dilluns, 17 d’octubre de 2016

PREMIS SANT JORDI 2016


El primer premi de prosa de Batxillerat se'l va endur l'Aina Tolivia Rubio, aleshores de 1r B, amb una narració inquietant digna del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, que s'ha celebrat aquests dies a la nostra comarca. Llegiu-la i pentineu-vos després, perquè els pèls se us posaran de punta! No hi posem cap imatge perquè es puguin formar en la vostra imaginació...


No veig res. Tot està obscur i començo a sentir la por dins meu. No se sent res, només la meva respiració que es va accelerant més i més. He de relaxar-me. Quan aconsegueixo calmar el batec del meu cor, m’adono que hi ha llum al meu darrere.
Quan em giro, tot està molt més clar i veig que hi ha un mirall. M’apropo i el reflex d’una nena petita comença a aparèixer. Mentre m’apropo, el meu camp de visió es va reduint i cada cop sóc més baix. Quan estic a uns passos del mirall, tinc 6 anys un altre cop. No ha canviat res: els mateixos ulls marrons clars, les mateixes galtes vermelles, el mateix cabell marró fosc... Això no té cap sentit. Jo tinc 17 anys. La roba que porto és tota rosa, no té res a veure amb el que sóc ara. Miro cap al reflex del meu passat i el miro atentament. De sobte, veig una cosa que em fa estremir. Porto al meu canell una polsera d'or amb una papallona blava penjant de la cadena, però recordo que la vaig perdre el dia de l'accident.
Just abans d’agafar-me el canell la polsera ja no hi és. Ara només veig cicatrius i tallades. Era el record del passat que preferiria no haver viscut.
Torno a mirar cap al meu reflex i tot ha tornat a canviar. Ara només sóc jo, una adolescent normal, pàl·lida, vestida completament de negre i gris i plena de cicatrius. Sento com les llàgrimes comencen a sortir dels meus ulls, però no puc fer res per evitar-ho.
De sobte, escolto com algú plora. Sembla una nena petita. Em giro i veig la nena de rosa, em veig a mi. Mentre plora, va dient unes paraules, però només puc entendre “pare” i “ajuda”. M’apropo a la noia per intentar calmar-la i quan li toco l’espatlla comença a cridar. Jo, de la sorpresa i del dolor, tanco els ulls i quan ja deixa de cridar, els torno a obrir.

La nena no és aquí, torno a estar sola. Decideixo tornar cap a la llum i al mirall, però ara hi ha un altre reflex. Sembla un home i amb cada pas que dono, la seva cara es va fent més nítida i, de sobte, el veig a ell.
Vaig corrents cap al mirall i just abans d’arribar-hi, veig que està plorant. Però hi ha alguna cosa que no està bé. Està plorant sang, petites gotes de líquid vermell cauen per les seves galtes. Semblen pètals de rosa separant-se a poc a poc. Ell sempre ha estat amb mi, al meu costat. Abraçant-me quan el necessitava i ajudant-me, no vull veure’l així.  Aixeco la mà per treure-li les llàgrimes, però mil·límetres abans de tocar-li la cara, el mirall es trenca, i fa una explosió de milions i milions petits cristalls. Tots aterren a la meva pell, hi creen noves cicatrius i surto disparada a causa de l’impacte. Quan toco el terra, aquest es trenca. I vaig caient fins a tornar a colpejar el terra, i torno a caure. I així infinitament.
Milers de crits em turmenten mentre descendeixo. Milers de veus que són familiars, però alhora desconegudes. Tanco els ulls amb cada cop, pensant que així el dolor cessarà. I quan els obro, tot ha desaparegut. Estic a la meva habitació, al meu llit amb el meu pijama. Només era un somni, un record.
El psicòleg em va dir que no tornaria a passar... Des del dia de l’accident, no he tornat a ser la mateixa. Però feia més de dos anys que no em tornava a passar.  Ara havia de viure amb la por que ella tornés a la meva vida o que la meva ment tornés a jugar amb mi. Tinc por de mi mateixa.

Em prenc les pastilles de cada matí i decideixo sortir a córrer, necessito relaxar-me i deixar de pensar. Quan surto al carrer, me’l trobo esperant a la porta. No sé com ho fa, però ell sempre està allà quan el necessito. Sense dir cap paraula o fer cap so, els dos comencem a córrer. Quan ens veiem no parlem gaire, el silenci ja parla per si sol, no és un silenci incòmode, és un silenci de tranquil·litat.


Després de 45 minuts corrent, arribem a casa meva i jo el convido a pujar, però
ell fa que no amb el cap. M’agafa la mà, em fa un petó i se’n va. Ara que ho 
penso, no sé com és la seva veu, sempre hem parlat pel Whatsapp o alguna 
altra xarxa social, però quan estàvem cara a cara no parlava. Mai m’havia 
preocupat, sempre he pensat que era un noi tímid...
 
D’aquí tres dies és el meu aniversari, per fi seré una persona adulta! Però tinc
moltes preguntes, massa problemes. Potser seria bo anar al psicòleg un altre
cop. El Sr. Scott, el meu psicòleg, sempre m’ha ajudat, era com un amic més. 
Decideixo trucar a l’oficina i, curiosament, puc anar a veure’l d’aquí tres quarts
d’hora. Necessito aclarir moltes coses, els somnis, els buits que tinc al cap, tot.
 
Quan arribo, la secretària em deixa passar directament. Quan entro a la sala de
la consulta, tot està igual que l’últim cop, però ara és blanc i negre. Dóna la 
sensació de fred, soledat. Quasi com en el meu somni, només hi ha claredat
en una zona de l’habitació. Tinc calfreds.
 
El Sr. Scott ha canviat una mica, ara està més prim, porta unes altres ulleres i 
un estil de roba més modern. Em sembla molt graciós veure’l vestit amb roba 
que portaria algú de la meva edat; sempre anava vestit d’esmòquing.
Amb la mà m’assenyala el sofà de cuir negre. M’assec i començo a parlar
mentre ell anota coses a la seva llibreta. Li comento el tema del somni i quan 
acabo, la seva expressió és diferent. Ara està més pàl·lid i mou les mans molt 
ràpid, com si estigués nerviós per alguna cosa. També puc veure com 
comença a suar. Què li passa? Que potser està malalt?
Quan escolta la paraula accident diverses vegades, em demana que li expliqui
un altre cop el que em va passar. Crec que aquesta és la cinquena vegada que
li ho haig d’explicar. Quan començo a parlar, em quedo sense paraules. No sé
com explicar-ho, és com si alguna cosa en el meu interior no volgués parlar-ne.
 
Quan em veu preocupada, em dóna un full i un bolígraf i em diu que ho escrigui tot, com si fos un llibre. Que així serà més fàcil perquè puc pretendre que és una historia externa. Decidida, vaig agafar el valor per fer-ho i vaig començar:
 
“Tot va començar quan jo vaig néixer. La meva mare tenia alguns 
problemes psicològics, però s’estava tractant amb pastilles i teràpia i 
mai va donar greus problemes a la família. Tot i així, el meu pare
sempre la vigilava. Es veu que tenia una mena d'instint suïcida, però a
poc a poc va anar transformant aquest instint de dolor cap a ella mateixa,
a una agressivitat incontrolable. Va deixar de prendre la medicació i no
va assistir més a les teràpies amb el Sr. Scott. Però el que mai vaig 
entendre és la raó que tenia el meu estimat pare per quedar-se al costat
de la seva dona, sabent que podia matar-lo. Mai vaig preguntar-li-ho, no
vaig tenir temps. Un dia, quan jo tenia uns sis anys, vaig presenciar
l’escena més traumàtica que he vist mai. Era com si estigués a càmera
lenta, i amb la qualitat que tindria una pel·lícula de Hollywood. Com el 
ganivet, empunyat per la delicada mà de la meva mare, s’introduïa
lentament entre els pulmons del meu pare. Com la seva cara anava 
canviant de la por al dolor. Però no sofria pel ganivet, sinó per la meva
mare. Ella estava plorant i el meu pare sentia el seu dolor, plorava amb
ella. Sabia que des d’aquell moment res tornaria a ser igual.
Vaig veure com les gotes de sang queien lentament fins xocar amb el
terra de la cuina. Aquella sang vermella com les roses, aquelles gotes 
com pètals morts.
Jo no vaig fer cap crit, cap moviment per intentar parar-ho. Només em 
vaig quedar allà observant, com qui mira una escena nadalenca des de
la finestra, com si fos un desconegut. El pitjor va ser que no vaig plorar
i continuo sense saber per què.
De sobte, la meva mare va dirigir els seus ulls cap a l’escala, des d’on
jo observava, i va venir corrents cap a mi encara amb el ganivet a la
mà. Jo no em vaig moure d’on estava, només vaig esperar el moment
de la meva mort. El moment en què em trobaria amb el meu pare. 
Pensava que jo seria la següent. Però no va ser així.
Em va agafar una trena, i em va portar a la força cap al jardí i d’allà,
em va obligar a baixar al soterrani de casa. Mai hi havia baixat, sempre
pensava que hi havia monstres i criatures malignes, però ara l’únic 
monstre que hi havia era la meva mare.
Em va llençar violentament a terra i amb una corda em va lligar a una
canonada que estava contra la paret i allà em va torturar. Potser 
només ho va fer durant una mitja hora, però a mi em va semblar una 
eternitat. Primer, va començar a fuetejar-me amb totes les seves 
forces. Jo no vaig fer altra cosa que plorar i suplicar que parés, que jo 
no havia fet res dolent. Però ella em va dir que tot era culpa meva, que
el fet que el meu pare estigués mort era culpa meva i que per això 
m’estava castigant. I de sobte, es va girar i va començar a discutir amb
l’aire. Era com si tingués un amic imaginari.
En aquell moment vaig entendre que la meva mare no estava bé. És a 
dir, ja sabia que tenia problemes psicològics i tot això, però mai m’havia
pensat que fossin tan greus. Em va mirar fixament i va veure que 
portava la polsera d’or que m’havia regalat el meu pare l’any passat i 
me la va treure bruscament, quasi trencant-la.
Després d’unes quantes hores de tortura, es va cansar de mi i va pujar 
a casa. Va apagar els llums i es va oblidar de mi, em vaig quedar allà a
terra, amb el meu vestit brut i el meu cabell despentinat. No veig res. 
Tot està obscur i començo a sentir la por dins meu.
Quan acabo, li entrego els papers i surto de l’habitació. Però abans de
sortir el Sr. Scott em diu “Algú t’està enganyant. Una persona molt 
propera a tu, vés amb compte”, i torna dins del seu despatx. Què volia 
dir amb això? Qui m’estava enganyant? Decideixo no pensar molt en
això i vaig cap a casa. Quan arribo, la porta està oberta i el primer que
penso és que m’han entrat a robar. Vaig lentament cap a la sala d’estar
i veig que la meva mare té el meu amic agafat pel coll.

La meva mare està horrorosa. Feia anys que no la veia i preferia que hagués continuat així. Li demano que no faci mal al noi, que ell no ha fet res i que deixi que se’n vagi. Sorprenentment, em fa cas. Ell va corrents cap a la porta, sense dir paraula com de costum, i se’n va. Llavors, la meva mare em dóna una carta, em somriu i surt per la porta tranquil·lament. Obro el sobre quan estic sola i el començo a llegir:
“Estimada filla, sé que fa molt de temps que no ens veiem i sé que no t’agrada la meva companyia. Per això t’escric aquesta carta i no t’ho dic en persona. Crec que és important que sàpigues quina és la realitat. Tot és culpa teva, però tu no ho vols veure. Vas ser tu qui va matar el pare. Per què et negues a veure la realitat? Que no veus que el teu cervell està jugant amb tu? Tu mai has anat al psicòleg i mai has anat a córrer amb aquell amic teu. No existeixen, res és real. Jo sí que ho sóc. Necessito que tornis a ser la mateixa noia que li agradava fer galetes amb mi i volia ser princesa. Necessito que deixis tornar la meva filla. Si us plau.”
Res és real? Això no pot ser cert. Deixo caure la carta i vaig corrents al mirall. Al veure el meu reflex, m’horroritzo. Estic plena de sang i tinc un ganivet a la mà. No, no! Jo no vaig matar el pare, va ser la mare qui ho va fer. És la mare qui està boja. Em tapo la cara amb les mans i noto que tinc una polsera diferent de la que porto sempre. Miro el meu canell i veig una polsera de plàstic on posa “Manicomi Central”. Veig les meves dades apuntades i tot comença a ser una mica més clar. Els buits de la meva ment es van omplint i em tornen records que vaig decidir oblidar. Torno a mirar el meu reflex i aquest em comença a dir “Assassina”. Tot comença a girar al meu voltant, em marejo i caic al terra. Ho recordo tot: el ganivet, la meva mare cridant, el meu pare mort, la seva sang per tota la meva roba. Després va venir el manicomi, l’habitació obscura de rehabilitació, les pastilles que no vaig voler prendre... Tot.
Em comença a faltar l’aire i els batecs del cor s’acceleren. Noto com em poso molt nerviosa en qüestió de segons i com em tremola tot el cos. Necessito relaxar-me, respirar i deixar de pensar. Sóc una assassina i mai m’ho perdonaré. Milers de veus familiars i alhora desconegudes comencen a turmentar-me. Cada cop em falta més l’aire. Començo a perdre la visió i la mobilitat de les cames. Necessito relaxar-me, respirar i deixar de pensar. Tot és negre ara. No veig res i tinc por. Ja no sé què és real i què no ho és. Necessito relaxar-me, respirar. Necessito...

Aina Tolivia Rubio (1r BTX B)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada