dilluns, 9 de novembre de 2015

PREMIS SANT JORDI 2015 (PROSA 3r i 4t ESO)

Continuem la publicació dels Premis Sant Jordi de l'any passat amb el primer premi en prosa de 3r i 4t d'ESO. En aquest cas, és un text de l'Anna Stanton Solabre.

Somnis de llautó

El meu pare em deia sovint que els somnis no són una cosa material, que són eteris i abstractes igual que els pensaments o les idees, i que per això són tan difícils de representar. Tot i això, jo no hi vaig estar mai del tot d'acord.
Per a mi, els somnis prenen una forma diferent segons cada persona. Els meus estaven fets d'engranatges, llautó i vapor, i vivien dins un petit taller situat entre els carrers ombrívols de l'est de la ciutat.

Vaig visitar el taller per primer cop quan encara estava en l'edat de caminar de la maneta dels pares perquè no em passés res. Recordo clarament aquella visita, quan el meu pare em va deixar sola a la porta d'una oficina d'un home de negocis amb qui havia de parlar, i jo vaig ignorar les seves ordres i vaig acabar passejant per aquells carrers desconeguts. Els meus passos em van portar a un carreró sense sortida, més enllà de les botigues de roba i llibres i dels venedors de diaris que portaven notícies carregades de mals auguris que no tenien cap importància per a una nena de la meva edat. Allà hi vaig trobar una petita casa amb una façana una mica estranya, i amb finestres fetes amb vitralls.

En un rètol que hi havia sobre la porta es podia llegir “Atelier des rêves”. Taller dels somnis, deia que era allò. Amb curiositat, vaig posar-me de puntetes per mirar l'interior a través del vidre de la porta, però em vaig recolzar massa i va obrir-se sola, cruixint sorollosament.

El que vaig veure a dins del taller em va impressionar profundament: es tractava d'una habitació petita i fosca, amb unes quantes bombetes mig foses com a única il·luminació. Mirés on mirés, hi havia figures i joguines mecàniques, fetes amb llautó i engranatges. Petits autòmats, cotxes, nines, soldats... I molts rellotges, també, de mides i formes diferents, tots amb el seu tic-tac repetitiu. Hi havia objectes de tota mena penjant del sostre, i gran quantitat d'eines sobre els prestatges.

Al final de la sala, inclinat sobre una taula i treballant amb els engranatges diminuts d'un rellotge de butxaca molt concentrat, hi havia un homenet que portava roba que semblava del segle passat. Era molt vell, amb uns cabells i una barba molt llarga.

- Senyor? vaig dir, cautelosament. És vostè el mestre d'aquest taller?

L'home es va girar cap a mi, com si fins ara no s’hagués adonat que jo hi era. Tenia uns ulls petits però molt brillants, mig amagats entre les seves celles poblades i les petites ulleres. Em va mirar de dalt a baix.

- Això és una fàbrica, no un taller.
- Però a fora posa... 
- Tant me fa el que hi posi, a fora. No és culpa meva que no em deixessin posar “fàbrica” al rètol
- D'acord. Ho sento, senyor.

Ell em va ignorar, i va continuar amb la seva tasca. Vaig apropar-me a la taula, per mirar el que feia. Em va fascinar l'habilitat que tenia, i la seguretat i eficàcia amb què movia els dits tot i la seva edat tan avançada. Feia un preciós rellotge amb un gravat molt elaborat.

- Com ho fa? vaig preguntar, emocionada. 
- Encara ets aquí? em va mirar, entre sorprès i estranyat. On són els teus pares, nena?
- No ho sé. Però com ho fa? vaig repetir la pregunta, insistint. 
- Amb pràctica. Amb experiència. Porto molts anys a sobre, petita, i aquesta fàbrica és la meva vida.

Aquelles paraules em van impressionar molt. Vaig seguir mirant com arreglava rellotges i feia joguines, fascinada, fins que va fer-se fosc, i l'home no em va fer fora en cap moment.

- S'està fent tard. No hi haurà algú preocupat esperant-te a casa?

Vaig mirar per la finestra, i vaig adonar-me que tenia raó. Havia de marxar, però volia saber més d'aquelles meravelles que creava aquell senyor.

- Senyor vaig dir abans de sortir, sisplau, ensenyi'm a fer això que fa vostè! 
- Ets molt petita. Vés-te'n, va, afanya't em va dir sense rumiar-s'ho més, però jo vaig insistir. 
- Sisplau, senyor! Li ho prego! Deixi'm ser la seva aprenenta!

L'home em va tornar a mirar de dalt a baix, com analitzant-me. Va quedar-se en silenci, rumiant-s’ho, i després d’una estona va somriure una mica per sota de la barba, i va arronsar les espatlles.

- Com vulguis. Vine demà i parlem. Però més val que aprenguis ràpid i no et queixis, que això no és una llar d'infants.

Un somriure em va il·luminar la cara.

- Sí, senyor! No el defraudaré! 
- Una cosa més: deixa de dir-me “senyor”. A partir d'ara, és “mestre”. 
- Sí, mestre!- vaig dir, il·lusionada, i vaig sortir corrent del taller.

En arribar a casa, la meva mare em va renyar per haver trigat tant, però estava tan contenta que no em va importar. Sentia que havia fet un gran descobriment aquell dia, i de fet així va ser. El dia següent vaig tornar a l'Atelier, i l'altre també.

Tot i les queixes dels meus pares, que no entenien ni volien donar suport a aquella nova passió meva, vaig anar gairebé cada dia durant set anys amb el mestre. Vaig aprendre ràpid; era una mica irresponsable i impacient al principi, però amb el temps vaig saber adaptar-me al seu ritme i seguir pas a pas les lliçons que em donava. La meva mare deia que allò era una pèrdua de temps, i el meu pare opinava que no era una feina adequada per a les noies, però els va costar una mica menys acceptar-ho el dia que el mestre em va començar a pagar unes quantes monedes pel servei que li feia, un cop ja en sabia prou per ajudar-lo a la botiga.

Així va passar la meva infància, entre joguines, rellotges i engranatges, en un taller amagat en un carreró sense sortida.

Ja tenia gairebé quinze anys quan vam sentir el brunzit dels avions enemics sobrevolant la ciutat. Encara era fosc, i el meu pare ens va fer fora del llit a mi i als meus germans amb urgència. Recordo que em vaig calçar i posar una jaqueta, morta de por i molt afectada per la cara de pànic que tenia el meu pare. Era el primer cop que el veia així i, tot i la confusió del moment, jo ja era gran per saber, o almenys intuir, el que estava passant. Era difícil ignorar les notícies, els diaris i les conversacions xiuxiuejades entre els pares quan es pensaven que jo no escoltava; i sí que ho feia, sí, però em semblava una cosa més aviat llunyana. Tot i això, de cop i volta s’havia convertit en una cosa molt real mentre corríem cap al refugi, cap a la seguretat.

Vam arribar al refugi moments abans que comencessin a caure les bombes. Aferrant-me a les mans dels meus germans petits, que no paraven de tremolar sense entendre el que estava passant, vaig esperar en silenci amb els ulls aclucats que passés la tempesta. No pensava en res més que en el soroll ensordidor de l'impacte de les bombes, un cop i un altre, com un compàs mortífer. El cor m'anava a mil.

La nit se'm va fer eterna; semblava que aquell malson no acabaria mai. Però, com tot, unes hores que em van semblar dies després, la ciutat va sumir-se en un silenci sepulcral. Ningú no va dir res durant una bona estona, com a l'espera que tornés a caure una altra bomba, o potser massa espantats per sortir i enfrontar-se al paisatge que havia deixat el bombardeig.

A poc a poc, les persones van anar sortint. Va ser llavors quan vaig pensar en el mestre: on devia ser? Estaria bé? La preocupació em va assaltar de cop quan anàvem sortint per grups del refugi.

- Aneu tirant cap a casa. Ara vinc vaig dir-li a la meva mare, abans de girar-me en direcció contrària i perdre'm entre la multitud.

Podia sentir els crits de la mare al meu darrere, insistint que tornés al seu costat, però no hi vaig fer cas. No l'havia vist al refugi, però això no indicava res perquè el recinte era molt gran i no hi havia manera de saber si era allà dins. Potser havia entrat abans que nosaltres. Potser era en un altre refugi. Potser...

Buscant la cara tranquil·la i amb arrugues del vell home del taller, frenèticament entre la gent, el meu cap inventava mil teories que poguessin confirmar d'alguna manera que ell es trobava fora de perill. Vaig estar observant com anaven sortint totes les persones del refugi, fins que ja no hi quedava ningú. Em va caure l'ànima als peus. Vaig pensar en retornar a casa, per no preocupar més als meus pares, però després em venia al cap a imatge del mestre dormint al seu llit, sense ningú que l'alertés de l'atac imminent, despertant-se de sobte rodejat de flames...

Fregant-me els ulls furiosament per no començar a plorar, vaig girar cua i vaig començar a córrer en direcció al taller. No recordava que anava vestida només amb el pijama i unes sabatilles, ni tampoc importava en aquell moment. Al meu voltant es podien veure les conseqüències del bombardeig: cases destrossades i reduïdes a runes, gent plorant, ferits estirats al terra... Tot passava com una visió infernal i borrosa mentre corria tan ràpidament com podia; el pit em feia mal i em quedava sense aire, però no podia parar. Ja em quedava poc. Ja gairebé havia arribat... Giraria la cantonada i seria al taller, com sempre, amb les joguines i els rellotges i aquella mirada misteriosa... Hi seria...

Vaig girar la cantonada, i va ser com si em submergís dins el mar. Tot al meu voltant sonava esmorteït, deformat, com si no fos real. L’única cosa que podia veure era el forat enorme que hi havia on se suposava que havia de trobar el petit taller. No quedava rastre del mestre ni de les seves preuades joguines mecàniques ni dels meus somnis. No hi quedava res.

Vaig caure de genolls, esgotada, i vaig plorar i plorar fins que no em van quedar llàgrimes. Semblava que encara podia sentir el tic-tac dels rellotges que ja no tornarien a sonar.

Es va fer un funeral pel mestre una setmana després, encara que fos de manera simbòlica ja que no tenien cap cos per enterrar. Tampoc tenia família, així que els que vam assistir a la cerimònia érem alguns coneguts, veïns del barri i jo. Vaig arribar a saber després que ell sí que va sentir els avions a temps i que si hagués volgut podria haver arribat al refugi, però els veïns van dir que l'home es negava a abandonar el seu taller i a separar-se de les seves creacions, que eren per a ell més important que la seva pròpia vida. Van desaparèixer junts d'aquest món.

Ja havia començat la reconstrucció de la ciutat: tothom feia el que podia per refer la seva vida o per ajudar els que s'havien quedat sense casa. La gent tirava endavant, encara, fent el que podia. Va ser el dia després del funeral que vaig prendre una decisió, posant el primer maó sobre el tros de terra buit que havia deixat el taller. Hi havia una cosa que compartia amb el mestre: el nostre somni estava fet del mateix material. D'engranatges, de llautó i de vapor. Ell havia mort al mantenir-se lleial a això, i jo no podia permetre que fos en va: L'Atelier des rêves continuaria amb vida encara que el seu mestre no. Se sentirien els rellotges i les joguines mecàniques de nou, i seria jo qui s'encarregaria de fer-les ressuscitar. Així ho vaig prometre, i així ho vaig fer.

Anna Stanton Solabre (4t A ESO)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada