dilluns, 9 de maig de 2016

PREMIS SANT JORDI 2016

Tal com vam anunciar la setmana passada, publiquem ara el relat sencer de la Nerea Tarrida, primer premi de prosa, ex aequo o compartit amb el treball de la Marina Cunillera, que és l'entrada anterior. Es titula Llenç en negre.



LLENÇ EN NEGRE

Les teves dents, cada cop que escridassaves la mare, eren negres, pèssimes, avares.
Encara recordo bells passats on tu, la meva germana petita, treies tota la força davant d’un llenç en blanc. Hi veia vida, felicitat, harmonia, t’hi veia a tu. Em queia la barbeta de posar davant del teu art, perquè tenies un talent. Volia deixar de costat el meu perfil i admirar el teu poder.
Dimities davant de la rutina, feies que cada goteta de pluja abatuda fos un raig transparent en el nostre petit món.
Als teus onze anys de vida, la mare i el pare et van regalar unes pintures fora del nostre abast, però van voler llimar el teu talent quedant-se ells sense regals la nit de Nadal. Jo vaig fer igual. Vas dibuixar grans quadres. Molts d’ells els vas vendre per poder ser ambiciosa, d’altres els vas guanyar en petits concursos del poble. Cada dia et feies gran, madura i més serena. Em sento orgullosa de tu, del teu esperit, de la teva ànima que belluga mar, terra i cel. Perdó, m’hi sentia.
La pubertat va agredir ferotgement dins teu, però confiava en tu, en la teva força de voluntat, en la promesa que ens vam fer sota els llençols, sí, aquella que mai et rendiries, però a mesura que et tancaves dins l’habitació, que escridassaves la mare, l’esperança va anar expirant.
Setmanes sense veure’t, jo, acompanyada de la soledat. Vam anar creixent per separat, pastissos que mai vas bufar. Tot el costum es va encallar en els plors de la mare en veure’t decreixent.
“Se’n sortirà”, li recordava a l’orella mentre dormíem juntes, amb la galivança de veure com s’obria la porta, poder veure aquell somriure radiant i tornar-te a tenir dins dels nostres braços. Però no, jo vaig madurar, i vaig abandonar aquella casa inestable per poder guanyar en la vida, intentant enfrontar-me a tu, però mai ho vaig aconseguir. Enfrontar-me a la meva germana petita? La flor que cada dia perdia un valuós pètal, la dolça nina blanca i transparent que, a mesura que pujava s’encongia. Cada centímetre de pell delicada es convertia en un forat negre. Eres la meva germana petita…
“Mare, com està?” Trucava cada dia a casa. “No ho sé, no l’he vist”, gemegava aguantant els plors que li vas provocar. Pensava que podries tornar a ser feliç, però crec que aquesta paraula ja s’ha esbandit del teu vocabulari. Creia en tu, pensava que potser, si et tornava a ofrenar les pintures que et van regalar els pares, que si te les tornés a regalar… No, les tornaries a vendre per droga i tabac, el capità de la teva vida. Vull tornar a posar davant teu, reclamar cada contacte amb tu, cada respiració mútua. Vull el teu somriure, però no el d’ara, tacat pel tabac i l’empobriment, sinó aquell que em feies cada matí que nevava al poble, quan et mullaves el llavi superior gràcies al pare que t’obsequiava amb un gelat de xocolata, melosa xocolata.
Vaig ser jo qui et va endinsar en aquest món de porqueries, vaig poder convèncer el pare i la mare que et deixessin anar a la teva festa, la teva primera celebració, el teu primer tast de tabac, alcohol i bogeria. Ho sé, t’havia d’haver frenat els peus, però només era un, ballen pel meu cap els mots, només era un… Actualment són centenars, festa rere festa, cigarret rere copa. Faig memòria encara, quan ens vèiem al supermercat, una simple salutació, el meu cistell ple de menjar, làctics i tres-cents grams de pernil. La teva bossa de plàstic, fins dalt de paquets de tabac, tres ampolles de whisky, quatre de vodka i dues de rom. T’havia d’haver preguntat encara que fos pel temps, l’únic tema que es podia tocar en la teva situació…
Ara mateix penso que sí, que sí que pots tornar a ser feliç, que tens oportunitat de volar, lluny d’aquí, viatjar pel món, conèixer França i fer la volta a l’univers i deixar que la teva ànima fugi d’aquest maleït món que va destrossar el teu llenç blanc en un de negre.
Em veig aquí, de negre, envoltada de l’única família que vas tenir i que vas apartar, ara al cim de la muntanya deixant lliure l’únic que queda de tu, les teves cendres.
Torna’m a dir que et faci de musa.

Nerea Tarrida (2n ESO)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada