Continuem la publicació dels Premis Sant Jordi de l'any passat amb el primer premi en prosa de 1r i 2n d'ESO. En aquest cas, és un text de la Marina Cunillera Galán. Quan va guanyar el premi feia 1r, ara ja fa 2n, és clar!
LA
BOLA DE CRISTALL
Tot va començar un dia molt assolellat i quatre germans
es van despertar.
—Bon dia, Tomàs, tu que ets el més gran de tots, vés a
despertar la resta.
En Tomàs, encara adormit, va anar cap a l’habitació del
Blai, que era el segon més gran, i va picar superfort a la porta i va començar
a fer sorolls estranys. En Blai, sense por, va obrir la porta i va dir:
—Tomàs, què carai vols, ara?
—Mira, Blai, vés a despertar el Roger i el Biel, que jo
no vull!
Un cop tots quatre estaven desperts, en Tomàs va dir:
—Avui és el dia en el qual trobaré la bola de cristall i
em casaré amb la princesa!
En Blai va rebotar:
—Doncs abans que demanis l’únic desig de la bola de
cristall jo em faré famós i ric! Gràcies a la bola, és clar.
Mentrestant a l’altra habitació el Roger i el Biel
parlaven amistosament.
—Saps què, Biel? Jo vull aconseguir la bola de cristall
per fer-me ric i famós!
—Doncs jo, Roger, la vull aconseguir per casar-me amb la
princesa!
—Ja ho sé, Biel! Anem a buscar tots dos junts la bola: serà
més fàcil que buscar-la per separat .
—És clar, perquè si tenim problemes ens podem ajudar.
—Ens direm l’equip...
—Bola de cristall!
El Tomàs i el Blai, encara discutint com a nens petits,
van anar a esmorzar:
—Blai, jo sóc el més gran, seguríssim que l’aconseguiré
jo!
—Roger, tu ets el més gran, però ets un covard i així no
aconseguiràs la bola de cristall!
Llavors en Tomàs va arrencar a córrer i li va dir al Blai
amb to de burla:
—Si no m’enxampes, seré el primer que la trobaré! —i li
va treure la llengua.
Abans que en Blai s’aixequés de taula per perseguir en Tomàs,
el seu pare li va recordar que havia de fregar els plats, i va marxar cap a la
cuina remugant.
En Tomàs seguia corrent fins que va xocar amb la vella de
la mansió. Li deien “la bruixa” perquè havia aconseguit fer coses
extraordinàries. I li va dir:
—Jove, on vas amb tanta pressa?
—Vaig a buscar la bola de cristall i ho he de fer ràpid
abans que algú m’avanci.
—Noi, si vas sol no...
Abans que acabés la frase en Tomàs ja havia marxat
corrents pensant com n’era de pesada aquella dona.
En Blai va acabar de fregar els plats i va sortir cames
ajudeu-me de la cuina i va passar per davant de la senyora vella sense ni tan
sols mirar-la, i ella va deixar anar:
—Caram, quina pressa que tenen sempre el jovent d’avui en
dia.
En Biel i en Roger van sortir de l’habitació i van anar a
esmorzar, i la vella va acostar-se a ells i va seure a taula:
—Hola, Carme —li va dir en Biel—. Com va tot?
—A mi tot em va molt bé, però als vostres germans no sé
què els passava, tots dos han sortit corrents del castell com a dues cabres
boges. I vosaltres, què penseu fer, avui?
—Teníem pensat anar a buscar la bola de cristall —va dir
en Roger.
—L’únic problema és que no sabem on és ni on hem de
buscar —va seguir en Biel.
La Carme es va posar a riure i els dos nens la van mirar
amb una cara molt sorpresa. Tots dos creien que no havien dit res tan graciós.
—Nois, la bola de cristall no l’heu de buscar sinó que és
ella qui us trobarà: l’única cosa que heu de fer és estimar i, si està de bon
humor, us concedirà un desig a cadascú de vosaltres.
El pare, entrant al menjador, va dir:
—Biel, vés a fer els llits de la vostra habitació, i tu,
Roger, acaba’t l’esmorzar. Per cert, algú sap on són en Tomàs i en Blai?
—Tots dos han sortit del castell a buscar la bola de cristall
—va dir la Carme.
—Però tu... —va intentar parlar en Roger.
—Tu tranquil, que no la trobaran. Necessiten amor i ells
no en tenen: l’única cosa que fan és barallar-se —va dir la Carme per tranquil·litzar
en Roger.
El pare, una mica desorientat, va contestar:
—És igual on siguin si a l’hora de dinar estan a casa.
I va marxar cap a la cuina amb una pila de plats, gots i
coberts mentre entrava en Biel amb la roba bruta.
En Tomàs i en Blai van estar buscant per tots els racons
del poble a veure si trobaven la bola de cristall convertint-ho tot en una
competició plena de paraulotes i odi. En Biel i en Roger, en canvi, es van
passar el matí jugant com a bons germans compartint joguines i rient tota
l’estona. Cap a l’hora de dinar l’equip bola de cristall estava jugant al jardí
quan, de cop, alguna cosa brillant els va enlluernar els dos. A poc a poc s’hi
van acostar i van quedar al·lucinats quan...
—Mira, Biel, és la bola de cristall!
—És veritat! La Carme tenia raó.
—Bon dia, he sentit que em buscàveu i heu demostrat tant
d’amor que us mereixeu un desig.
—La veritat —va dir en Biel— és que això era abans. Ara
ens hem adonat que no importa com som ni què tenim: el que importa és que ens
tenim l’un a l’altre. Oi, Roger?
—En Biel té tota la raó. Jo ja no vull ser ric i famós
perquè, si ho fos, potser no podria estar amb ell.
En Blai i en Tomàs van tornar de la seva expedició i es
van trobar els seus germans petits parlant amb la bola de cristall:
—Nois, heu demanat algun desig? —va preguntar ansiós en
Tomàs.
—No, la veritat és que tenim tot el que volem —van dir
tots dos.
—Doncs aparteu-vos, sacs de mocs! —va exclamar en Blai.
Abans que demanessin cap desig, la bola va desaparèixer i
va deixar caure una nota sobre les mans dels petits que deia:
“Ensenyeu
què vol dir estimar i amor als vostres germans, ho necessiten. Crideu-me quan
vulgueu i us concediré el vostre desig.
Una
salutació de la bola de cristall.”
Marina Cunillera Galán (l'any passat 1r A, ara 2n A!)
Personalment
penso que els nens, a causa de les noves tecnologies, ja no es
diverteixen de la mateixa manera que abans. Quan juguen entre ells
allunyats de qualsevol aparell potser sí, però moltes vegades només
es dediquen a estar amb les màquines o enganxats hores i hores
davant la televisió. A més a més, a causa d'Internet i sobretot
per la televisió, els nens reben molta informació de cop i molt
aviat. Des de ben petits ja estan informats de tot. Perden la
infància i la innocència de seguida a causa de les noves
tecnologies.
