dilluns, 14 de maig de 2018


SEGON PREMI PROSA 1r CICLE

AUTORA: AINHOA LAFIGUERA 


UN ESTIU MERAVELLÓS





Aquesta història comença en un dia clar i calorós, exactament el dia 27 de juny del 2014.

Una noia molt guapa, amb el cabell llarg i castany, que es deia Joana, anava de colònies durant vint dies. Quan va arribar al lloc on havien quedat per agafar l’autocar, es va adonar que hi havia un noi que no la deixava de mirar, es deia Adrià. A ella no li feia molta gràcia que l’estigués mirant tota l’estona. Van estar entre dos i tres hores a l’autocar. Mentre anaven dalt del bus, tots els nens estaven cantant, millor dit, gairebé tots, perquè n’hi havia dos que no estaven cantant. Eren la Joana i l’Adrià. L’Adrià no cantava perquè no deixava de mirar-la, i ella no cantava perquè no deixava de pensar en per què no deixava de mirar-la l’Adrià. Quan van arribar a la casa de colònies eren les 14:15, i directament van deixar les motxilles i les maletes a la porta principal i van anar a dinar. Quan van acabar de dinar, els van explicar, a tots, els horaris que tindrien i les zones on no podien anar sense un monitor. També els van dir que anessin a deixar les motxilles i tot el que duien a les habitacions, i que hi tornessin per explicar-los una cosa més.

La Joana va anar a l’habitació on hi havia unes altres noies que coneixia d’altres anys que havia anat de colònies. L’Adrià va anar a la primera habitació, perquè, com que no coneixia ningú, només es va fixar si hi havia algun llit lliure. Tots van fer els seus llits i es van organitzar els armaris. Quan van acabar, van anar a buscar els monitors. Un dels monitors els va explicar que tindrien una caixa al menjador perquè cada persona li enviés un missatge a qui volgués. Llavors l’Adrià es va sorprendre i se li va ocórrer una idea per començar a parlar amb la Joana. El que va pensar va ser que primer començaria dient-li que des que l’havia vist se n’havia enamorat   “amor a primera vista”, però tot això anònim.

Ja era de nit, quan l’Adrià es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. Va anar-hi sigil·losament i quan va arribar va escriure el missatge ràpidament, el va ficar dins de la caixa i se’n va anar un altre cop al llit.

Al matí els monitors van despertar els nens a les vuit i van anar a esmorzar. Quan van acabar, tots els nens van sortir i van anar al porxo que hi havia, per esperar els monitors. Quan van arribar els van donar les cartes que hi havia a la caixa. La Joana va llegir la seva, es va posar vermella, i l’Adrià es va quedar mirant tota l’estona al terra perquè la Joana no s’adonés que havia sigut ell, però ella des que l’havia llegit ja sabia qui havia sigut. Després d’això van fer activitats i van anar a dinar. L’Adrià es va asseure a la taula de davant de la Joana, però de manera que la pogués veure. Mentre dinaven, l’Adrià mirava dissimuladament la Joana quan ella agafava el dinar del plat, i la Joana feia el mateix.

Ja havien passat un parell de dies, quan la Joana va començar a escriure a l’Adrià. Li va dir que, si estava enamorat, que intentés parlar amb ella en persona en comptes d’escriure-li. Al matí següent, quan els monitors van repartir les cartes, l’Adrià va llegir la seva, va mirar la Joana i li va somriure.
Era de nit, tots els nens ja havien sopat i estaven parlant al porxo. De cop i volta es van apagar tots els llums, els nens es van espantar i de sobte es va encendre només el llum del porxo i va aparèixer un monitor. Els va explicar que a partir d’aquella nit no tindrien activitat lliure a la nit, sinó que farien jocs de por algunes nits o jocs, com el joc de la bandera, o el de la confiança, en què et tapen els ulls amb una bena i una altra persona et guia pel bosc. Aquella nit van fer un joc de por i la majoria de nens es van espantar i no van poder dormir.

Al matí, els monitors van repartir les cartes i la Joana en va rebre una de l’Adrià que deia: “ Aquesta nit després de l’activitat, quan tots estiguin dormint, jo aniré al bosc i t’esperaré pujat a la caseta de l’arbre.”. La Joana va mirar fixament l’Adrià i, quan les seves mirades es van creuar, van somriure.
Quan tots els nens ja estaven dormint, la Joana es va aixecar i va sortir de l’habitació intentant no despertar ningú. En arribar a la caseta de l’arbre, va veure que hi havia una espelma i una carta, però l’Adrià no hi era. A la carta el que posava era:

“ No sóc aquí perquè vull jugar una miqueta. El que farem serà el següent: ves a l’arbre de darrere de la caseta i trobaràs una altra carta que et dirà on trobar-me.” 

La Joana va anar al lloc on deia la carta i va haver d’escalar una mica per agafar-la. A la carta hi deia:

         “ Ves al darrere de la casa, mira cap a la paret, i no et giris”

Ella va anar al darrere de la casa, es va posar mirant a la paret i no es va girar. De sobte va escoltar un  soroll, es va espantar, va notar que algú passava per darrere seu. Era l’Adrià, quan estava exactament darrera seu li va tocar l’espatlla, la Joana es va girar ràpidament i, com que  estaven molt a prop, quan ella es va girar es van fer un petó. Es van posar molt vermells i van estar uns cinc minuts aproximadament sense parlar, però l’Adrià li va preguntar com s’ho estava passant a les colònies, i a partir d’aquell moment van estar parlant fins a les dues de la matinada. A les vuit, com sempre, els monitors van anar a despertar a tots els nens i nenes.

Van estar junts durant tot el temps que quedava de colònies. Quan va arribar l’ultima nit, els monitors van organitzar una “discoteca”, però l’Adrià i la Joana en comptes d’anar-hi van anar al bosc, perquè havien de parlar. Van estar dient que no es veurien més, perquè anaven a instituts diferents i vivien molt lluny, però la Joana el va interrompre i li va dir que ella i la seva mare es traslladaven de casa i que es canviaria d’institut però que no sabia a quin, i que ella creia que no anirien al mateix, però que es podrien veure algunes tardes després de l’institut. A la discoteca, un dels monitors va començar a dir que es preparessin per a l’últim ball, i que seria un vals. Quan la Joana va escoltar això, va mirar l’Adrià, el va agafar de la mà i hi van anar. Van estar ballant i com que eren els que millor ballaven, els monitors van anar dient a l’orella a tots els nens que es posessin en rotllana al voltant d’ells dos. L’Adrià i la Joana no es van adonar fins que no va acabar la cançó i es van posar molt vermells quan tothom els estava aplaudint.

Ja havien acabat les colònies, era el dia de començar l’institut. La Joana començava el seu primer dia en un institut nou per a ella. El cap d’estudis la va portar a la classe de 2nD, i la professora li va dir que es presentés. Ella es va presentar i, quan va dir el seu nom, un dels nens de l’última fila es va sorprendre en escoltar la seva veu i el seu nom, era l’Adrià. La Joana anava mirant a tots els nens i quan va veure a l’Adrià, les seves mirades es van creuar amb un somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada