PRIMER PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: MERCÈ JUANMARTÍ

LA PRÒPIA HABITACIÓ

La llum de la flama balla discretament entre la música i l’aroma de vainilla. Una aroma que et fa pessigolles al nas i que et provoca aquella rialla tan autèntica. És l’aroma que sempre feia l’habitació després d’encendre aquelles barretes aspres d’encens. Una habitació que s’ha convertit en un refugi de records on hi habita cada part del meu jo de fa molts anys. A cada un dels prestatges, entre tots els llibres, hi ha tot allò que m’ha anat fent tal com soc.

Hi ha caixes de llauna que emmagatzemen idees i pensaments. Alguns són llunyans, d’altres només ho semblen i també hi ha els que tinc presents cada dia. Alguns esporàdics, d’aquell dia que vaig pensar massa, altres que persisteixen després de tant temps. Cada una de les idees o dels pensaments està dins d’un sobre amb una etiqueta. Totes les etiquetes tenen una paraula, una frase, un lloc, un color, una olor. Allò que cada pensament necessita per donar-li sentit i que, amb senzillesa, intenta descriure’ls.

Entre tota aquesta organització d’idees i pensaments apareixen les capses de cartró que guarden els records dels estius. Tots aquells estius a la muntanya, a la platja, de viatge, a casa, sola, amb els amics, amb la família, amb natura, amb cultura, la calor, la pluja del vespre… Recordo amb tendresa cada racó del meu món de l’estiu. L’època de l’any on em sentia lliure i podia portar els cabells deixats anar i el vent me’ls despentinava i jo els arreglava, com podia, amb una o vàries trenes.

Hi ha també uns pots especials amb un contingut dolç com la confitura i lluminós com una espelma, virolat com el cel de les postes de sol i lent com un rellotge aturat. Són els pots de vidre que conserven l’amor. Són transparents i deixen passar una brillantor més delicada que la de cap estrella. Cada un té un color, i no és pas l’atzar qui el decideix, és realment el color que per mi té aquell amor: verd, blau, lila, groc… I són pots que no canvien, potser a vegades brillen més o una mica menys i el color pren algun matís però en definitiva és el mateix. Però, és cert, alguna vegada un pot cau i s’esmicola en mil bocins. Passa el temps i amb paciència es van unint tots els trossos per acabar el trencaclosques més bonic del món. I sovint, un pot nou és col·locat al prestatge i brilla entremig dels altres, com una estrella més.

Obro els ulls i davant veig la flama, ja gairebé extingida que m’anuncia que és hora d’anar a dormir. Però, ara, ja vella, asseguda a la cadira, no puc pujar a l’habitació i hauré d’acceptar, com cada nit, que no puc veure la prestageria plena de llibres i records.

Hauré de veure l’habitació amb els ulls tancats.

Hauré d’olorar la vainilla que és llunyana.

Hauré d’acceptar que l’únic record que mai podré posar a l’habitació és la pròpia habitació.

SEGON PREMI POESIA BATXILLERAT

AUTOR: ORIOL PÉREZ

Versos d’amagatotis sota un pupitre

Sospito que suposes

que els versos parlaran de tu,

perquè, per a mi, la poesia

és una gàbia oberta

d’on no puc escapar.

Rebotaven lliçons apreses

esperant el lloc oportú.

Veient que la boca s’obria

i la mà m’estava desperta,

no les vaig poder oblidar.

En una gran espiral d’històries

que m’he cregut i m’han fet creure

em sento atrapat

i em vull despullar memòries

i un tros de dignitat.

La goma se’m va fent petita

però no el puc pas esborrar.

No aconsegueixo treure

aquest passat que no m’estima

però que jo m’intento estimar.

Estic cansat que em comparin,

sigui per bé o per mal,

perquè entre sinècdoque i far

perdo el nord i la barca

i tothom rep un cop de pal.

Suposo que sospites

que no he acabat parlant de tu

perquè, per a mi, la poesia

deixa una bona marca

i és un tren que porta ben lluny.

Cinc minuts i tornem a casa

i així, demà, recomençar,

tot i que la nostra química

no es pot

estudiar.

PREMIS MANUEL DE CABANYES 2019

Enguany hem celebrat Sant Jordi fent un homenatge al poeta Joan Brossa. Com cada any, a més, hem fet a la sala d'actes del nostre institut el lliurament dels premis literaris Manuel de Cabanyes. Felicitem tots els guanyadors i guanyadores, així com a tothom que hi ha participat. 

A partir d'avui i fins a final de curs, us oferirem els textos guanyadors de les diferents categories i modalitats. Esperem que us agradin i que serveixein per animar-vos a continuar participant si ja ho heu fet o a prendre part en aquest certamen en properes edicions.

PRIMER PREMI POESIA BATXILLERAT

AUTORA: AINA ABALO 

SENSE APÒSTROFS

Aquella nena

Aquella nena
que no creia en l'amor
va poder estimar.

Diluviant llum
va quedar-ne xopa,

acceptació.

Mig ofegada,
glop d'aire pur

cada goteta.

Aquella nena

que no creia en l'amor
va poder estimar
abans que res
a ella mateixa.

A les fosques

Els dits ja no saben
si és la nit
el dia
la son
la vigília

brots de neu calenta
pell d'argent

o reguerons d'espines
amb pètals rogencs.

Litera(tu)ra

Com lletra al paper i pas del temps
l'harmonia clàssica tenim,
de tant en tant s'hi sumen ismes
i encara que cap cànon seguim
amb dolça veu i dos aforismes
escrius literatura barroca
entre el meu cor i la teua boca.

  

Efervescència

Sospirs i roba

ens arranquem

poc

a

poc.

La rosada bull al foc.

Cremem

i enrojolada

cara la cursa guanyada
t'aferres a les

vores del meu cos
sacsejant-lo
fins l'essència
efervescència
vertiginós

toquem fons

Etern mai.
Únic sempre.

Quan no hi ets

Et veig
petiteta
al raconet
entre el llit i la paret
entre llum i ombra

entre tot i res.

Les flassades molles
no de joia
malguanyat el temps.

Et veig
sense ser-hi,
arraulida,
capcota,
absent.

La paraula

Xiuxiueja fluix fluixet
vora l'orella
la paraula,
la que no s'ha de gastar
ni malbaratar.
Tres síl·labes.

Un apòstrof.
No és res,
és Tot.

Epifonema

Amb i sense apòstrof

testimo.

Ens visita Pau Joan Hernández

El passat dia 29 de març ens va visitar l'escriptor Pau Joan Hernández. Uns alumnes de 4t d'ESO ens en fan la presentació.

Pau Joan Hernández i de Fuenmayor va néixer el 27 de maig de 1967 a Barcelona on va estudiar Filologia catalana. Actualment està vivint a Bigues i Riells al Vallès Oriental. Des que és molt petit, el Pau Joan gràcies al seu ambient familiar, ha estat molt interessat per la lectura.

El que de veritat va influir en l’interès del Pau Joan pels llibres i la lectura van ser les històries que el seu avi Àngel, li narrava ja que, al ser un pilot de la marina mercant, sempre tenia històries a explicar, sobre els seus viatges i aventures. A l’escoltar aquestes històries, al Pau Joan, li agafaven ganes d’explicar ell les seves pròpies històries.

Tant va ser així que, tant sols amb divuit anys Joan Pau Hernández publicava la seva primera novel·la juvenil Tot et serà pres (1986).

Com molts adolescents amb la necessitat d’escriure, Pau Joan Hernández va començar a escriure poemes i narracions però, a diferència d’altres escriptors joves, Pau Joan ja les volia publicar, i de fet només amb catorze anys es presenta a premis literaris i editorials. I ell sent molt jove ja es plantejava la literatura com una professió.

Pau Joan Hernández, a banda de dedicar-se a la creació literària, ha treballat de traductor, corrector, organitzador de tallers d’escriptura, agent cultural, assessor literari, guionista de programes de televisió, professor de secundàri, crític literari, redactor d’informes de lectura, guionista de videojocs, etc. Ha realitzat milers de feines, cosa que demostra que no és fàcil viure de les feines relacionades amb la literatura.

Ha rebut diversos premis, catorze per ser més exactes, alguns dels quals són:

-Premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil al 1999 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de literatura infantil i juvenil l’any 2000 per L’ombra del Stuka

-Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil el 2000 per l’obra El pic de la dama morta

-Premi Gran Angular al 2013 i Premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil l’any 2013 també per La balada del funicular miner.

Marc Fontanet i Miquel Ferrer (3r C)

Rutes literàries 1r de Batxillerat

Enguany l’alumnat de 1r de Batxillerat ha participat en quatre rutes literàries per la nostra ciutat i la nostra comarca.

El 21 de gener va tenir lloc la primera d’aquestes rutes, concretament la dedicada al Barroc. Van visitar l’església de Santa Maria de la Geltrú on van assistir a una classe sobre aquest moviment del segle XVII amb lectura de poemes de Francesc Garcia i van poder gaudir d’una audició de música barroca a càrrec d’alumnes del centre que van interpretar peces de Johann Sebastian Bach i de George Philipp Telemann. Tot plegat amb el rerefons del retaule barroc que presideix l’església.

L’1 de febrer, la segona ruta els va portar a la Masia d’en Cabanyes, on van poder conèixer de més a prop el poeta que dona nom al nostre institut, la seva obra i el Romanticisme, moviment dominant durant la primera meitat del segle XIX.

Tot just una setmana més tard, ens vam desplaçar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Allà, a més de rebre una classe sobre Renaixença, l’alumnat va poder contemplar llibres antiquíssims, com una edició bilingüe de poesies d’Ausiàs March, el procés contra Joan de Serrallonga o el manuscrit de la novel·la de Narcís Oller, La febre d’or. La visita al Museu va completar la visió del que van representar la Renaixença i Víctor Balaguer per a Vilanova.

I finalment, el 19 i el 26 de març van sortir del municipi per acostar-se al que Josep Pla anomenava la Meca dels modernistes, és a dir, a Sitges i, concretament, al Cau Ferrat. La ruta els va permtre vistar, a més d'aquest museu i part del Maricel, diferents indrets de la vila relacionats amb el Modernisme i llegir-hi textos de Santiago Rusiñol, màxim representant del vessant esteticista d'aquest moviment literari. 

La Geltrú

Masia d'en Cabanyes

Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Cau Ferrat

PRIMER PREMI CRÒNICA DE VIATGE 

AUTORA: YAIZA BRAVO 

INTERCANVI A FRANÇA DE 1r DE BATXILLERAT

Blois, finals de març del 2018

                                                                                            (El castell de Chambord)

El segon trimestre estava sent força dur i crec que tots necessitàvem una petita pausa per poder agafar una mica d’aire per respirar. Recordo que la majoria dels meus companys no estaven gaire il·lusionats quan els preguntava si tenien ganes de marxar a França, però jo sí que en tenia. Volia veure la meva corresponent francesa, ja que vam tenir molt bona relació quan va venir ella al mes de desembre, tot i que tampoc esperava res al·lucinant d’aquest intercanvi.

Han sigut nou dies molt complerts que han passat volant, cada un d’ells amb moltes anècdotes per explicar. Hem visitat molts castells per Blois i pels voltants, esglésies, l’ajuntament del poble, algun museu, pobles súper bonics amb els carrers molt nets i cuidats, veritables boulangeries i boutiques... El sistema educatiu d’allà és bastant diferent al d’aquí i el pitjor són els horaris. Fins les sis de la tarda tenien classe els francesos! I l’institut era immens, tenia fins i tot el seu propi bosc, sala de descans pels alumnes que no tenien classe, una cantina enorme, internat, etc.

Quasi sempre a les activitats i les visites que fèiem durant el matí anàvem només els alumnes catalans, ja que els francesos estaven a classe i ens venien a recollir quan acabàvem la jornada. Vam trobar a faltar una mica estar francesos i catalans junts perquè quan van venir ells aquí, passàvem pràcticament totes les tardes junts. Crec que els únics dos moments que vam estar tots va ser al làser game i al berenar-sopar de l’últim dia amb els pares francesos. També és a causa de les grans distàncies que hi ha, cosa que et treu una mica de llibertat i fa que hagis de dependre del cotxe.

Parlant de cotxes... la meva francesa, si es pot dir així, conduïa. Clar, jo era conscient de que allà els joves poden conduir a partir dels setze, però quan em va dir de sobte un dia que anava a conduir ella, se’m va canviar completament la cara. Al principi, em pensava que era una broma, però quan es va posar el cinturó al seient del conductor ja ho vaig deixar de pensar. És una de les coses que em va xocar més, la veritat.

No recordava que França era tant verda, crec que el paisatge és el que més m’ha agradat d’allà, a part de la família que em va tocar (i el menjar), és clar. La meva francesa vivia bastant lluny de l’institut i tardàvem uns trenta minuts amb cotxe, però justament era un dels millors moments del dia perquè em quedava mirant per la finestra contemplant bocabadada els camps i els boscos súper verds que semblaven infinits. Sabeu els anuncis de cotxes que van per aquells boscos de pel·lícula? Doncs em recordaven molt a aquests. Quan nevava es tornava tot blanc i era encara més bonic. Feia bastant de fred, això sí.

El cap de setmana que estàvem amb la família, em van portar a París. Em vaig sentir força privilegiada, ja que vaig ser una de les tres persones que únicament hi van anar. Jo ja hi havia estat quan era petita, però vam passar per una zona que no havia trepitjat. Les vistes de tota la ciutat de París des de dalt al Sacré Coeur eren impressionants, em recordaven als Búnkers de Barcelona. Abans d’això vam passejar pel barri de Montmartre i em vaig quedar enamorada dels seus carrers, era el barri dels artistes. Allà hi havia el mur del Je t’aime on hi havia escrit “t’estimo” en tots els idiomes del món, tot i que no em vaig fixar si hi estava escrit en català... Per suposat vam veure la Tour Eiffel i l’Arc de Triomf també. Vam haver de moure’ns sempre en metro perquè París no és especialment petit.

Tots els viatges tenen el seu què, sobretot si vas ben acompanyat, però crec que aquest en concret, vulguis o no, ens ha unit ni que sigui un xic més a tot el grup, fins i tot també amb la nostra tutora. Hem passat molt de temps la classe sencera i ha estat molt bé, la veritat.

M’ha agradat molt aquest intercanvi perquè he estat súper còmode amb la meva francesa i la seva família, s’ha creat una relació molt bonica i tot i havent acabat l’intercanvi, segueixo encara en contacte amb ella. Espero que aquest estiu puguem tornar-nos a veure...

PRIMER PREMI PROSA BATXILLERAT

AUTORA: LUNA MIA SIGLE 

LA NOIA A LA FINESTRA

Tot el que recordo és aquella noia a la finestra. Aquella noia com qualsevol altra que cada dia a les tres de la tarda treia el cap per la finestra. Aquella noia que sempre portava els cabells despentinats. Aquella noia que tenia una tassa de cafè com a cinquena extremitat. Aquella que, tot i no haver creuat dues paraules amb mi en tota la seva vida, m’havia ensenyat a estimar. O això és el que crec.

Gal·la, li deia jo. Com la protagonista d’aquella història d’amor impossible que vaig llegir en un dels meus viatges a Milà. Mai no vaig saber el seu nom, però creia, o volia creure, que tenia certa semblança amb la protagonista d’aquell relat: apassionada, valenta, sensible i amb un punt de bogeria. D’aquesta bogeria que se’t contagia i et fa sentir especial al món.

I aquí, en un llit de llençols blancs, la recordo. Penso en tot el que podria haver passat si hagués estat més valent, si m’hagués arriscat pel possible amor de la meva vida o potser només un entre d’altres. M’hauria llevat com qualsevol dia i potser hauria baixat a la cafeteria a esmorzar. O potser no. Potser només hauria esperat fins a les tres de la tarda per veure-la i, llavors, la saludaria com per casualitat, per educació. Potser li preguntaria com porta el dia, o la faria sentir envaïda? Podria iniciar una conversa que acabaria en una trobada pel poble. Aquell dia hauria estat el primer de la nostra història. O no. Li hauria portat flors, i l’hauria convidat a passejar i, potser, si la cosa hagués funcionat, li hauria demanat que es casés amb mi. Hauríem tingut fills? Sí, ella hauria estat una mare fantàstica. O això crec. Hauríem viatjat molt, arreu del món, l’hauria portat a les ciutats més boniques d’Europa. L’hauria fet feliç, molt feliç.

Tot això podria haver passat, o podria haver quedat només a la meva imaginació. Però si una cosa tinc clara, és que si hagués tingut el valor de saludar-la, així, per casualitat, aquests últims anys de la meva vida haurien valgut la pena, i potser jo no seria aquí, a aquesta habitació d’hospital, lamentant-me pel que no vaig ser capaç de fer quan vaig tenir l’oportunitat. Vaig ser il·lús en pensar que aquesta malaltia m’impediria formar una família com qualsevol persona sana, i que no podria riure, amar i gaudir mai més com una persona sana. I ara, al meu llit de mort, l’única cosa que desitjo és tenir l’oportunitat d’acomiadar-me de la persona que mai vaig ser capaç de saludar.