divendres, 6 d’abril de 2018

PREMIS SANT JORDI 2017

Avui publiquem el segon premi de prosa de 1r i 2n d'ESO del curs passat, que va guanyar la Noa Tienda, que cursava 1r al grup D.


VUITÈ VIATGE DE SINDBAD EL MARINER

Heu de saber, germans meus, que vaig prometre que mai més m’embarcaria, però la necessitat em menjava per dins.
Vaig embarcar-me de Bagdad a Bàssora. Allà vaig agafar un vaixell i vaig començar a navegar. Els dies em passaven ràpids i les nits també. Una nit, quan dormia, el vaixell es va començar a balancejar. Jo em vaig despertar i vaig veure que al voltant del vaixell s’estava creant una espècie de remolí. Vaig arrencar el vaixell per intentar sortir d’allà, però no ho vaig aconseguir. La meva decisió va ser agafar tot el menjar que em donés temps i vaig saltar. No sabia on anar i vaig començar a nedar. A la sortida del sol, vaig arribar a una petita illa.
Allà vaig veure més navegants i els vaig preguntar:
-Qui sou? Quant de temps porteu aquí?
-No ho sabem. Jo vaig venir fa temps i ells van vindre després -em va dir un navegant.
-Com pot ser que tots vosaltres i jo haguem acabat aquí? -els vaig preguntar.
-A nosaltres se’ns va fer un remolí al voltant del vaixell, i suposem que a tu també. Oi?
-Sí, però per què?
Vam estar una estona parlant i jo vaig dir que hauríem de trobar el perquè.
Vam fer una barca i la vam deixar a la vora de l’aigua.
Durant el dia no va passar res, però a la sortida de la Lluna el remolí es va fer.
Ràpidament vam treure la barca, i un ésser misteriós va sortir. Era com una tortuga, amb cap de peix i la closca de tortuga. Tenia una boca gegant. Quan ens va veure va començar a aspirar com un aspirador. Jo em vaig agafar a un arbre però tots els altres no van ser ràpids i van ser absorbits. El monstre va marxar i jo em vaig quedar sol a l’illa. Vaig intentar buscar un riu, com en algun dels viatges anteriors, però no n'hi havia cap. De sobte vaig veure un vaixell de creuer i vaig començar a cridar:
-Eh! Aquí! He naufragat i no puc marxar!
Ningú no em veia ni m’escoltava, però de sobte vaig veure un nen amb els seus pares que em saludava. Els pares, en veure’m, van ordenar que apropessin el vaixell a l’illa per salvar-me. Jo vaig dir:
-Gràcies, Déu, i gràcies, tripulants.
Jo, plorant d’alegria, vaig pujar al vaixell i aquest em va portar a l’Índia. Quan vaig arribar, la família que m’havia salvat em va portar a casa d’una dona gran. Ella em va acollir. Vaig estar-hi uns anys.
Els últims dies de vida de la dona, jo la vaig cuidar, però finalment va morir.
Vaig demanar que em portessin a Bagdad, a casa meva, però no volien. Finalment van acceptar i vaig tornar a casa.
-Tot això em va passar al meu vuitè viatge, al qual no em podia resistir.
Sindbad el Portador va sopar i va marxar encantat per la història.

Noa Tienda, 1r D

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada