Guerrera
En
un món on tots i totes fóssim iguals,
les
nenes també somiarien a ser guerreres.
Adéu
al món dels prínceps a l’auxili de les princeses,
els nous contes no necessiten salvadors per
ser narrats.
La bella damisel·la
que està a la torre més
alta
d’un castell de conte de
fades
ja té ganes d’escapar.
S’ha cansat d’estar
reclosa
però ella ho té molt clar:
a ningú no necessita
que la vagi a alliberar.
Amb els seus braços ben
forts
i una ment determinada,
la donzella valerosa
inicia la baixada.
Sota seu hi ha un
precipici,
però combat la seva por,
fort s’arrapa a les parets
del que era sa presó.
I la seva sang bombeja
un anhel de llibertat,
ella sap que cap obstacle
li impedeix seguir
endavant.
I finalment, ella fa
l’últim pas del seu
descens.
Al mateix temps que el cel
travessen
Els últims raigs del
firmament.
Així, per càlides cintes
de sol fou sa pell besada
i sobre ones de brisa
el seu cabell planejava.
S’erigí una nova guerrera
amb un aire triomfant
sense rastre, ni falta
feia,
de cap cavaller galant.
Al veure’s per fi lliure,
la noia proclamà
pensant en els covards
que la van encarcerar:
Mon ànima
no té amo
ni el meu
cos no té senyor,
les
cadenes he trencat,
ja no és
esclau el meu cor.
Va caure la nit,
va erigir-se un nou
firmament,
i ella besà amb els ulls
la Lluna,
suau, dolçament...
sense presses ni por
que des de les ombres
l’assetgés el Llop.
Perquè, aquí,
l’únic animal salvatge
era el seu propi esperit
i la més penetrant arma
era la seva mirada.
Travessà una espinosa
barrera
per arribar a un boscatge
frondós
on tenir una vida plena,
on la força no fes por.
On no s’esperés d’ella ser
dèbil
ni una dama demanant
socors.
Del seu vestit les
mànigues,
entre punxes, s’estriparen
però en aquest indret la
muda
que portés ja no
importava.
Reeixí a endinsar-se al
bosc,
completament decidida,
sabent que era ella
mateixa
la seva pròpia heroïna.
Eloisa Pérez Bennetts (2n BTX A)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada