dimarts, 12 d’abril de 2016

PREMIS SANT JORDI 2015

Falten pocs dies per al Sant Jordi d'enguany. I pocs treballs per publicar dels guanyadors de l'any passat. Avui pengem en aquest bloc Textures el 2n premi de prosa de 1r i 2n d'ESO, una narració molt i molt emocionant. La llegireu d'una tirada! Enhorabona, Oriol!



LA TEMPESTA DEFINITIVA



Corria l’any 1940. Tot sembla estar tranquil i normal a la costa oest dels Estats Units, però tot estava a punt de canviar per a cinc homes.

A San Francisco, Califòrnia, dos d’ells parlaven furiosament:

—Ja saps que no podem sortir amb aquest temps, Bill! —deia el primer.

—Doncs ho hem de fer —responia en Bill—, tant tu com jo sabem molt bé que si no atrapem els 250 kg. de peix necessaris ens despatxaran.

—Sí, ja ho sé, però la tempesta no para d’empitjorar. Sortir ara és pràcticament un suïcidi.

—Quina pena... —remugava l’altre—. Reuneix els altres.

Com que en Bill era el seu superior immediat se’n va anar a buscar la resta de la tripulació.

Ells dos, juntament amb tres col·legues més, eren els propietaris del vaixell Orca II, ja que el primer vaixell que havien fet s’havia estavellat contra unes roques ara feia dos anys. Com que no arribaven a la xifra mínima de peixos per dia, estaven amenaçats i, si no completaven la quantitat de peixos que devien, els despatxarien. Per això tenien tres dies.

Però aquesta era una part del seu problema: una gran tempesta, una com no s’havia vist mai, amenaçava la costa oest de Califòrnia. Per tant, avui era un dia tan bo com els següents per sortir a pescar.

Immediatament que en Bill va dir-li que es farien a la mar, va saber que seria un viatge només d’anada. Tot i això, en Joe va anar a buscar els altres companys. En Jim estava assegut en un barril de cervesa buit, bevent, mentre en Bob i l’Smith jugaven una partida de cartes, apostant-se vés a saber què.

Mitja hora, dues baralles i unes quantes esbroncades més tard, tots cinc es disposaren a navegar, en el que seria el viatge més perillós de la seva vida. Havien acordat no acostar-se a la tempesta i quedar-se més aviat a prop de la costa, pel seu propi benestar. També, no fer servir xarxes, perquè tan arran de costa no volien que hi hagués problemes.

Van aconseguir navegar sense problemes durant uns deu minuts, el temps que va caldre per aconseguir atrapar tres peixos. Tot i que l’Orca II era un bon vaixell, ràpid i mitjanament gran, no els estava...

De cop i volta, el cel es va enfosquir, les aigües s’agitaren i un vent huracanat va agitar el vaixell. S’havien allunyat massa de la costa i s’havien endinsat en la tempesta.

En aquell precís instant, una onada enorme s’estavellà contra el vaixell, i gairebé va bolcar-lo. Si en rebien més com aquesta, era molt probable que no duressin ni cinc minuts.

—Surt del timó! —cridà en Bill a en Jim, que en aquell moment era qui pilotava— Jo tinc més experiència aquí. Ordena els altres que es posin sota cobert!

En Jim va sortir de la cabina i l’espectacle que veié el deixà horroritzat. Com a bon pescador, sabia que els artilugis de pesca eren molt importants. Ara tres quartes parts d’aquests estaven desapareguts i els que quedaven estaven trencats o incomplets. Inclús una enorme gàbia que tenien estava partida per la meitat. Els pocs peixos que tenien estaven xipollejant per la coberta.

En Bob estava estirat sota els trossos de la gàbia trencada. Semblava que s’hagués fet molt de mal a l’espatlla. L’Smith estava entrant ja a la coberta inferior sense que ningú li ho hagués demanat. Sempre havia sigut molt gallina. En Bob s’aixecava lentament, però en Jim no veia per cap banda on es trobava en Joe. Aleshores el va veure, havia sortir volant del vaixell i s’havia aconseguit aferrar amb les dues mans a la vora del vaixell.

En Jim l’ajudà a pujar just quan una onada més gran que l’anterior impactava contra el vaixell, i feia que trontollés perillosament. Tots dos van entrar a dins.

—Hem d’enviar un S.O.S! —digué espantat l’Smith—. Hem de demanar ajuda!

—Hi estic d’acord. Si ens quedem aquí, morirem tots —va fer en Bob.

<<Em sentiu?>>, era en Bill pel walkie-talkie.

<<Et sentim, hem d’arribar al port>>, va cridar espantat l’Smith.

<<OK>>

En Joe s’assegué. Després d’haver sortit disparat del vaixell, esperava que la seva sort millorés. Però no va ser així, sinó que va empitjorar per moments.

Hi havia un forat al vaixell. I l’aigua estava entrant.

Desesperadament, van intentar trobar el forat per mirar de taponar-lo. Una altra onada s’estavellà contra l’Orca II i els va llençar tots contra els mobles de la part dreta del vaixell.

Quan va mirar va veure una única cosa: sang. Als seus peus hi havia un petit bassal de sang. Va intentar mirar de trobar d’on provenia i ho va veure.

En Bob estava estirat amb els ulls molt oberts i una gran ferida vermella al cap.

—L’hem de posar al llit i lligar-lo perquè no se’ns en vagi —proposà en Jim.

Tots tres el ficaren al llit i el lligaren, tot i que l’Smith ho va fer amb els ulls tancats perquè no podia ni veure la sang.

—Hi hem de fer alguna cosa —va dir l’Smith.

—Jo abans havia sigut metge —respongué en Jim. Crec que li podré posar uns punts a la ferida.

—Això esta molt bé —va respondre el primer—, però jo em referia a la tempesta. Mireu!

Esporuguits, van veure per la finestra una enorme onada d’aigua que es precipitava cap a ells. Devia fer uns sis o set metres d’alçada.

Només es van salvar gràcies a la perícia d’en Bill al timó, que va esquivar l’onada pels pèls.

Van seguir així durant un quart d’hora més, fins que l’aigua arribava fins a la cintura en els compartiments interns.

—Haurem de sortir fora d’un moment a l’altre! —va cridar en Joe per damunt del fragor de la violenta tempesta.

—Que ets boig o què!? —es va espantar l’Smith—. Allà fora no durarem ni tres minuts.

—Ho hem d’intentar —va grunyir en Bob, que s’havia recuperat força ràpid de la seva operació—. Això s’acabarà inundant tant sí com no.

Van decidir esperar fins que no poguessin més i aleshores sortirien.

Passats cinc minuts agònics, van haver de sortir, i es van reunir al voltant de la cabina del capità. En Bill estava xop de suor, però no els va voler donar el timó, al·legant que ell era qui portava més temps a la mar i era qui podia evitar el desastre.

Després d’unes cinc onades grosses i molts crits, van poder veure uns llums d’una ciutat: San Francisco.

L’alegria, però, va durar poc, perquè en aquell moment va començar a sortir aigua dels compartiments estancs. Només tenien uns minuts abans que el vaixell no s’enfonsés per complet.



—Heu enviat l’S.O.S.? —va fer en Jim.

—Sí —va contestar-li en Bill—, però no responen. No devem ser els únics que s’estan jugant el coll en aquesta tempesta.

—Ara estem molt a prop de la costa —va començar en Joe—, potser si féssim un senyal ens podrien enviar un equip de rescat.

—Ja —va dir l’Smith—, però com aconseguiràs que et vegin? Hauries de fer servir focs artificials i una pancarta enorme.

—Potser si agaféssim la bengala de senyals ens veurien —va reflexionar en Joe—. Vaig a buscar-la.

—Espera Joe! —va cridar en Bob.

Però en Joe tenia una idea i quan tenia una idea no hi havia ningú que el pogués convèncer del contrari.

Va obrir la porta que donava accés a la part inferior del vaixell, que estava inundada, i es submergí.

Va donar un cop d’ull a l’habitació i es va desanimar. Totes les coses estaven surant i era demanar massa que la bengala de senyals vingués surant fins a la seva mà.

Va recordar un petit armariet, ocultat a la part posterior del vaixell, i va anar fins allà. Va veure que seguia allà, el va obrir i va agafar la bengala de senyals. Quina mala sort! Només tenia un projectil. Hauria d’encertar el seu tret.

I mentre pensava tot això, una taula gran va venir surant fins a ell, i es van estavellar, amb tanta mala sort que a en Joe li va caure la bengala.

S’estava quedant sense oxigen però hi havia moltes coses que li barraven el pas. Va mirar cap avall i va veure la bengala. Va agafar-la i va mirar de pujar, però no tenia oxigen i la pila d’objectes que ara li barrava el pas era massa densa. No es podia creure que tot hagués d’acabar així per a ell.

Va apartar-ne uns quants amb unes empentes desesperades, i s’hauria ofegat si no hagués sigut per dos parells de mans fortes que el van treure de l’aigua.

En Jim i en Bob li van deixar espai mentre ell escopia tota l’aigua que s’havia empassat.

—Això ha sigut o el més valent que he vist mai, o l’animalada més grossa que has fet mai! —va cridar-li en Bill.

En Joe no va poder respondre-li amb un comentari sarcàstic com hauria volgut, perquè en aquell precís instant la part davantera del vaixell es va trencar amb un cruixit gens prometedor.

—A l’aigua !!! —va cridar en Bob.

Tots es van llençar a l’aigua, mentre l’Orca II es trencava per complet.

Però per què s’havia trencat? Va mirar i va veure que un passadís de roques s’estenia davant seu i va intentar arribar-hi.

Va pujar a la primera pedra amb penes i treballs, mentre en Bill i l’Smith intentaven pujar a la desesperada. En Jim també hi era però ja havia arribat al cim i donava ànims als seus companys. No se n’havia pogut anar perquè el passadís no era infinit, sinó que s’acabava uns metres més enllà.

Però on era en Bob? És clar, com no hi havia pensat abans? En Bob encara duia la ferida que s’havia fet al cap, i al reaccionar amb l’aigua freda i salada li devia estar bullint el cap.

El va trobar uns metres més endavant, allunyant-se de les roques. El pobre havia saltat per la banda oposada del vaixell i no sabia on havia d’anar.

Abandonant la seva pròpia seguretat, en Joe va saltar cap a l’aigua. Algú més nedava al seu costat. En Jim era un nedador expert i per res del món deixaria morir un amic si encara hi podien fer alguna cosa.

Junts, van agafar en Bob i el van arrossegar fins a les roques, submergint-se de tant en tant per evitar les onades.

—La bengala —va mussitar en Bob.

I és clar! Les restes de la barca encara estaven allà i un bon foc podia ser vist des de molts quilòmetres. Va disparar.

No sé quant temps va passar però els equips de rescat els van trobar tots cinc fent pinya i resistint damunt de les roques.

Aquesta és la història d’en Bob, en Jim, en Bill, l’Smith i en Joe, que tot i que van sobreviure van aprendre que amb el mar no s’hi juga.

Anys més tard encara continuaven treballant al mateix lloc, perquè la seva història els havia donat tanta anomenada que els seus peixos es venien gairebé al moment de ser pescats, amb el seu nou vaixell, l’Orca III.

Ara, tots cinc riuen de les peripècies d’aquell dia, però ningú no oblidarà mai la sort que van tenir.

Oriol Marcos Figueras (1r A ESO)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada