dilluns, 18 de juny de 2018

SEGON PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: MARTA IBÁÑEZ 


VIATGE EN TREN




El despertador sonava com cada matí però aquell no era un matí qualsevol. Despertar-me sempre m’ha costat però en aquesta ocasió era diferent. M’esperava un dia ple d’emoció i aventura, era el primer cop que viatjava sola en tren. Em vaig aixecar d’un salt del llit i vaig preparar-me l’esmorzar: llet amb Colacao, uns cereals, dues torrades amb melmelada i una poma. M’encanta esmorzar sense pressa, és relaxant. Recollint la taula vaig adonar-me que el cel estava cobert, plouria. Vaig acabar de tancar la maleta, vaig agafar el bitllet i la documentació i sortir disposada a no tornar en molt de temps.

Havia arribat a l’estació. Era un edifici eclèctic amb preciosos detalls que la guarnien fent d’ella un monument característic de la ciutat. Sortien d’ella una gran quantitat de persones. Suposo que havia arribat a l’estació un tren procedent de Barcelona. Encara quedava mitja hora perquè arribés el tren que em portaria a la meva destinació. Vaig seure a les escales i vaig menjar-me l’entrepà que havia preparat el dia anterior. Era deliciós. Mentre gaudia d’aquell deliciós menjar veia la gent passar. Una àvia portava als seus néts a fer una excursió al poble del costat. Els nens semblaven tenir la mateixa il·lusió que jo per viatjar. Somreien i cantaven cançons, alhora l’àvia semblava rejovenir cada segon amb l’alegria que sentia passant un dia amb els seus adorats néts.

Quan ja no quedava ni una molleta de pa del meu petit àpat vaig entrar a l’estació i vaig preguntar quina era la línia del meu tren. Mai m’havia entès amb els papers, sempre he preferit parlar les persones. Em sembla que això ho he tret de la meva mare, ella volia preguntar per assegurar-se. La línia per la qual passaria el tren era la cinc. Hi havia molta gent, el soroll es feia insuportable. Vaig decidir dirigir-me amb el meu equipatge a la línia pertinent. Allà només esperaven el mateix tren que jo tres persones. Un d’ells era un home alt i prim amb una expressió facial seriosa. No m’inspirava confiança la seva mirada freda i impassible. Tenia els ulls clars, gairebé blancs, i la seva pal·lidesa contrastava amb la meva pell morena. Vaig apartar la vista de seguida, em produïa temor pensar que pogués advertir que l’observava amb deteniment. Les altres dues persones eren una parella. El noi era molt guapo, somreia molt i no parava de mirar a la seva xicota com si fos el primer cop que la veia. La noia l’abraçava contenta. Eren la viva imatge de la felicitat. El seu equipatge era escàs, només portaven un parell de motxilles poc plenes.

El tren es podia començar a distingir en l’horitzó. Vaig treure ràpidament el bitllet de tren per mirar el vagó en el qual es trobava el meu seient. Era el vagó divuit. El tren va parar tot fent un soroll de frenada. No va baixar ningú. Vaig pujar directament al meu vagó, ja que aquest havia parat just davant meu. L’entrada era molt estreta i el meu equipatge pesava molt. Després de posar l’equipatge al seu lloc vaig seure al meu seient. Era un bon seient, era ample còmode i, a més, era al costat de la finestra. Anunciaven per megafonia la sortida del tren. No tronaria en molt de temps. De sobte vaig sentir un vertigen que va tallar-me la respiració. Deixava la ciutat on havia viscut tota la meva vida. Ho havia de fer, ja no hi havia marxa enrere. El tren començava a moure’s i les meves pors s’esvaïen.

El paisatge era preciós. Poc després d’haver sortit de l’estació es veien uns immensos camps de flors. Per aquella zona només hi havia la tranquil·litat del camp, quedaven lluny els ambients sorollosos de la ciutat. Les rialles dels dos enamorats que havia vist a l’andana van distreure la meva mirada d’unes vistes que mai no havia presenciat. Seien dues files més endavant. Parlaven baixet i contenien les seves riallades. Es respirava un ambient de calma i pau. Amb aquesta sensació vaig seguir mirant per la finestra. Ara començaven a caure unes gotes molt fines de pluja. Vaig adormir-me.

