dilluns, 11 de juny del 2018

PRIMER PREMI POESIA 2n CICLE

AUTOR: MARC DE PEDRO 


PARAULES BUIDES


Unes lletres simples, res especial.
Dues paraules, poc significat.
Tres frases per ajudar un cor trencat.
Quatre cartes, sentiment celestial.


Dins el teu joc, tothom era essencial.
I amb tot el trencaclosques ja muntat,
Vas esperar que quedés impactat.
No obstant, les peces van caure. Final.

Tot va caure en una immensa foscor.
Les teves mentides eren la llum.
Què faràs amb el record al teu cor?

T’apunta directe, et té molt rancor.
Les teves paraules, a l’entrellum.
Tot era buit, vas marxar a contracor.

dijous, 7 de juny del 2018

SEGON PREMI POESIA 2n CICLE

AUTORA: SASHA COLOMÉ 


FÚRIA


Obro els ulls al món,
veig la meva mare,
també em miren uns humans
que m’ofereixen les seves mans.


Les meves primeres passes amb la mare,
al camp troto al seu costat,
troto i galopo
i quedo tot cansat i esgotat.

Tot va canviant, el meu pelatge s’esfuma,
vaig creixent,
vaig corrent
i amics nous vaig coneixent.

Em volen ensinistrar,
Un munt de barres i corretges em volen col·locar,
És molt desagradable,
Però gràcies a la civada es fa suportable.

Unes sabates de ferro em posen
i me’n vaig a passejar,
camino amb dificultat
però em començo a acostumar.

El meu amo i jo galopem,
galopem com un de sol,
junts emprenem el vol
i del món ens oblidem.

Haig de canviar d’amo i estable,
sembla gent amable.
he vist una euga presumida
que em fa l’ullet però m’intimida.

Soc feliç, he trobat l’amor,
es diu Gínger i és esplèndida.
He conegut l’amistat d’un humà
i un gran vincle s’ha creat.

Ara ens han de separar,
estimada Gínger, on aniràs a parar?
La tristesa em pesa,
però els records em fan viure.

El nou amo és cruel,
solament pensa en si mateix,
em fa córrer sense parar
i la ferradura em fa marxar.

Són dies de tristesa,
La soledat es fa feixuga,
Els dies passen lents
I mica en mica les forces vaig perdent.

Però què veig...?
Ets tu Gínger?
És possible que els meus somnis s’hagin fet realitat?
Soc feliç novament al teu costat.

Torno allà on vaig ser feliç,
on vaig conèixer l’amistat
i l’amor al teu costat.



dilluns, 4 de juny del 2018

ACCÈSSIT POESIA 2n CICLE

AUTORA: LAIA GARCIA 


FOSCOR IL·LUMINADA



No sé on soc però vull sortir,
vull ser lliure, vull sentir,
vull poder ser jo per fi
i estimar més, al menys a mi.

Obro els ulls i no veig res,
tot és fosc i no puc més.
Vull veure algun raig de llum
i acabar amb aquest silenci,
poder pujar el volum.

Vull acabar amb aquest costum
d’imaginar què hi ha fora
i d’esperar que arribi l’hora
per poder per fi sentir
però és això el que no em deixa sortir.

Surto fora no sé com,
l’ou es trenca, ja no és fosc,
sento coses per primer cop,
tinc ganes de menjar-me el món.


dijous, 31 de maig del 2018

PRIMER PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: MERCÈ JUANMARTÍ 


VIOLETA




La llum entra per la finestra. Una llum càlida i tranquil·la, que et fa veure que el llarg hivern ja s’està acabant i que el temps de les noves flors ja arriba. Les flors que d’aquí a uns mesos naixeran al jardí i ompliran la casa d’olors dolces que dibuixen rialleres.

Tanco els ulls i desitjo de tot cor que el fred temps passi, que tot torni a ser com abans, com quan les flors estaven al jardí i no dins del meu cor. Penso i medito, somnio i imagino, desitjo i desitjo encara més, busco i trobo l’essència, la llavor, l’aigua per aquesta  flor que porto amb mi.

Penso i m’adono que he canviat però que el meu voltant tot segueix igual. La Violeta que va marxar un bon dia i que encara no ha tornat, que l’estimaria si fos aquí però que encara l’estimo més ara que la tinc lluny.

Somnio que el bon temps arriba, que els rajos de sol em toquen les cames i la cara, que m’assec al mig del prat i que ella està al meu costat. Penso que si la tinc present cada dia, en tot el que visc ella també ho viu. A través dels meus ulls, les meves mans, el meu cor, els meus sentits.

Desitjo poder descobrir nous camins que em portin a ella, a aquesta germana que tant trobo a faltar, a aquesta Violeta que cuidava amb mi les flors de primavera, les del jardí. Que em somreia i em deia bon dia quan jo creia que era un dia nefast i em feia somriure. I afectivament el dia, en aquell moment, ja era un bon dia.

La busco i l’intento trobar a cada racó, a cada petita flor del jardí que em recorda a ella. Entenc que la llavor de la Violeta és la llavor de l’amor.

Violeta són petits records, versos curts, retalls d’olors, trossos de vides passades, bocins de petons, retalls d’abraçades. La porto dins del meu cor, la recordo i l’estimo. Violeta és la meva flor, única i bella.


dilluns, 28 de maig del 2018

SEGON PREMI PROSA 2n CICLE

AUTORA: MARTA GISBERT 


BATES BLANQUES





<<En sortir per la porta cap a la meva llibertat vaig saber que ja  no hi havia marxa enrere>>

·Aterrada, fatigada, impotent i sense poder moure’m. Em sentia com un ocell atrapat en una gàbia, anhelant la seva llibertat o esperant el dia de la seva mort. També em sentia com un maniquí, manipulada per les persones de bata blanca que a una certa hora del dia portaven el que calmava per unes poques hores el meu patiment i dolor, callant aquelles melodies que sonaven dins del meu subconscient cridant-me coses incoherents i sense explicació alguna. Em deien  que era una rebel·lió dels meus pensaments cap a l'exterior volent sortir fora del meu devastat cos en rehabilitació.
L'única solució que trobava després de prendrem el minúscul i rectangular medicament que em proporcionaven a una certa hora del dia, era cridar però sense cridar, demanant auxili en silenci esperant ser escoltada per les ànimes perdudes voleiant lliurement en aquest inhòspit lloc.
Em trobava aÏllada entre quatre parets de color ivori, sense res al voltant, buida, però amb mi a dins. Em semblava graciós la semblança que teníem l'habitació i jo al pas dels anys. Els dos érem coses sense importància atrofiades pel lapse del temps, masegats per la llarga etapa que portàvem allà, no sabria dir ni quin any, mes, dia, hora, minut o segon vaig ser tancada en aquest lloc.
Sentia passos, bramats de dolor que es feien insuportables de sentir, crits capaços de destrossar-te l'ànima per no poder auxiliar l'individu no identificat darrere la porta, en els passadissos, i sons insuportables demanant clemència, que et tornaven encara més sonat del que estaves. Es ficaven dins del teu cap fins i tot en els ossos, músculs, òrgans, venes i en qualsevol altra part de la teva anatomia.
Un dia la porta rovellada que tenia davant es va obrir lentament fent que molta llum entrés directament cap a on em trobava, lligada amb una espècie de camisa blanca que m'impedia moure els meus braços plens de cardenals  de color violeta.


Van entrar de cop i volta tres bates blanques i em van treure a ròssec, agafant-me com si fos un drap d'un sol ús. Ens vam dirigir cap al final d'aquell estrany túnel, cap a una porta de color violeta igual que les meves ferides del braç i mentre creuava  el passadís podia observar  altres habitacions semblants a la meva.
Quan vam entrar pel  portó, sabia el que anava a succeir a continuació sense cap tipus d'informació al respecte. S'avia que aquelles veus que escoltava darrere de la porta no eren només pel dolor que aquestes persones els hi causaven sinó que també perquè ells ja sabien el que els hi deparava un cop dins.
 Em van lligar en una llitera de cap a peus impedint moure’m. Un dels  homes  em va injectar alguna cosa a la part inferior del braç. Mentrestant, em vaig adonar de  que hi havia més persones a l’habitació admirant detingudament el que succeïa, volent observar com m'arravataven la vida en aquella llitera freda i bruta.
Llavors vaig pensar, que la gent  es perd en els records més feliços  quan sap que la mort l'aguaita, llevat que jo no tenia records feliços, només  tenia memòries dels moments que havia passat allà atrapada i infeliç esperant i desitjant ser lliure.
Abans de tancar els ulls i submergir-me en una profunda però bellíssima foscor, els hi digué en un inaudit murmur als homes expectants per la meva mort: <<endavant, fes-ho, destruïu el meu cor, no penso suplicar>>.

dijous, 24 de maig del 2018

PRIMER PREMI POESIA 1r CICLE

AUTORA: JÚLIA LOBATO 


LA MÚSICA


La música és un tresor. 
És un esclat de color 
que no es pot impedir, 
i et porta al món més diví. 

Saltant de nota en nota de puntetes 
arribes a les escaletes, 
cap al món de la imaginació 
on cada peça és millor. 

La música ametller solitari, 
o en un prat de ginesta groc canari. 
Cada flor una nova melodia, 
o cada flor, una nova simfonia. 

La seva màgia ens fa 
riure o plorar, 
imaginar i pensar. 
Però sobretot ens fa somiar. 

La música és emoció, 
la música és passió, 
a ella li donaria tot l'amor 
que hi ha dins el meu cor.

dilluns, 21 de maig del 2018

SEGON PREMI POESIA 1r CICLE

AUTOR: ARNAU GARCIA 


CAPGIREM SANT JORDI



Festa catalana molt estimada 
de roses i llibres n'està emplenada, 
representant, una història de romanç 
a la vila de Montblanc. 

Tracta d'una princesa 
que dintre d'una fortalesa, 
un príncep ha salvat de l'atac 
d'un drac malvat. 

La dona coratjosa 
li regala una rosa, 
i el príncep regraciat 
un petó li ha donat. 

Torna la pau 
al voltant del palau, 
i la parella enamorada 
gaudeix d'aquesta diada.