dijous, 15 de març de 2018

PREMIS SANT JORDI 2017


Coincidint amb la publicació de les bases dels Premis Literaris d'enguany, que per primera vegada portaran el nom de Premis Manuel de Cabanyes, reprenem la publicació dels treballs premiats l'any passat. Avui és el torn del primer premi de prosa de 1r i 2n d'ESO, que va guanyar la Laia Ballester, que l'any passat era alumna de 1r C.

Vuitè relat de Sindbad el mariner

Heu de saber, germans i estimats amics meus, que al tornar del meu VII viatge, vaig gaudir dels menjars, begudes... Però va arribar un dia que trobava a faltar l'aventura i els viatges amb vaixells... Així que vaig comprar les mercaderies necessàries i vaig anar a Bàssora, on em vaig embarcar en un gran i majestuós vaixell.
Vam navegar durant molts dies i el viatge anava molt bé, fins que un dia, el vaixell va tenir una avaria al timó i es va foradar, al cap d'uns minuts es va enfonsar. Jo vaig nadar i ja no tenia més forces quan de sobte un tros de màstil de fusta va venir cap a mi surant, i jo m’hi vaig aferrar fort, fins que arrossegat per les onades vaig arribar a una illa. Per sort, en aquella illa hi havia molta fruita i aigua, així que em vaig alimentar i vaig començar a caminar per explorar l'illa.
Vaig fer-me un "llit", per passar la nit, amb unes herbes que vaig arrancar i allà em vaig estirar. Després d'una estona em vaig despertar, perquè sentia uns sorolls molt estranys. Jo, molt espantat, vaig començar a resar al Déu l'Altíssim el Magnànim, que era ell el que m'havia salvat de tots els altres viatges. De sobte vaig tornar a sentir aquells sorolls estridents i em vaig alçar. Una espècie de granota gegant i llefiscosa estava al meu davant, de cop en van anar apareixent més i més.
Tenien unes antenes molt llargues, els ulls sortits i feien més de tres metres d'alçada.
De sobte vaig caure a terra, perquè una de les granotes m'havia donat un cop amb la seva llengua, que devia fer més d'un metre de llargada. 
Em va envoltar amb la llengua i se’m van emportar a una espècie de cova, on vaig trobar més naufragats com jo.
Després de molts dies allà tancats sense menjar ni aigua, jo ja em donava per vençut, quan un dia una de les granotes que vigilava la porta de la cova i portava les claus, es va quedar adormida gràcies a una cançó que li vam cantar. Vaig poder passar la mà entre els barrots i prendre-li les claus. Vam obrir la porta i ens vam escapar.
Els meus companys es van voler quedar a matar aquells monstres llefiscosos per venjança, però jo, a diferència d'ells, vaig decidir escapar i em vaig construir un rai, que arrossegat per les ones vaig arribar a una altra illa. Un grup de persones va venir cap a mi i em van preguntar qui era, d'on venia... Jo mentre menjava un menjar molt bo tot afamat, els vaig explicar la meva aventura.
Ells, meravellats per la meva valentia, em portaren a veure el rei, que quedà encara més meravellat. Aquest em donà feina i or. Vaig anar guanyant riqueses i vaig ser un home reconegut per tota aquella gent.
Un dia, un vaixell de comerciants va arribar a l'illa i va donar la casualitat que anava a Bàssora, el lloc on jo havia d'anar.
Vaig agafar les meves riqueses... i em vaig embarcar de camí a casa. Va ser un viatge molt tranquil. Vaig tornar a Bagdad, on vaig gaudir i compartir les meves riqueses amb els meus amics i familiars.
I aquí, estimats i germans meus, acaben els meus viatges. Ara sopem i gaudim de la vida.
Sindbad el mariner manà que donessin 100 monedes d'or al portador. 

 Laia Ballester, 1r C

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada