquest home”, va dir el pobre treballador, molt espantat.

La majoria d'escèptics de la ciutat van haver-se d'empassar les seves paraules, ja que molts pensaven que el joier no sortiria amb vida d'atrevir-se a imposar condicions al terrible lladre. I, per a sorpresa de tothom, el delinqüent va complir la seva promesa i va anar a robar el dia establert i a la joieria acordada, el nom de la qual havia estat publicat al diari, a la plaça major de la ciutat i cridat als quatre vents per tots els ciutadans més xafarders.

D'aquesta manera els ciutadans van passar els següents mesos, i cada cop quedaven menys joieries per ser atracades, a mesura que la ciutat s'anava empobrint més i més. Fins que un dia, en el sorteig, va sortir elegida la joieria propietat de la filla de l'alcalde.

La filla de l'alcalde havia estat una de les joieres que s'havia oposat al sorteig, ja que havia dit que no serviria de res, perquè el lladre seguiria robant i no aconseguirien atrapar-lo d'aquesta manera, i que el que havien de fer era buscar alguna solució que els ajudés de veritat. Per això, quan la seva joieria va sortir al sorteig, molta gent va voler ajudar i defensar la noia i es van oposar que hagués de deixar la joieria a mercè del miserable lladre. La filla de l'alcalde era molt estimada a tota la ciutat i la seva botiga tenia un gran prestigi però, tot i així, ella va decidir complir el que s'havia acordat i el dia que li tocava va preparar-se per deixar al lladre que robés el que volgués a la seva joieria.

Va deixar la majoria de joies a sobre del taulell per evitar destrosses de les vitrines i va posar les claus a les caixes fortes perquè el lladre no trenqués els panys. Quan va acabar, va voler marxar de l'establiment abans que arribés el delinqüent, però no va estar de sort, perquè abans que pogués sortir, la porta de la joieria es va obrir de cop.
 
Un home encaputxat i amb un passamuntanyes aparegué dins la botiga, vestit amb roba bruta i que es veia molt usada, i amb una pistola a la mà. Aquest aspecte general de deixadesa contrastava força amb totes les joies de primera qualitat que portava per tot el cos. Collars, anells, braçalets... Si fins i tot duia adorns de dona!

El lladre va observar la botiga amb la cara d'algú que està observant un plat deliciós just abans de menjar-se'l. Va veure la filla de l'alcalde dreta al costat de la porta i va cridar: “Quieta, que això és un atracament!” La noia es va resistir a dir-li, irònicament: “Ostres, no ho sabia, i no m'ho esperava, que fos un atracament!” La va apuntar amb l'arma i va fer-la arraconar a la paret per poder començar a guardar dins la seva espellifada motxilla totes les joies que trobava. Però no va tenir gaire temps.

De sobte, es va sentir un fort rugit de motocicleta a l'exterior i un noi molt jove, aproximadament de l'edat de la noia de la joieria, vestit de policia, agafant amb força una pistola a la mà i amb unes manilles lligades al cinturó, va entrar per la porta. La noia el va reconèixer: era el famós oficial Jordi, un policia molt jovenet que tenia una meravellosa reputació per tota la comarca perquè atrapava tots els delinqüents. Però si tothom pensava que era una llegenda urbana! Doncs no, perquè allà estava, capturant el lladre.

L'oficial Jordi, tot i ser tan jove, va avançar amb pas segur i decidit cap al delinqüent. Mentre l'apuntava amb la pistola tota l'estona i aprofitant que el lladre tenia la vista clavada en l'arma, la noia, que feia estona que no es movia del racó on estava, just a l'esquena de l'atracador, es va aixecar d'un bot i, abans que cap dels dos homes pogués fer res, va donar-li un cop tan fort al lladre amb una enorme barra de ferro que hi havia al seu costat, que va caure estabornit. El Jordi no podia estar més sorprès. No era ell, el que estava capturant el lladre? I aquella noia, d'on havia sortit? Però va reaccionar de seguida, i va fer aixecar el delinqüent del terra mentre l'emmanillava amb les mans a l'esquena per fer-lo restar immòbil i poder trucar a més policies perquè se l'enduguessin.

Mentre esperaven els reforços, l'oficial Jordi es va quedar mirant la noia, que havia tornat a asseure's, esgotada i una mica espantada. Però no ho semblava pas, de poruga, quan s'havia aixecat de sobte i havia tombat el lladre amb una força extraordinària que l'havia deixat bocabadat. Mai, en totes les vegades que portava salvant pobles dels delinqüents, s'havia trobat ningú que l'ajudés. I menys una dona! Observant-la millor, es va adonar que era molt bonica, i que ella també l'estava mirant. Es va posar vermell, igual que ella i, va decidir, perquè recordés aquell dia com quelcom bonic, i no trist, en què havia demostrat la seva valentia, regalar-li un preciós anell que va prendre al malvat lladre.

La noia es va sentir molt afalagada i va donar-li les gràcies, però es va sorprendre que les gràcies les hi donés ell, per haver-lo ajudat a atrapar el lladre. Però abans que ella li pogués respondre que no havia estat res, que havia estat una cosa instintiva, van arribar els altres policies. Van endur-se el delinqüent i van felicitar i agrair la seva feina a l'oficial Jordi, que no parava de mirar la noia com preguntant-li si volia que digués que l'havia atrapat gràcies a ella. Però la jove va remenar el cap com dient que no, que no calia. Així que el que es va fer famós al poble va ser l'oficial Jordi, el que havia atrapat el terrible lladre, i a ella només se la va conèixer com la noia que estava a la joieria que anava a ser atracada quan el famós Jordi va rescatar el poble.

Però jo, amiga de la filla de l'alcalde, vaig conèixer la veritable història. I, aleshores, li vaig trobar la semblança amb la llegenda de Sant Jordi. Però, per una vegada a la vida, el cavaller havia estat ajudat per la dama en perill. I, per un cop, els protagonistes de la història no s'havien enamorat a primera vista i s'havien casat sobtadament com a la majoria de contes, tot i que recordo haver vist molts cops la meva amiga tocar-se l'anell que li havia regalat l'oficial Jordi i que sempre portava al dit i sospirar profundament. Però, com a la llegenda, la missió del Jordi era seguir capturant lladres i delinqüents, i la de la noia quedar-se al seu poble esperant el seu estimat, malgrat que, potser algun dia, ella tornarà a aparèixer davant d'ell per ajudar-lo a atrapar més lladres i, aleshores, la història canviarà altre cop completament.

Anna Tort López (4t C)
 

1 comentari: