VUITÈ VIATGE DE SINDBAD EL MARINER
Heu de saber, germans meus, que
vaig prometre que mai més m’embarcaria, però la necessitat em menjava per dins.
Vaig embarcar-me de Bagdad a
Bàssora. Allà vaig agafar un vaixell i vaig començar a navegar. Els dies em
passaven ràpids i les nits també. Una nit, quan dormia, el
vaixell es va començar a balancejar. Jo em vaig despertar i vaig veure que al
voltant del vaixell s’estava creant una espècie de remolí. Vaig arrencar el
vaixell per intentar sortir d’allà, però no ho vaig aconseguir. La meva decisió
va ser agafar tot el menjar que em donés temps i vaig saltar. No sabia on anar i vaig començar a nedar. A la sortida
del sol, vaig arribar a una petita illa.
Allà vaig veure més navegants i els
vaig preguntar:
-Qui sou? Quant de temps porteu
aquí?
-No ho sabem. Jo vaig venir fa
temps i ells van vindre després -em va dir un navegant.
-Com pot ser que tots vosaltres i
jo haguem acabat aquí? -els vaig preguntar.
-A nosaltres se’ns va fer un remolí
al voltant del vaixell, i suposem que a tu també. Oi?
-Sí, però per què?
Vam estar una estona parlant i jo
vaig dir que hauríem de trobar el perquè.
Vam fer una barca i la vam deixar a
la vora de l’aigua.
Durant el dia no va passar res,
però a la sortida de la Lluna el remolí es va fer.
Ràpidament vam treure la barca, i
un ésser misteriós va sortir. Era com una tortuga, amb cap de peix i la closca
de tortuga. Tenia una boca gegant. Quan ens va veure va començar a aspirar com
un aspirador. Jo em vaig agafar a un arbre però tots els altres no van ser
ràpids i van ser absorbits. El monstre va marxar i jo em vaig quedar sol a
l’illa. Vaig intentar buscar un riu, com en algun dels viatges anteriors, però
no n'hi havia cap. De sobte vaig veure un vaixell de creuer i vaig començar a
cridar:
-Eh! Aquí! He naufragat i no puc
marxar!
Ningú no em veia ni m’escoltava,
però de sobte vaig veure un nen amb els seus pares que em saludava. Els pares, en veure’m, van ordenar que apropessin el vaixell a l’illa per salvar-me. Jo
vaig dir:
-Gràcies, Déu, i gràcies, tripulants.
Jo, plorant d’alegria, vaig pujar al
vaixell i aquest em va portar a l’Índia. Quan vaig arribar, la família que
m’havia salvat em va portar a casa d’una dona gran. Ella em va acollir. Vaig
estar-hi uns anys.
Els últims dies de vida de la dona,
jo la vaig cuidar, però finalment va morir.
Vaig demanar que em portessin a
Bagdad, a casa meva, però no volien. Finalment van acceptar i vaig tornar a
casa.
-Tot això em va passar al meu vuitè
viatge, al qual no em podia resistir.
Sindbad el Portador va sopar i va
marxar encantat per la història.
Noa Tienda, 1r D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada