TEXTURES

SEGON PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: MARTA GISBERT 

BATES BLANQUES

<<En sortir per la porta cap a la meva llibertat vaig saber que ja  no hi havia marxa enrere>>

·Aterrada, fatigada, impotent i sense poder moure’m. Em sentia com un ocell atrapat en una gàbia, anhelant la seva llibertat o esperant el dia de la seva mort. També em sentia com un maniquí, manipulada per les persones de bata blanca que a una certa hora del dia portaven el que calmava per unes poques hores el meu patiment i dolor, callant aquelles melodies que sonaven dins del meu subconscient cridant-me coses incoherents i sense explicació alguna. Em deien  que era una rebel·lió dels meus pensaments cap a l'exterior volent sortir fora del meu devastat cos en rehabilitació.

L'única solució que trobava després de prendrem el minúscul i rectangular medicament que em proporcionaven a una certa hora del dia, era cridar però sense cridar, demanant auxili en silenci esperant ser escoltada per les ànimes perdudes voleiant lliurement en aquest inhòspit lloc.

Em trobava aÏllada entre quatre parets de color ivori, sense res al voltant, buida, però amb mi a dins. Em semblava graciós la semblança que teníem l'habitació i jo al pas dels anys. Els dos érem coses sense importància atrofiades pel lapse del temps, masegats per la llarga etapa que portàvem allà, no sabria dir ni quin any, mes, dia, hora, minut o segon vaig ser tancada en aquest lloc.

Sentia passos, bramats de dolor que es feien insuportables de sentir, crits capaços de destrossar-te l'ànima per no poder auxiliar l'individu no identificat darrere la porta, en els passadissos, i sons insuportables demanant clemència, que et tornaven encara més sonat del que estaves. Es ficaven dins del teu cap fins i tot en els ossos, músculs, òrgans, venes i en qualsevol altra part de la teva anatomia.

Un dia la porta rovellada que tenia davant es va obrir lentament fent que molta llum entrés directament cap a on em trobava, lligada amb una espècie de camisa blanca que m'impedia moure els meus braços plens de cardenals  de color violeta.

Van entrar de cop i volta tres bates blanques i em van treure a ròssec, agafant-me com si fos un drap d'un sol ús. Ens vam dirigir cap al final d'aquell estrany túnel, cap a una porta de color violeta igual que les meves ferides del braç i mentre creuava  el passadís podia observar  altres habitacions semblants a la meva.

Quan vam entrar pel  portó, sabia el que anava a succeir a continuació sense cap tipus d'informació al respecte. S'avia que aquelles veus que escoltava darrere de la porta no eren només pel dolor que aquestes persones els hi causaven sinó que també perquè ells ja sabien el que els hi deparava un cop dins.

 Em van lligar en una llitera de cap a peus impedint moure’m. Un dels  homes  em va injectar alguna cosa a la part inferior del braç. Mentrestant, em vaig adonar de  que hi havia més persones a l’habitació admirant detingudament el que succeïa, volent observar com m'arravataven la vida en aquella llitera freda i bruta.

Llavors vaig pensar, que la gent  es perd en els records més feliços  quan sap que la mort l'aguaita, llevat que jo no tenia records feliços, només  tenia memòries dels moments que havia passat allà atrapada i infeliç esperant i desitjant ser lliure.

Abans de tancar els ulls i submergir-me en una profunda però bellíssima foscor, els hi digué en un inaudit murmur als homes expectants per la meva mort: <<endavant, fes-ho, destruïu el meu cor, no penso suplicar>>.