TEXTURES

PRIMER PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: MERCÈ JUANMARTÍ

LA PRÒPIA HABITACIÓ

La llum de la flama balla discretament entre la música i l’aroma de vainilla. Una aroma que et fa pessigolles al nas i que et provoca aquella rialla tan autèntica. És l’aroma que sempre feia l’habitació després d’encendre aquelles barretes aspres d’encens. Una habitació que s’ha convertit en un refugi de records on hi habita cada part del meu jo de fa molts anys. A cada un dels prestatges, entre tots els llibres, hi ha tot allò que m’ha anat fent tal com soc.

Hi ha caixes de llauna que emmagatzemen idees i pensaments. Alguns són llunyans, d’altres només ho semblen i també hi ha els que tinc presents cada dia. Alguns esporàdics, d’aquell dia que vaig pensar massa, altres que persisteixen després de tant temps. Cada una de les idees o dels pensaments està dins d’un sobre amb una etiqueta. Totes les etiquetes tenen una paraula, una frase, un lloc, un color, una olor. Allò que cada pensament necessita per donar-li sentit i que, amb senzillesa, intenta descriure’ls.

Entre tota aquesta organització d’idees i pensaments apareixen les capses de cartró que guarden els records dels estius. Tots aquells estius a la muntanya, a la platja, de viatge, a casa, sola, amb els amics, amb la família, amb natura, amb cultura, la calor, la pluja del vespre… Recordo amb tendresa cada racó del meu món de l’estiu. L’època de l’any on em sentia lliure i podia portar els cabells deixats anar i el vent me’ls despentinava i jo els arreglava, com podia, amb una o vàries trenes.

Hi ha també uns pots especials amb un contingut dolç com la confitura i lluminós com una espelma, virolat com el cel de les postes de sol i lent com un rellotge aturat. Són els pots de vidre que conserven l’amor. Són transparents i deixen passar una brillantor més delicada que la de cap estrella. Cada un té un color, i no és pas l’atzar qui el decideix, és realment el color que per mi té aquell amor: verd, blau, lila, groc… I són pots que no canvien, potser a vegades brillen més o una mica menys i el color pren algun matís però en definitiva és el mateix. Però, és cert, alguna vegada un pot cau i s’esmicola en mil bocins. Passa el temps i amb paciència es van unint tots els trossos per acabar el trencaclosques més bonic del món. I sovint, un pot nou és col·locat al prestatge i brilla entremig dels altres, com una estrella més.

Obro els ulls i davant veig la flama, ja gairebé extingida que m’anuncia que és hora d’anar a dormir. Però, ara, ja vella, asseguda a la cadira, no puc pujar a l’habitació i hauré d’acceptar, com cada nit, que no puc veure la prestageria plena de llibres i records.

Hauré de veure l’habitació amb els ulls tancats.

Hauré d’olorar la vainilla que és llunyana.

Hauré d’acceptar que l’únic record que mai podré posar a l’habitació és la pròpia habitació.