El tren va frenar bruscament. Havia dormit dues hores. Ara, al meu costat s’asseia un jove pèl roig. Va notar el meu petit sobresalt i es va presentar. Es deia Paul i tenia dos anys més que jo. Vam parlar una bona estona. Ell parlava molt del seu poble. Em va venir de gust visitar-lo. Ho faria algun dia. Jo no li vaig explicar molt sobre la meva vida. No hi havia molt a explicar. Després d’una llarga conversació sobre els temes d’actualitat es va fer el silenci. Em vaig posar a llegir el llibre que havia comprat pel viatge: una novel·la romàntica. El Paul no va trigar molt a interrompre’m per convidar-me a un cafè al vagó restaurant. Vaig acceptar.

El vagó restaurant era l’últim del tren. Vam avançar a través dels vagons plens de gent. Un nen petit em va agafar de la jaqueta per cridar la meva atenció. Jo em vaig girar i el vaig mirar amb tendresa. La seva mare va disculpar-se i va renyar-lo. Jo li vaig dir que no passava res i que tenia un fill molt bufó. El Paul ja era al vagó-restaurant. En veure’m va dir-me que havia demanat dos cafès tallats. Vaig donar-li les gràcies i vam seure en una taula. Mentre ens portaven el que havíem demanat jo li explicava el meu incident amb el nen petit. Ell em va dir que li encantaven els nens. Em sentia ve amb aquell desconegut que començava a conèixer. Parlàvem baixet i conteníem les riallades com la parella que havia pujat en la mateixa estació que jo. Notava que la gent ens mirava de la mateixa manera que jo mirava aquella parella.

Vam passar dues hores parlant asseguts al vagó restaurant. Cada cop em sentia més a gust amb ell. Els temes fluïen i els somriures eren constants. Quedava més de mig trajecte per arribar a la nostra destinació però no volia que aquest viatge en tren acabés. Quina casualitat! Els dos anàvem al mateix lloc. Vam aixecar-nos per tornar al nostre lloc. Tonant als seients el nen petit em va somriure i jo vaig buscar a la butxaca de la jaqueta un caramel. Era un caramel dels grans de maduixa. El nen el va mirar amb una brillantor als ulls extraordinària. Va acceptar-lo dient gràcies i ensenyant-lo a la seva mare tot rient.


Vaig seure al meu lloc i vaig seguir llegint la novel·la romàntica. Després de deu minuts llegint vaig pensar que volia seguir parlant amb el Paul. M’agradava. Ell em va dir que m’havia vist donant-li el caramel al nen i que li semblava una noia molt maca. Mentre ho deia jo ja m’havia posat molt vermella i m’amagava darrere el llibre. Vam quedar en silenci durant una estona. De cop i volta em va preguntar si volia ballar. Jo, mentre reia li vaig dir que sí. Em va agafar la mà i em va portar a la separació que hi ha entre vagó i vagó. Allà va començar a cantar mentre m’agafava de la cintura i la mà. Hi havia molt poc espai però em va semblar un molt bon ballarí. Va deixar de cantar i va somriure. Ens havíem anat apropant cada cop més. Érem a mil·límetres l’un de l’altre. La porta d’un vagó es va obrir. Era l’home de mirada freda que havia pujat a la mateixa estació que jo. Va somriure i va passar pel nostre costat. Va notar que ens havíem enamorat.

Vaig despertar-me. Tot havia sigut un somni. No hi havia ningú assegut al meu costat. Només feia una hora que havíem sortit de l’estació, seguia plovent i els dos enamorats seguien parlant i rient. M’hauria agradat que no fos un somni. Però no necessito cap persona al meu costat. La meva aventura només acabava de començar.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada