diumenge, 27 de març del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015

Aquesta setmana publiquem el segon premi d'article d'opinió de l'edició de l'any passat, 2015. TAMBÉ TROBAREU, PENJADES A LES AULES I ALS PASSADISSOS, LES BASES DELS PREMIS SANT JORDI 2016. Participeu-hi! És un record emocionant que tindreu del vostre pas per l'institut Manuel de Cabanyes.

LA INFLUÈNCIA DE LES NOVES TECNOLOGIES

Quina influència tenen les noves tecnologies en la societat actual? A simple vista, ja podem veure que han influït molt, sobretot en els joves i en els nens. Des de ben petits hem crescut envoltats d'aparells electrònics: primer la televisió, després l'ordinador i, ara, el mòbil. Realment són una molt bona font d'informació i uns mitjans excel·lents per comunicar-nos. Però, tot i així, hem de permetre que els nens, des de tan petits, visquin envoltats d'un món tecnològic que amb prou feines comprenen?
Personalment penso que els nens, a causa de les noves tecnologies, ja no es diverteixen de la mateixa manera que abans. Quan juguen entre ells allunyats de qualsevol aparell potser sí, però moltes vegades només es dediquen a estar amb les màquines o enganxats hores i hores davant la televisió. A més a més, a causa d'Internet i sobretot per la televisió, els nens reben molta informació de cop i molt aviat. Des de ben petits ja estan informats de tot. Perden la infància i la innocència de seguida a causa de les noves tecnologies.
Pel que fa als adolescents i als joves, cada cop a una edat més prematura ja tenen telèfon mòbil, amb la qual cosa es distreuen les vint-i-quatre hores del dia. Per què han de sortir i quedar amb els seus amics, si poden parlar amb ells a través del mòbil des de casa? O, si surten, no hem vist moltes vegades grups d'amics asseguts en un bar, cadascun amb el seu telèfon?
Per tant, potser hauríem de plantejar-nos-ho i parar-nos a pensar si les noves tecnologies són tan bones i tan excessivament necessàries com ens les venen. Des del meu punt de vista, opino que, amb una mesura determinada, són molt útils. Però tampoc hem de permetre que els nens creixin des de tan petits envoltats de tanta informació ni de tanta tecnologia, sinó que hem d'intentar que es diverteixin i juguin en companyia d'amics de veritat. De la mateixa manera que els joves no han de quedar-se a casa amb el mòbil quan poden sortir i relacionar-se. Perquè, com moltes vegades es diu, és millor gaudir d'una persona en tres dimensions, i no d'una pantalla en dues.

Aroa Tort López (4t C)
 

dimarts, 15 de març del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015

Continuem publicant els premis Sant Jordi del curs passat. Llegiu el segon premi de poesia de 1r i 2n d'ESO. Per cert, aviat es publicaran les bases per als premis d'enguany!

LA FOSCOR DE LA MENT

Jo no sóc com la resta
sóc aquell que no encaixa enlloc,
tothom aquí em detesta
per això m'amago dins un clot.

Podria ser com els altres
algú amb una gran vida social,
però estic millor amb les rates
que no et molesten ni et fan mal.

Tot i la meva discreció
em vénen a visitar,
i jo tot ple d'excitació
el pas no els puc negar.

Vénen persones amb grans somriures
dient que volen ajudar-me,
jo els ajudo a ells a ser lliures
apagant-los la llum fins acabar saciant-me.

Un líquid vermell i fluid
em taca mans, braços i cames,
mentre que al meu gran amic
la vida se li apaga com les flames.

Una rutina que es repeteix
la meva set no s'acaba,
un cruel desig em consumeix
i impaciència mai faltava.

Creieu que sabeu qui sóc
però la ignorància encega
vosaltres em coneixeu poc
i el meu saber batega.

Sóc més a prop del que penseu
en un raconet concretament,
ja sé que no us ho imagineu
però jo soc dins la vostra ment.

Cap ésser em pot eliminar
estic arraconat dins la foscor,
la naturalesa humana em va crear
per consumir les persones en l'amargor.

Potser ara no em veieu
potser tampoc em sentiu,
però si no vigileu
el costat fosc tornarà a ser viu.
 
Aina Ábalo Franch
 

dilluns, 7 de març del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015



 
Publiquem aquesta setmana el primer premi de poesia de 3r i 4t d'ESO.


PARAULES VOLADORES

Encara recordo sota els meus llençols
la teva presència en la meva vida,
l'alegria il·luminada a mil colors,
el blanc rostre com groga pell de gallina.

Van ser uns anys molt complets,
tot es notava en mirar-me,
somriures plens com llampecs,
espurnes per l'aire en besar-te.

Potser vaig ser un pèl ingènua,
em cegaven les teves paraules
i els teus extraordinaris actes
que pareixien ser un miracle.

I és que no era habitual en tu tal cosa,
rebre aquell amor tan ple, tan passional,
car ja t'avorria la monotonia
i estimar-me se't feia poc habitual.

La sort va arribar a la seva fi,
els meus ulls es van obrir com grans plats,
adéu, fins mai, tu et quedes sol aquí,
ja han acabat els teus jocs d'arlequí.

Jo, torturada per les teves paraules,
tu ja n’has enxampat ben aviat una altra,
que no val la pena gratar-me les banyes
si les paraules voladores són aire.

I no són més que això, paraules voladores,
paraules voladores arrossegades
pel vent i que acabaran en un no res,
i és que sempre s'obliden els mals moments.

Vull recuperar el temps perdut,
guardant la ràbia, el rancor, l'orgull,
perquè si alguna cosa he après
ha estat a valorar-me molt més.

Ja no temo el teu bell rostre,
et recordo amb molt de gust,
les paraules voladores
han marxat per un embut.

Si algun dia d'aquests tu em trobessis
t'enlluernaria de felicitat,
i si per casualitat te'n penedissis,
recorda que tu em vas deixar escapar.

Júlia Santamans Hurtado (4t A ESO)

dilluns, 29 de febrer del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015

Publiquem avui el text premiat l'any passat en la categoria d'Aula d'acollida. Enhorabona, Gioyang!

La família del ctor

Hi havia una vegada un nen que es deia Víctor. Era molt bona persona. La seva mare era una princesa i el seu pare era un príncep.

Vivia en un castell molt gran que es deia Castell de la Geltrú. Tenia dos dracs que es deien Franc i Bitxu. El Franc era molt dolent. Un dia la família anava al bosc a buscar fruites i bolets per a menjar, després tornaven del bosc.

A casa van cuinar els bolets i va menjar-ne el Víctor. Després de dues hores, al Victor li feia mal la panxa de menjar els bolets. La mare el va portar al metge i el metge li deia que aquells bolets no es podien menjar perquè els bolets portaven cucs. I el van operar per treure els cucs que hi havia a la panxa.

Uns dies després van decidir anar de vacances a una cova. Després d'una setmana van tornar de la cova.

El Franc estava molt enfadat perquè la princesa no li va donar de menjar i al Bitxu sí que li va donar de menjar. El drac Franc va agafar el coll de la princesa. I el príncep el va veure i va agafar un arc i el va llençar, el va clavar a la panxa del drac Franc i el Franc va morir.

I el príncep li va regalar a la princesa una rosa.

                                                                                                    FI!!
Gioyang Xiang (1r C ESO)

dilluns, 22 de febrer del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015



Després d'uns quants premis de poesia i de prosa, és el torn dels premis que l'any passat es van donar als articles d'opinió. El primer primer va atorgar-se a aquesta reflexió de la Júlia Zhang Vaca Conesa, que era alumna de 4t i ara ja cursa 1r de Batxillerat. Enhorabona, Júlia!

Som conscients del que tenim, els joves?

En aquest segle XXI i en el lloc on vivim, l’educació fins als setze anys és obligatòria; la meva generació ja ha nascut amb aquesta “obligació”. Fa uns mesos vaig assistir a unes classes que van despertar la meva consciència amb relació a aquest tema, ja que em vaig posar a pensar què significava això per a nosaltres i, fins i tot, em vaig posar a investigar una mica.
Resulta que va ser quan vaig descobrir que no tots els nens anaven a l’escola ni tots els joves a l’institut. Gent de la meva edat, i encara més petita, no podia aprendre a llegir o a escriure, ni tampoc tenia accés a uns llapis de colors com els que tant apreciava ni sabia com resoldre els problemes que tant em costaven. Fet que em va sobtar, perquè, no se suposa que tots tenim els mateixos drets i deures, tot i que siguem negres o blancs, nois o noies, cristians o musulmans, etc.?
En les meves investigacions vaig retrobar-me amb la Declaració del drets dels infants i, encuriosida, vaig llegir-me uns paràgrafs d’aquells que tantes vegades ens desanimen quan apareixen en el llibre de socials. D’aquesta lectura em va quedar gravat el Principi 7, en què s’enunciava el dret a rebre educació.
Més endavant, fonts diverses que vaig buscar van evidenciar que aquest dret no es complia a més de la meitat del món a causa del treball infantil, els nens soldat, les violacions... i tot per uns conflictes generats arran de l’avarícia i la intolerància.
Però no tot va ser descoratjador, ja que vaig trobar un documental que t’arriba a l’ànima: “Camí a l’escola”, de Pascal Plisson. En aquest documental, el director mostra quatre joves d’edats properes que, malgrat tenir l’escola a dues hores o més, no desisteixen, atès que saben que l’educació els obrirà portes cap a un futur millor.
Després em miro a mi i els meus companys i percebo un gran interès, quasi un hipnotisme, que ens envolta a tots nosaltres i ens atrau cap al mòbil que tots posseïm. Per bé que som humans i, per consegüent, està bé relacionar-se, és veritat també que contribueix a deixar poc temps a altres coses importants com saber d’on venim, per què parlem aquesta llengua, com funciona la nostra societat, de què està format l’aire que respirem, qui va inventar la nevera?
És per tot això que pot ser que no valorem prou l’educació, perquè no som conscients de les oportunitats que ens dóna i que altres no tenen tanta sort de tenir. Ens conformem amb haver aprovat; mentre la nostra vida social vagi bé...

Júlia Zhang Vaca Conesa (4t A ESO)

dilluns, 1 de febrer del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015 (POESIA 1r I 2n ESO)

Continuem la publicació dels Premis Sant Jordi de l'any passat amb el primer premi de poesia de 1r i 2n d'ESO. En aquest cas, és un text d'en Marc Mateos Andreu. Veureu 1r A a la signatura, perquè és el curs que feia l'any passat, quan va guanyar el premi.


VIGÍLIA DE SANT JORDI

Arriba Sant Jordi,
arriba l’alegria
regala llibres
i fes poesies.

Ja estem aquí,
regalarem llibres
i roses de tots els colors
per amor, amistat i felicitat.

Sant Jordi, santa diada.
Oh, la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa a mig obrir!

La rosa ben formosa
Sant Jordi l’ha agafat
i li regala a la princesa
que ell mateix ha salvat.


Marc Mateos Andreu (1r A ESO)
 

dissabte, 23 de gener del 2016

PREMIS SANT JORDI 2015 (PROSA 1r i 2n ESO)

Continuem la publicació dels Premis Sant Jordi de l'any passat amb el primer premi en prosa de 1r i 2n d'ESO. En aquest cas, és un text de la Marina Cunillera Galán. Quan va guanyar el premi feia 1r, ara ja fa 2n, és clar!



LA BOLA DE CRISTALL

Tot va començar un dia molt assolellat i quatre germans es van despertar.
—Bon dia, Tomàs, tu que ets el més gran de tots, vés a despertar la resta.
En Tomàs, encara adormit, va anar cap a l’habitació del Blai, que era el segon més gran, i va picar superfort a la porta i va començar a fer sorolls estranys. En Blai, sense por, va obrir la porta i va dir:
—Tomàs, què carai vols, ara?
—Mira, Blai, vés a despertar el Roger i el Biel, que jo no vull!
Un cop tots quatre estaven desperts, en Tomàs va dir:
—Avui és el dia en el qual trobaré la bola de cristall i em casaré amb la princesa!
En Blai va rebotar:
—Doncs abans que demanis l’únic desig de la bola de cristall jo em faré famós i ric! Gràcies a la bola, és clar.
Mentrestant a l’altra habitació el Roger i el Biel parlaven amistosament.
—Saps què, Biel? Jo vull aconseguir la bola de cristall per fer-me ric i famós!
—Doncs jo, Roger, la vull aconseguir per casar-me amb la princesa!
—Ja ho sé, Biel! Anem a buscar tots dos junts la bola: serà més fàcil que  buscar-la per separat .
—És clar, perquè si tenim problemes ens podem ajudar.
—Ens direm l’equip...
—Bola de cristall!
El Tomàs i el Blai, encara discutint com a nens petits, van anar a esmorzar:
—Blai, jo sóc el més gran, seguríssim que l’aconseguiré jo!
—Roger, tu ets el més gran, però ets un covard i així no aconseguiràs la bola de cristall!
Llavors en Tomàs va arrencar a córrer i li va dir al Blai amb to de burla:
—Si no m’enxampes, seré el primer que la trobaré! —i li va treure la llengua.
Abans que en Blai s’aixequés de taula per perseguir en Tomàs, el seu pare li va recordar que havia de fregar els plats, i va marxar cap a la cuina remugant.
En Tomàs seguia corrent fins que va xocar amb la vella de la mansió. Li deien “la bruixa” perquè havia aconseguit fer coses extraordinàries. I li va dir:
—Jove, on vas amb tanta pressa?
—Vaig a buscar la bola de cristall i ho he de fer ràpid abans que algú m’avanci.
—Noi, si vas sol no...
Abans que acabés la frase en Tomàs ja havia marxat corrents pensant com n’era de pesada aquella dona.
En Blai va acabar de fregar els plats i va sortir cames ajudeu-me de la cuina i va passar per davant de la senyora vella sense ni tan sols mirar-la, i ella va deixar anar:
—Caram, quina pressa que tenen sempre el jovent d’avui en dia.
En Biel i en Roger van sortir de l’habitació i van anar a esmorzar, i la vella va acostar-se a ells i va seure a taula:
—Hola, Carme —li va dir en Biel—. Com va tot?
—A mi tot em va molt bé, però als vostres germans no sé què els passava, tots dos han sortit corrents del castell com a dues cabres boges. I vosaltres, què penseu fer, avui?
—Teníem pensat anar a buscar la bola de cristall —va dir en Roger.
—L’únic problema és que no sabem on és ni on hem de buscar —va seguir en Biel.
La Carme es va posar a riure i els dos nens la van mirar amb una cara molt sorpresa. Tots dos creien que no havien dit res tan graciós.
—Nois, la bola de cristall no l’heu de buscar sinó que és ella qui us trobarà: l’única cosa que heu de fer és estimar i, si està de bon humor, us concedirà un desig a cadascú de vosaltres.
El pare, entrant al menjador, va dir:
—Biel, vés a fer els llits de la vostra habitació, i tu, Roger, acaba’t l’esmorzar. Per cert, algú sap on són en Tomàs i en Blai?
—Tots dos han sortit del castell a buscar la bola de cristall —va dir la Carme.
—Però tu... —va intentar parlar en Roger.
—Tu tranquil, que no la trobaran. Necessiten amor i ells no en tenen: l’única cosa que fan és barallar-se —va dir la Carme per tranquil·litzar en Roger.
El pare, una mica desorientat, va contestar:
—És igual on siguin si a l’hora de dinar estan a casa.
I va marxar cap a la cuina amb una pila de plats, gots i coberts mentre entrava en Biel amb la roba bruta.
En Tomàs i en Blai van estar buscant per tots els racons del poble a veure si trobaven la bola de cristall convertint-ho tot en una competició plena de paraulotes i odi. En Biel i en Roger, en canvi, es van passar el matí jugant com a bons germans compartint joguines i rient tota l’estona. Cap a l’hora de dinar l’equip bola de cristall estava jugant al jardí quan, de cop, alguna cosa brillant els va enlluernar els dos. A poc a poc s’hi van acostar i van quedar al·lucinats quan...
—Mira, Biel, és la bola de cristall!
—És veritat! La Carme tenia raó.
—Bon dia, he sentit que em buscàveu i heu demostrat tant d’amor que us mereixeu un desig.
—La veritat —va dir en Biel— és que això era abans. Ara ens hem adonat que no importa com som ni què tenim: el que importa és que ens tenim l’un a l’altre. Oi, Roger?
—En Biel té tota la raó. Jo ja no vull ser ric i famós perquè, si ho fos, potser no podria estar amb ell.
En Blai i en Tomàs van tornar de la seva expedició i es van trobar els seus germans petits parlant amb la bola de cristall:
—Nois, heu demanat algun desig? —va preguntar ansiós en Tomàs.
—No, la veritat és que tenim tot el que volem —van dir tots dos.
—Doncs aparteu-vos, sacs de mocs! —va exclamar en Blai.
Abans que demanessin cap desig, la bola va desaparèixer i va deixar caure una nota sobre les mans dels petits que deia:
“Ensenyeu què vol dir estimar i amor als vostres germans, ho necessiten. Crideu-me quan vulgueu i us concediré el vostre desig.
Una salutació de la bola de cristall.”

         Marina Cunillera Galán (l'any passat 1r A, ara 2n A!)