dissabte, 23 de gener de 2016

PREMIS SANT JORDI 2015 (PROSA 1r i 2n ESO)

Continuem la publicació dels Premis Sant Jordi de l'any passat amb el primer premi en prosa de 1r i 2n d'ESO. En aquest cas, és un text de la Marina Cunillera Galán. Quan va guanyar el premi feia 1r, ara ja fa 2n, és clar!



LA BOLA DE CRISTALL

Tot va començar un dia molt assolellat i quatre germans es van despertar.
—Bon dia, Tomàs, tu que ets el més gran de tots, vés a despertar la resta.
En Tomàs, encara adormit, va anar cap a l’habitació del Blai, que era el segon més gran, i va picar superfort a la porta i va començar a fer sorolls estranys. En Blai, sense por, va obrir la porta i va dir:
—Tomàs, què carai vols, ara?
—Mira, Blai, vés a despertar el Roger i el Biel, que jo no vull!
Un cop tots quatre estaven desperts, en Tomàs va dir:
—Avui és el dia en el qual trobaré la bola de cristall i em casaré amb la princesa!
En Blai va rebotar:
—Doncs abans que demanis l’únic desig de la bola de cristall jo em faré famós i ric! Gràcies a la bola, és clar.
Mentrestant a l’altra habitació el Roger i el Biel parlaven amistosament.
—Saps què, Biel? Jo vull aconseguir la bola de cristall per fer-me ric i famós!
—Doncs jo, Roger, la vull aconseguir per casar-me amb la princesa!
—Ja ho sé, Biel! Anem a buscar tots dos junts la bola: serà més fàcil que  buscar-la per separat .
—És clar, perquè si tenim problemes ens podem ajudar.
—Ens direm l’equip...
—Bola de cristall!
El Tomàs i el Blai, encara discutint com a nens petits, van anar a esmorzar:
—Blai, jo sóc el més gran, seguríssim que l’aconseguiré jo!
—Roger, tu ets el més gran, però ets un covard i així no aconseguiràs la bola de cristall!
Llavors en Tomàs va arrencar a córrer i li va dir al Blai amb to de burla:
—Si no m’enxampes, seré el primer que la trobaré! —i li va treure la llengua.
Abans que en Blai s’aixequés de taula per perseguir en Tomàs, el seu pare li va recordar que havia de fregar els plats, i va marxar cap a la cuina remugant.
En Tomàs seguia corrent fins que va xocar amb la vella de la mansió. Li deien “la bruixa” perquè havia aconseguit fer coses extraordinàries. I li va dir:
—Jove, on vas amb tanta pressa?
—Vaig a buscar la bola de cristall i ho he de fer ràpid abans que algú m’avanci.
—Noi, si vas sol no...
Abans que acabés la frase en Tomàs ja havia marxat corrents pensant com n’era de pesada aquella dona.
En Blai va acabar de fregar els plats i va sortir cames ajudeu-me de la cuina i va passar per davant de la senyora vella sense ni tan sols mirar-la, i ella va deixar anar:
—Caram, quina pressa que tenen sempre el jovent d’avui en dia.
En Biel i en Roger van sortir de l’habitació i van anar a esmorzar, i la vella va acostar-se a ells i va seure a taula:
—Hola, Carme —li va dir en Biel—. Com va tot?
—A mi tot em va molt bé, però als vostres germans no sé què els passava, tots dos han sortit corrents del castell com a dues cabres boges. I vosaltres, què penseu fer, avui?
—Teníem pensat anar a buscar la bola de cristall —va dir en Roger.
—L’únic problema és que no sabem on és ni on hem de buscar —va seguir en Biel.
La Carme es va posar a riure i els dos nens la van mirar amb una cara molt sorpresa. Tots dos creien que no havien dit res tan graciós.
—Nois, la bola de cristall no l’heu de buscar sinó que és ella qui us trobarà: l’única cosa que heu de fer és estimar i, si està de bon humor, us concedirà un desig a cadascú de vosaltres.
El pare, entrant al menjador, va dir:
—Biel, vés a fer els llits de la vostra habitació, i tu, Roger, acaba’t l’esmorzar. Per cert, algú sap on són en Tomàs i en Blai?
—Tots dos han sortit del castell a buscar la bola de cristall —va dir la Carme.
—Però tu... —va intentar parlar en Roger.
—Tu tranquil, que no la trobaran. Necessiten amor i ells no en tenen: l’única cosa que fan és barallar-se —va dir la Carme per tranquil·litzar en Roger.
El pare, una mica desorientat, va contestar:
—És igual on siguin si a l’hora de dinar estan a casa.
I va marxar cap a la cuina amb una pila de plats, gots i coberts mentre entrava en Biel amb la roba bruta.
En Tomàs i en Blai van estar buscant per tots els racons del poble a veure si trobaven la bola de cristall convertint-ho tot en una competició plena de paraulotes i odi. En Biel i en Roger, en canvi, es van passar el matí jugant com a bons germans compartint joguines i rient tota l’estona. Cap a l’hora de dinar l’equip bola de cristall estava jugant al jardí quan, de cop, alguna cosa brillant els va enlluernar els dos. A poc a poc s’hi van acostar i van quedar al·lucinats quan...
—Mira, Biel, és la bola de cristall!
—És veritat! La Carme tenia raó.
—Bon dia, he sentit que em buscàveu i heu demostrat tant d’amor que us mereixeu un desig.
—La veritat —va dir en Biel— és que això era abans. Ara ens hem adonat que no importa com som ni què tenim: el que importa és que ens tenim l’un a l’altre. Oi, Roger?
—En Biel té tota la raó. Jo ja no vull ser ric i famós perquè, si ho fos, potser no podria estar amb ell.
En Blai i en Tomàs van tornar de la seva expedició i es van trobar els seus germans petits parlant amb la bola de cristall:
—Nois, heu demanat algun desig? —va preguntar ansiós en Tomàs.
—No, la veritat és que tenim tot el que volem —van dir tots dos.
—Doncs aparteu-vos, sacs de mocs! —va exclamar en Blai.
Abans que demanessin cap desig, la bola va desaparèixer i va deixar caure una nota sobre les mans dels petits que deia:
“Ensenyeu què vol dir estimar i amor als vostres germans, ho necessiten. Crideu-me quan vulgueu i us concediré el vostre desig.
Una salutació de la bola de cristall.”

         Marina Cunillera Galán (l'any passat 1r A, ara 2n A!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada